Siusplau, prou blocs

Ara tornen els blocs. Durant quinze dies, els Telenotícies de TV3 inclouran uns blocs electorals que duraran un mínim de vuit minuts. Dins dels blocs electorals, els diferents partits amb representació parlamentària, i alguns que no en tenen però si que són presents en els municipis, es repertiran aquest temps sense tenir en compte l'interès informatiu sinó, purament, per un còmput de temps d'acord amb el grau de representació a l'ajuntament de Barcelona. Aquesta suposada neutralitat, equitat, informativa (tant tens, tant vals) amaga la gran manipulació a la que els polítics sotmeten els mitjans publics catalans. Podria entendre que els polítics tinguessin la temptació d'elaborar des d'un despatx les informacions i l'ordre de les informacions (el que en diem l'escaleta), però podria entendre la temptació com a factor humà. El que és incomprensible és que es deixin caure amb tanta behemència en la temptació. I que les juntes electorals hi donin la cobertura pseudo-jucial que embolcalla la mesura.

La mesura impositiva, que imposa els blocs polítics electorals, al mitjans d'informació és una prova de la feblesa de la democràcia al nostre país. La mateixa democràcia que defensava -fa anys- els mitjans de comunicació lliures i independents. Avui dia, els polítics, els volen messells, obedients al mandat. A TV3, la repartició poc o molt equitativa va començar com un pràctica democràtica als inicis de les seves emisions. Aquesta cessió de bona voluntat es va acabar convertint en una mesura habitual que ningú discutia i ara ja és una imposició. Esperem que altres cessions de bona voluntat no acabin igual.

I es podria suposar que és una pràctica generalitzada a d'altres països. Repetidament s'han fet reportatges explicant com les televisions del nostre entorn europeu no tenen aquests blocs. Que s'intenta ser equitatiu, i si no se n'és, una mica és per mala sort. No es pot anar amb el cronòmetre tot el dia (com passa aquí). Per un país democràtic és impensable aquesta mesura. Ningú s'ho podria creure que aquí anem amb un cronòmetre per donar informacions polítiques.

Tot plegat per no parlar del que és purament televisiu, sense pensar en el que significa de manipulació l'existència de blocs. Des del punt de vista televisiu és inexplicable. Insostenible. Inaudit. Dedicar 8 minuts o més a un seguit de polítics en actes prefabricats exclusivament per sortir per la tele, sense cap mena d'interés social que no sigui tenir la quota de presència en els telenotícies...

JAPO...R!!!

     El desastre nuclear de Fukushima ha posat en evidència la fragilitat del món contemporani. Per aquells que defensàvem encara la vigència d'aquest tipus d'energia, ni que fos compatibilitzant-la amb energies renovables alternatives, se'ns han acabat els arguments, especialment aquell de la seguretat amb que estan construides i el seu funcionament.

     Si, el risc zero no existeix. Ho sabem de fa temps. Però és clar que podem minimitzar alguns dels riscos de l'era moderna per deixar als nostres descendents un món una mica millor i una mica més segur. I això passa per erradicar aquelles fonts de conflicte. Siguin polítics, socials o -en aquest cas- energètics. És evident que les centrals nuclears són una bomba de rellotgeria que un dia -més tard o molt més tard- acabarà esclatant en les mans de la humanitat. Cadascuna d'elles són objectius, militars, de terroristes, de boixos, de desastres natuals interns o externs. Fukushima -fora de cotrol, com diuen aquests dies totes les informacions- n'és un primer avís molt seriós.

     Diran que això no pot passar a la vella Europa, on hi ha 143 reactors nuclears en funcionament. Potser un terratrèmol no, però de desastres naturals i d'accidents n'hi poden haver de moltes característiques. Qui ens pot assegurar que no s'escarderà alguns d'aquests 143 contenidors radioactius en un futur més o menys llunyà? A mi, particularment, ja no em preocupa tant el nombre de víctimes que hi podria haver en un accident o en un desastre natural puntual, com el futur de tota la humanitat en cas d'un cataclisme generat per un accident nuclear.

     El risc zero no existeix, en som conscients. Però no és el mateix, el risc d'agafar un tren o un avió, o el d'una torrentada que s'ho emporti tot, ni que sigui el diluvi universal, que el risc de tenir -a més o menys distància, això és poc important, irrellevant, en el cas nuclear- centenars de bombes atòmiques en funcionament arreu del món.

     Si. Fins ara em preocupava relativament això de les centrals nuclears, tot i ser conscient del risc que correm. Però ara, nuclears?... mmm, doncs mira, no, gràcies!

De vegades la pau...

             Aquí, a la nostra, fa mesos que parlem de retallades, de congelacions, d'eros, de crisi en difinitiva. Després de dos mesos complets parlant del mateix tema, els treballadors ja ens hem fet la idea que la culpa és nostra, que no fem prou, que hauriem de produir més, que hauriem de ser més imaginatius, més creatius, més alts i més guapos que el Brad Pitt, tot,  i que la crisi, com sempre, l'haurem de pagar els de sempre.

            Afortunadament, a última hora quasi, el govern ha reconegut que això de TV3 és com la sanitat, l'ensenyament o els Mossos d'Esquadra. Tothom ho sabia, però ningú s'havia atrevit a dir-ho. La Televisió de Catalunya és tant important pel benestar de la societat com la resta de serveis bàsics. I un servei tant esencial no pot estar sotmès -com la resta, val a dir- a les presions externes que sol patir. Mira si n'és d'important que, fins i tot -en plena democràcia i ple segle XXI- que els nostres veïns del sud no volen que es vegi TV3 a les seves comarques... i aquí, com sempre, fem veure que no passa res, anem a retre pleitessia al president de la "comunidad" hores abans de la reelecció, i aquest ho utilitzarà per demostrar que n'ha tret una nova victòria de la confrontació amb els catalans. Allí es quedaran sense TV3 i aquí seguirem aprimant-la. De vegades la pau té gust de mort.

Cronkite a TV3

     Allà pels anys 60 del segle passat, un periodista nord-americà va inventar els telenotícies. Encara que pugui semblar mentida, efectivament algú va ser el primer a presentar notícies per televisió i fer-ho de la manera que, amb ben poques variacions, ha arribat als nostre dies. En aquella època, fins i tot als Estats Units, el nombre de televisions, diaris i ràdios no era el mateix que en l’actualitat. La gent s’informava a través de les ràdios i els diaris del diumenge que, de costa a costa, solien ser dos o tres diferents els d’especial referència. En el camp de la televisió la cosa era encara més modesta. I la més rutilant del moment era la CBS. L’any 62 Walter Cronkite va sentar càtedra amb el seu Evening News que durant vint anys va ser el principal referent informatiu pels nord-americans. Avui podem reviure –gràcies al Youtube- com la veu pràcticament de baríton donava a conèixer la mort de Kennedy, i com jugava amb les ulleres de pasta per emfatitzar el drama del moment. Cronkite va ser l’anchormen per excelència. Tothom el va imitar, no ja de costa a costa, sinó d’una banda a l’altre del món. I avui encara el segueixen imitant milers de presentadors de diferents cultures, ètnies, sexes i religions –molts sense saber-ho.

     Allà pels anys 60 del segle passat hi havia poques televisions, no només als Estats Units. Arreu. La veu unívoca de Cronkite era –ja em perdonareu- paraula de deu. Des del seu informatiu dictava sentències. Com quan va dir que no podien guanyar la guerra del Vietnam. Allò unificava el sentiment i la societat del país. Un mitjà, un comunicador, un país... Amb tot el que significa de bo i de dolent. Els americans es formaven una opinió, i aquella era la majoritària.

     Ara això ja no passa. La multiplicació de plataformes, multiplex, canals, subcanals i subproductes intercarniceria, donen a l’espectador una àmplissima gama d’opinions i per tant, una gran diversitat d’estats mentals. A tots i cadascún dels països amb una democràcia avançada que permet la llibertat d’informació com la coneixem al món occidental. Ja no hi ha una veu que unifiqui estats, països, regions, autonomies... o potser no.

     Encara queda un reducte, com l’Astèrix de la Gàl·lia, on una sola televisió s’ha convertit en referent de tota una cultura, una llengua, una manera de veure el món. A TV3 crec que no en són conscients d’aquest paper que ens toca jugar. TV3 no té competència, i això –a la incompetència- resulta feridor. Això potser no ho saben ni els partits, ni les empreses, els líders d'opinió, els gurús, ni la societat en general. Mai s'han parat a pensar-ho. El que és segur és que ara el nou govern tindrà una gran oportunitat per demostrar quin valor té TV3, si s’ha potenciar tot i la crisi, que continui liderant l'entreteniment -tant dels informatius (i tot el que això comporta) com de la resta de programes- o si s’ha de minoritzar com les veus de malaverany insisteixen a dir.