Vaga a la japonesa

    Jo no hi he estat, ho he de reconèixer, però em diuen els que hi han viatjat que la cultura japonesa es distingeix entre moltes d'altres coses, obviament, per el seu tarannà servicial, amable, discret. Sempre que me n'han parlat els han descrit amb aquest esperit. I també per un altre detall : ningú parla anglès. Fins el punt que es fa difícil comunicar-se amb ells i establir-hi relació més enllà d'allò més essencial a l'hora d'anar a un restaurant o a l'hotel. Potser els hauríem d'imitar.
    Arran de la reacció contrària dels partits catalans a l'anul·lació de l'us preferent de l'idioma propi de Catalunya a l'ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida, la líder del PPC no ha estat capaç de justificar perquè ha recorregut a aquests reglaments aquí i no a València. I ha defensat la necessitat que les administracions tractin amb igualtat les dues llengues. Encara no han entès. Hi ha una llengua minoritzada en el seu propi territori que cal defensar i n'hi ha una altre que la parlen 400 milions de persones que no necessita aquesta protecció i que, a més, és d'implantació tardana. Tant simple com això. Perseguir el català a Catalunya no té comparació enlloc del món. Com si els francesos perseguissin el francès. A ningú se li acudiria. Com a cap català se li acudiria perseguir el català. A cap. És obvi.
    Quan el català hagi desaparegut del nostre país, no pateim, encara quedaran persones que se seguiran sense sentir-se espanyols. No és només una qüestió de llengua, però hi fa força.
Potser haurem d'acabar fent com els japonesos.

Miners xilens i el debat periodístic

     Sobre la cobertura del rescat dels miners xilens a Copiapó se'n van generar les habituals discusions periodístiques al voltant de la bondat o maldat de la feina feta i sobre com repercutirà tot plegat en la vida d'aquestes famílies. El paper de la premsa i el futur d'aquesta gent que vendrà una part de la seva vida per uns milers de pesos. D'això no en podem dir res. D'altres es fan rics amb molts menys mèrits que els d'aquests treballadors xilens. Del paper de la premsa si, encara que redundant.
     El problema està en el tractament, com sempre. Que farem ara? Deixar d'explicar històries, siguin a Xile o al Morrot, perquè se'n pot fer un espectacle mediàtic? En el moment que focalitzem el nostre interès en un fet, tots, en major o menor mesura, convertim en espectacle allò que expliquem. Això, crec, després de dos-cents anys de periodisme, ho hauriem de començar a assumir. El problema, com dic, està en el tractament. A TV3 tenim un llarg currículum que explica com toquem els temes, com ho hem fet sempre, amb respecte i distància. El nostre ecosistema, l'ecosistema TV3, en el que hem crescut com a periodistes, ens ha marcat una emprempta indissociable, que ens autentifica com a reporters de TV3. Ens hauriem d'esforçar molt per arribar als extrems que tots tenim en ment a l'hora de criticar una covertura excessivament epidèrmica d'una notícia, arribant a la banalització. Sempre ho hem tingut molt en compte. És el que ens distingeix. Fins i tot, alguna vegada ens podriem deixar anar una mica i ningú ens acusaria de fer-ho.

El mètode Guardionholm

     Gómez; Vilaseca, Pla, Alsina, Puig; Cercavins, Àlvarez, Huberti; Manteca, Conde i Armengol. Aquest onze no passarà a la història del futbol, però va guanyar un munt de partits, jugaven com un equip i s'ho passaven la mar de bé. Hi havia grans jugadors però el millor no era això. Era que treballaven com un equip. Un grup sense estructures geràrquiques que elaboraven un projecte col·lectiu amb un objectiu social. Eren solidaris en l'esforç i unànimes en la felicitació i en el fracàs. Eren un equip que jugaven per guanyar, però sobretot per passar-ho bé. Com tants i tants equips esportius que hi ha al país. Aquesta essència, que anys després Cruyff definiria amb una simplicitat digna del millor filòsof, està en la base de tot treball en grup : "Sortiu a jugar i a passar-ho bé". Jo, particularment, segueixo aquesta màxima i l'aplico cada dia, surto i vaig a treballar i passar-m'ho bé. Que no a tot arreu és possible, d'acord. Però l'essència és aquesta i els resultats sempre acompanyen. Com surten les coses si no es fan amb un profund gaudi personal?
     Avui, trenta anys després de tot, ho diu tothom, anunci o profecia. Està en les escoles de negocis i ja es possa com a exemple d'èxit professional equiparable al de les millors empreses. Les frases de l'alumne més brillant del profeta del gol ja serveixen per fer anuncis i fins i tot, algunes d'elles, s'han convertit en expressions populars.
     Ara, tots els estudis empresarials s'han dedicat a demostrar una cosa tant simple com la que va definir Cruyff als anys 90 del segle passat, que impulsa el treball de l'equip, el fa excel·lir,  i que es basa en dues premises : sensibilitat social i diàleg. Un recent treball de l'Institut de Tecnologia de Massachussets, publicat a Science,  hi afegeix un tercer element : la presència majoritària de dones en l'equip. Jo diria la presència de sensibilitat femenina. Tot plegat per demostrar que el lideratge compartit (com en el futbol) redunda en la intel·ligència col·lectiva. Una intel·ligència que Guardiola ha aconseguit que es comenci a exportar a les principals empreses del país, com a mínim, en teoria. Ara veurem la pràctica com va.

L'Escopi (pd : no ho busqueu al diccionari)

     Els benaurats que heu arribat a aquesta pàgina us haurà intrigat el títol, o no... simplement haureu passat per aquí i haureu vist un estrany epígraf al que no li heu atorgat ni dos segons del vostre valuós temps i pensareu que, lluny d'intrigar-vos, us genera un cert rebuig al no poder descodificar a la primera, cosa que els comunicadors estem obligats a fer; és a dir, ser clars a l'hora d'explicar el que passa. Però resulta que l'escopi és un dels recursos que l'home (perdó, i la dona...) acostuma a utilitzar amb més freqüència per analitzar la realitat que l'envolta, tot i que -molt sovint- enganya. No fa com el cotó. Sempre és necessari recòrrer a un segon o tercer skopéō per comprovar la versemblança de les coses o de les idees. Es tracta, doncs, ja ho haureu intuït, d'un sufix grec que utilitzem sovint per indicar si utilitzem una lent gran o petita -segons el cas- per mirar les coses.
     Avui dia, n'hi ha de moltes menes. Tant de "macro" com de "micro" escopis. N'hi ha d'òptics -fotònics o no-, acústics, electrònics, digitals, analògics... tots fan el mateix servei. Ens ajuden a veure allà on l'ull nu no arriba, sigui per la petitesa o per l'enormitat de la cosa observada. També serveix, metafòricament, per observar des d'un altre punt de vista, el propi. La mirada personal de les coses. Que no vol dir que sigui millor ni pitjor -com diu l'oracle- ni que sigui veritat o mentida (necessitariem un altre escrit per explicar això), blanc o negre... només en el matís podem trobar l'autèntica mirada que ens albira la veritat.