Fragment de l'esborrany Els Catalans de Guinea

(fragment)

En aquella dècada, amb els aeroports de Bata i Santa Isabel ja en funcionament, havien començat a aterrar tota mena d'avions i el viatge es va fer una mica més fàcil. Els primers quadrimotors, els que podien fer llargues distàncies, de cinc o sis mil quilòmetres i una velocitat de creuer propera als 400 per hora, van ser els DC4. Però ben aviat es va fer habitual veure la figura platejada, brillant, inconfusiblement estilitzada dels Superconstellation –els moderns avions d’Iberia fabricats per Lockheed- aterrant majestuosament en la petita cinta negra enmig de la verdor de la selva africana. I com, tot seguit, del seu interior expulsava una virolada corrua d'homes, dones i nens blancs buscant la fortuna que tenien vedada a l’Espanya de la post guerra.

       Entre ells els germans Blasco, fills de l’alta burgesia barcelonina.

      

       Els primers Blasco hi havien arribat poc abans, a Guinea. El gran, en Miguel, va anar a instal·lar-se als confins del territori continental iniciada la dècada dels 40. Allí on encara en aquells moments la presència de blancs era escarransida, molt i molt escassa. Es limitava principalment a uns pocs oficials de la Guàrdia Colonial, uns quants  missioners, i una petita colla d’emprenedors –la majoria catalans- que van establir els seus negocis al Muni, un regió encara pràcticament verge i per explotar. Com d’altres ho havien fet a Fernando Poo anys abans. En Miguel Blasco va anar a parar al racó més nord-oriental del territori continental, en una petita localitat anomenada Ebebiyín. Ebibeyín, pels guineans. Allí, com si es volgués amagar en el llogarret més recòndit de la selva africana, on ningú el pogués trobar. M’expliquen les seves cunyades Alícia i Teresa, i el seu germà petit, Rafael, que al mig del bosc, en Miguel Blasco va fer-se amb un bon nombre d’hectàrees (confiscades per la metròpoli i cedides en concessions als colons a preus irrisoris i en unes condicions immillorables) per plantar cacau i cafè. També hi va crear una companyia de transport de mercaderies i passatge. Tot plegat va conformar una indústria agrícola i de serveis de cert nivell, de molta nomenada durant l’ocupació colonial. Per allí també hi van passar els Vila, els Bima, els Jover..., tots catalans. Catalans que hi van deixar una forta empremta. És més: des d’aquella època, els habitants autòctons de la regió d’Ebibeyín se’ls considera els més treballadors del país, els catalans de Guinea.

       Des d’aquell vèrtex del quadrat guineà. Allí on feia frontera amb els immensos territoris de Camerun i Gabon. Una frontera fictícia per a les tribus de la selva, perfectament permeable, incontrolable per les potències europees, on els passaports eren paper mullat. Un racó on, per sort dels colons i desgràcia dels colonitzats, la llei de la selva havia estat substituïda per la llei de les armes, i la mà d’obra semi-esclava havien estat els “recursos humans” habituals dels espanyols fins poc abans de la Guerra.

       Amb aquesta premissa, el negoci era tan pròsper que en Miguel aviat va necessitar ajuda. Algun dels seus 8 germans i germanes li podrien donar un cop de mà. Quants més familiars hi anessin, més terres podrien adquirir. Uns altres tres Blasco el van seguir en poc temps. Primer el germà petit, de vint anys, en Rafael –que aviat hi portaria la seva dona, la manresana Teresa Balaguer. Després hi van anar els mitjans, en Paco i l’Enrique. És la vídua d’aquest, de l’Enrique precisament, l’Alícia Riera, qui –ara ja, cabells blancs, amb més de 80 anys a l’esquena- ens narrarà un bon munt d’anècdotes del Muni. La primera, arribar a Bata en avió:

            “...hi ha una anècdota molt graciosa que sempre l’explico... com que trigava molt l’avió, baixava a Canàries, després seguia tota la costa d’Àfrica, anaven fent parades, i una de les parades era a Accra (Ghana) i eren les dues de la nit o així, per ‘repostar’ l’avió, teníem que sortit tots fora perquè no pots estar dins, quan ‘reposta’, i vam anar al bar... i plorava la nena, plorava... El grandet, que ja tenia dos anyets no, però aquesta segona plorava, suava..., i anem al bar –res, un negre amb quatre coses- i li vaig demanar aigua i no en tenien, i em diu “Coca-Cola o cervesa”,  llavores jo, vaig estar una mica pensativa - i jo ara que li donc? doncs mira, Coca-Cola-. I li vaig donar Coca-Cola, amb 14 dies, i s’ho va prendre amb un afany ‘tremendo’... tenia que haver-ho dit als de la Coca-Cola, que potser encara m’haguessin donat ‘algo’... allí al mig de l’Àfrica, era per agrair-ho si ho hagués publicat...”