No passarà, ja ha quedat clar que signar decrets no és delicte,
però si avui mateix un escamot de guàrdies civils es presentessin a casa d’en
Mas i el detinguessin per desobediència o desacatament i el fessin anar a
declarar a comissaria, malgrat tot, molts pensen que això no acabaria res. Com
no va acabar res amb l’admissió a tràmit del Constitucional del recurs contra
la llei de consultes. Podrien fer-ho? Molts altres pensen que si, i fins i tot
demanen la suspensió de l'autonomia... I amb això no acabaria res. Podrien
posar tot el govern a la presó, ja ho van fer fa massa anys, i no va acabar
res. Es l'evidència que judicialitzar un problema polític que ja fa més d’un
segle i mig que dura no soluciona res. D’aquí a cent cinquanta anys més el
problema seguirà. Això si, els que podien arreglar-ho ara, ja no hi seran.
Descansaran tranquils.
I malgrat tot, ja comencen a alçar-se tímides veus que diuen que
no fer res no condueix enlloc, que els impulsors del procés estan guanyant la
batalla mediàtica, que en la societat actual és la principal que cal guanyar
per vèncer. Fins i tot a nivell estatal, l’èxit del procés ha estat esclatant
perquè han fet més per la comprensió del catalanisme tres manifestacions
massives demanant votar una consulta i quatre actes unitaris, que trenta inútils
anys malgastats intentant seduir amb els protagonistes del pont aeri, la
pastanaga de l’"español del
año" i els premis “Blanquerna”. La realitat ha esclatat en tota la
seva espontaneïtat i s'ha estès fins l'últim racó de la península: un bon
nombre de catalans no només volen votar, si no que una bona part volen la
independència. Serà impossible o no, constitucional o no, però ara ningú pot
dir que no en sabia res, que això es un invent de quatre polítics que volen mantenir
la poltrona. I cada vegada hi ha més gent que comprèn allò que anomenàvem, quan
encara no teníem ordinadors per saltar pantalles, “el fet diferencial”. Encara
que aquesta comprensió està silenciada, com ho ha estat sempre perquè els que
la defensen no tenen presència en els grans mitjans de comunicació de la “meseta”. O pitjor, perquè tenen por a
expressar-se, com apunta l’historiador J.B. Culla, quan diu que sembla haver-hi
més pluralitat d'opinions en el departament d'història de la UAB que en tota la
intel·lectualitat espanyola. I es que, aquí, sempre hi ha hagut molta més
diversitat d'opinions –expressada en la pluralitat política del Parlament des
de 1980, i el CEO d'aquest divendres- que no pas a la resta de l'Estat, on el
bipartidisme ha imposat la seva llei.
I el que és més esfereïdor, la sensació que “algo pasa con Cataluña” no només s’ha estès a nivell interior. ¿Recordem
que va costar l’anunci per donar a conèixer la capitalitat catalana de
Barcelona "A quin país situaríeu
aquest punt en el mapa? A Catalunya evidentment..." que la Generalitat
va inserir en els principals mitjans escrits del món occidental durant els
remots Jocs Olímpics de 1992? Una misèria comparat amb el que hagués costat una
campanya mediàtica per promocionar en els mateixos mitjans les noticies que han
publicat en els últims tres anys, ja no en la influent premsa escrita de
Londres, París, Berlín o Washington, si no en tots i cadascun dels mitjans
audiovisuals, ara també, dels cinc continents. I el viratge en l’opinió dels
editorials d’aquest mitjans en els últims temps. Cent vuitanta graus. Des
d'aquest punt de vista -qui sap si hi ha un pla B que tothom voldria conèixer-
de moment el metòdic, lent i impecable pla A està funcionant com un rellotge
suís i el soroll que puguin fer-ne els detractors només servirà per donar-li
una més brillant sonoritat. Ara, quan una Cameron Diaz a la catalana truqui a
la porta, el pretendent alleugerit per no sucumbir als cants de sirena a la
primera, no podrà fer veure que la noia no li hi veu les vergonyes.
setembre, 2014
setembre, 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada