Cronkite a TV3

     Allà pels anys 60 del segle passat, un periodista nord-americà va inventar els telenotícies. Encara que pugui semblar mentida, efectivament algú va ser el primer a presentar notícies per televisió i fer-ho de la manera que, amb ben poques variacions, ha arribat als nostre dies. En aquella època, fins i tot als Estats Units, el nombre de televisions, diaris i ràdios no era el mateix que en l’actualitat. La gent s’informava a través de les ràdios i els diaris del diumenge que, de costa a costa, solien ser dos o tres diferents els d’especial referència. En el camp de la televisió la cosa era encara més modesta. I la més rutilant del moment era la CBS. L’any 62 Walter Cronkite va sentar càtedra amb el seu Evening News que durant vint anys va ser el principal referent informatiu pels nord-americans. Avui podem reviure –gràcies al Youtube- com la veu pràcticament de baríton donava a conèixer la mort de Kennedy, i com jugava amb les ulleres de pasta per emfatitzar el drama del moment. Cronkite va ser l’anchormen per excelència. Tothom el va imitar, no ja de costa a costa, sinó d’una banda a l’altre del món. I avui encara el segueixen imitant milers de presentadors de diferents cultures, ètnies, sexes i religions –molts sense saber-ho.

     Allà pels anys 60 del segle passat hi havia poques televisions, no només als Estats Units. Arreu. La veu unívoca de Cronkite era –ja em perdonareu- paraula de deu. Des del seu informatiu dictava sentències. Com quan va dir que no podien guanyar la guerra del Vietnam. Allò unificava el sentiment i la societat del país. Un mitjà, un comunicador, un país... Amb tot el que significa de bo i de dolent. Els americans es formaven una opinió, i aquella era la majoritària.

     Ara això ja no passa. La multiplicació de plataformes, multiplex, canals, subcanals i subproductes intercarniceria, donen a l’espectador una àmplissima gama d’opinions i per tant, una gran diversitat d’estats mentals. A tots i cadascún dels països amb una democràcia avançada que permet la llibertat d’informació com la coneixem al món occidental. Ja no hi ha una veu que unifiqui estats, països, regions, autonomies... o potser no.

     Encara queda un reducte, com l’Astèrix de la Gàl·lia, on una sola televisió s’ha convertit en referent de tota una cultura, una llengua, una manera de veure el món. A TV3 crec que no en són conscients d’aquest paper que ens toca jugar. TV3 no té competència, i això –a la incompetència- resulta feridor. Això potser no ho saben ni els partits, ni les empreses, els líders d'opinió, els gurús, ni la societat en general. Mai s'han parat a pensar-ho. El que és segur és que ara el nou govern tindrà una gran oportunitat per demostrar quin valor té TV3, si s’ha potenciar tot i la crisi, que continui liderant l'entreteniment -tant dels informatius (i tot el que això comporta) com de la resta de programes- o si s’ha de minoritzar com les veus de malaverany insisteixen a dir.

Obama i el periodisme

Obama deia fa uns mesos que el periodisme polític s'ha convertit en un succedani de la premsa esportiva on, els dos bàndols contrincants en un encontre, tenen els seus hooligans, els seus suporters, que defensen els seus colors, més enllà de les raons. El seu "team" és el millor i es defensa fins la mort, hi hagi raons o no per fer-ho. Que ens va descobrir de nou? Aquí, el periodisme de trinxera té un llarg historial, iniciat a les primeries del segle XX, i només interromput per la llarga nit de la dictadura. En acabada, el periodisme que es feia més enllà de la Franja de Ponent, va signar un armistici post-dictatorial que va permetre fer una transició cap a la democràcia digna de ser estudiada en les facultats de comunicació. Ara això ja queda lluny. A l'Estat espanyol s'ha tornat al periodisme frontista que critica Obama i que aquí coneixem tan bé. No cal que mirem les noves ofertes ultraconservadores que campen lliurement, mercès a la TDT, en encendre la televisió. No és tant recent. Ja fa anys que la premsa de Madrid batalla per veure qui es mostra més posseidor de les essències pàtries. Per això no poden o no volen entendre l'anomenat "oasi català", on sí que s'insinua clarament la premsa de partit, però ni de lluny tan agressiva i intolerant com a la meseta. Allí, de la visita de Benet XVI se'n destacava la polèmica per les declaracions sobre la família tradicional i el concepte de vida humana del cristianisme. Aquí, sense deixar d'explicar-ho, la mirada era tota una altra. La magnificència de l'obra de Gaudí va pendre tot el protagonisme i totes les raons a favor i en cotra de la visita papal, i tots els arguments exposats la setmana abans van quedar bandejats davant l'evidència -remarcada per tothom- de l'èxit de la visita. Tenir molts arguments no sempre et dóna la raó, i no només en aquest cas.

Adéu a l'hexapartit (mal dit "tripartit")

No eren tres, eren sis. PSC, ERC, Iniciativa, Verds, Esquerra Unida i Alternativa (que a més a més està formada per cinc partits diferents). Deixe-m'ho en sis. Sis partits per un sol govern. Els no tan joves recordaran els "pentapartito" italians de les dècades dels 70 i 80. Va caldre una reforma electoral per convertir la democràcia italiana en un instrument de governació. Els especialistes en política romana ja em corregiran si m'equivoco, però crec que no. Doncs si, sent un estat amb tots els seus poders i sistemes d'autoregulació, els "pentapartito" italians van ensorrar una economia com aquella i impedien -dia si, dia també- amb les seves trifulgues que el país anés a més, com no havia de ser un llast per una economia més dèbil com la catalana un govern hexapartit? Com no havia de desagradar a tanta gent que havia de cedir i abdicar de principis. Els representants de milers de votants de sis partits diferents decebien -dia si, dia també- aquells que hi van confiar. Per diverses raons. Tan diverses com les raons de sis partits diferents... Són moltes raons i són molta gent decebuda. Si a tots aquests hi sumem els que, per raons obvies, no sentien cap simpatia pel tripartit (uns perquè havien guanyat i no podien governar, uns altres perquè sent minoritaris estaven a l'altre extrem de l'arc parlamentari, i els altres perquè no creuen en la Catalunya real) la suma de descontents amb el govern que durant 7 anys ha governat la Generalitat podia ser realment espectacular. No és estrany doncs els resultats d'aquest 28 de novembre del 2010. Ara tindrem altres problemes, però com a mínim no serà un dragonkhan.

Vanitas vanitates

Gloria May Josephine Svensson, més coneguda en el món artístic com a Gloria Swanson, era descendent de diversíssimes famílies europees. Tot i nèixer a Chicago, tenia avis i àvies d'Itàlia, Suècia, França... La barreja li deuria donar aquella bellesa especial. Va ser la segona estrella femenina de Hollywood a guanyar un milió de dòlars, als anys 20. Sembla que era un tap de bassa. Una de les seves més grans actuacions va ser fer d'ella mateixa a "Sunset Boulevard" (1950) quan el seu àngel ja havia desaparegut feia molts anys i aquella bellesa que la va fer ser una de les primeres sex-simbol de l'era moderna només es podia reconèixer en els seu ulls, encara vius, que amagaven la força que havia tingut de joveneta, i el rictus de la seva boca -en altre temps seductor i apetitós- s'havia convertit en un referent d'amargor. Quan va rodar "Tonigh or never", el 1931, encara mantenia tot el seu esplendor. Veient aquella pel·lícula, feta fa 80 anys, tot aquell glamour et trasllada a una realitat inexistent. Vívida en el seu moment. Cruenta la batalla que havia de lluitar per mantenir el seu status d'estrella, però ara buida, sense sentit. Veient aquells films antics que no han passat a la història del cinema algú es pot preguntar si tota la vanitat del món serveix d'alguna cosa. La meva, la primera. Aquells films antics et fan veure amb claredat com d'efímer és el temps que passem aquí. Abans ho podien reconèixer en retrats i quadres de la noblesa, des del temps dels sumeris. Però ara és molt pitjor. La gent no mor perquè en aquestes pel·lícules se les veu plenes de vida, com si el temps es congelés per sempre i sempre visquessin en eterna joventut. Com si, sortint de casa, em pogués trobar Gloria Swanson amb el seu somriure seductor.