Fragment de l'esborrany Els Catalans de Guinea

(fragment)

En aquella dècada, amb els aeroports de Bata i Santa Isabel ja en funcionament, havien començat a aterrar tota mena d'avions i el viatge es va fer una mica més fàcil. Els primers quadrimotors, els que podien fer llargues distàncies, de cinc o sis mil quilòmetres i una velocitat de creuer propera als 400 per hora, van ser els DC4. Però ben aviat es va fer habitual veure la figura platejada, brillant, inconfusiblement estilitzada dels Superconstellation –els moderns avions d’Iberia fabricats per Lockheed- aterrant majestuosament en la petita cinta negra enmig de la verdor de la selva africana. I com, tot seguit, del seu interior expulsava una virolada corrua d'homes, dones i nens blancs buscant la fortuna que tenien vedada a l’Espanya de la post guerra.

       Entre ells els germans Blasco, fills de l’alta burgesia barcelonina.

      

       Els primers Blasco hi havien arribat poc abans, a Guinea. El gran, en Miguel, va anar a instal·lar-se als confins del territori continental iniciada la dècada dels 40. Allí on encara en aquells moments la presència de blancs era escarransida, molt i molt escassa. Es limitava principalment a uns pocs oficials de la Guàrdia Colonial, uns quants  missioners, i una petita colla d’emprenedors –la majoria catalans- que van establir els seus negocis al Muni, un regió encara pràcticament verge i per explotar. Com d’altres ho havien fet a Fernando Poo anys abans. En Miguel Blasco va anar a parar al racó més nord-oriental del territori continental, en una petita localitat anomenada Ebebiyín. Ebibeyín, pels guineans. Allí, com si es volgués amagar en el llogarret més recòndit de la selva africana, on ningú el pogués trobar. M’expliquen les seves cunyades Alícia i Teresa, i el seu germà petit, Rafael, que al mig del bosc, en Miguel Blasco va fer-se amb un bon nombre d’hectàrees (confiscades per la metròpoli i cedides en concessions als colons a preus irrisoris i en unes condicions immillorables) per plantar cacau i cafè. També hi va crear una companyia de transport de mercaderies i passatge. Tot plegat va conformar una indústria agrícola i de serveis de cert nivell, de molta nomenada durant l’ocupació colonial. Per allí també hi van passar els Vila, els Bima, els Jover..., tots catalans. Catalans que hi van deixar una forta empremta. És més: des d’aquella època, els habitants autòctons de la regió d’Ebibeyín se’ls considera els més treballadors del país, els catalans de Guinea.

       Des d’aquell vèrtex del quadrat guineà. Allí on feia frontera amb els immensos territoris de Camerun i Gabon. Una frontera fictícia per a les tribus de la selva, perfectament permeable, incontrolable per les potències europees, on els passaports eren paper mullat. Un racó on, per sort dels colons i desgràcia dels colonitzats, la llei de la selva havia estat substituïda per la llei de les armes, i la mà d’obra semi-esclava havien estat els “recursos humans” habituals dels espanyols fins poc abans de la Guerra.

       Amb aquesta premissa, el negoci era tan pròsper que en Miguel aviat va necessitar ajuda. Algun dels seus 8 germans i germanes li podrien donar un cop de mà. Quants més familiars hi anessin, més terres podrien adquirir. Uns altres tres Blasco el van seguir en poc temps. Primer el germà petit, de vint anys, en Rafael –que aviat hi portaria la seva dona, la manresana Teresa Balaguer. Després hi van anar els mitjans, en Paco i l’Enrique. És la vídua d’aquest, de l’Enrique precisament, l’Alícia Riera, qui –ara ja, cabells blancs, amb més de 80 anys a l’esquena- ens narrarà un bon munt d’anècdotes del Muni. La primera, arribar a Bata en avió:

            “...hi ha una anècdota molt graciosa que sempre l’explico... com que trigava molt l’avió, baixava a Canàries, després seguia tota la costa d’Àfrica, anaven fent parades, i una de les parades era a Accra (Ghana) i eren les dues de la nit o així, per ‘repostar’ l’avió, teníem que sortit tots fora perquè no pots estar dins, quan ‘reposta’, i vam anar al bar... i plorava la nena, plorava... El grandet, que ja tenia dos anyets no, però aquesta segona plorava, suava..., i anem al bar –res, un negre amb quatre coses- i li vaig demanar aigua i no en tenien, i em diu “Coca-Cola o cervesa”,  llavores jo, vaig estar una mica pensativa - i jo ara que li donc? doncs mira, Coca-Cola-. I li vaig donar Coca-Cola, amb 14 dies, i s’ho va prendre amb un afany ‘tremendo’... tenia que haver-ho dit als de la Coca-Cola, que potser encara m’haguessin donat ‘algo’... allí al mig de l’Àfrica, era per agrair-ho si ho hagués publicat...”

Ben aviat

Un any sense cap entrada té una explicació. Des dels inicis del 2012, un amic em va obrir la porta a una realitat que pràcticament desconeixia. Una realitat, una part de la història que en un futur no molt llunyà desapareixerà i, crec, que calia servar-ne un racó a la memòria col·lectiva.
El 9 de febrer, el programa @30 Minuts de TV3 donarà a conèixer el treball d'aquest dos anys de recerca, documentació i entrevistes que m'ha ocupat tot aquest temps. El resultat ha estat més que satisfactori. Ben aviat us en donaré una mostra.

Puyal i Guardiola, Catalunya, S.L.

    "Be water, my friend". La frase pronunciada pel karateka-filòsof Bruce Lee als anys 70 poc abans de morir es va posar de moda fa un temps arran d'un anunci televisiu. Podria ser el resum de les teories orientals taoistes, l'epítom ben  expresat d'aquell acudit "com és que heu arribat a tant vell, pregunta un; l'altre respon perquè no em barallo amb ningú. No serà per això, replica l'entrevistador; doncs, no ho serà..."
    Sigues aigua, amic. Adapta't. Flueix. Sigues la forma que conté el fluït en que t'has convertit. La forma. Els humanistes, els que vam fer "història de l'art" per amor a l'art, com a optativa a BUP i COU, no perquè ens semblés més fàcil que les optatives de ciència, sinó perquè ens semblava molt més interesants el món explicat a través de l'home, que el món quadriculat que ens expliquen les matemàtiques, som fans de la forma. No hi ha res que ens sedueixi més que les formes.
    Així, cal deduir que el mestre Joaquim Maria Puyal, periodista, comunicador, lingüista, etc, etc, com a humanista, també és un amant de les formes. Ell es va transformar en aigua, va ser "water" en un continent sense forma. I això es va veure ben clar durant el pregó al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Va voler donar forma a un contingut apassionant, i el van perdre les formes. El contingut del seu discurs tenia unes càrregues de profunditat que van diluir-se en l'aigua de les formes que va pendre el seu discurs. L'auto-homenatge en que es va transformar el pregó de la Mercè, mirant de reproduïr el celebèrrim "Un tomb per la vida", però menys apassionant que "Vostè pregunta", en mig d'un auditori aclaparat per l'espectacle, més que pel contingut del discurs -interessantíssim- del mestre Puyal.
    Si el que volia era fer una crida a l'autoestima dels catalans (com havia fet en Pep Guardiola uns dies abans, en rebre la medalla d'or de la Generalitat al Saló Sant Jordi), a defensar el patrimoni cultural propi, a la perseverança en els principis que ens diferencien del nostre entorn, d'agraiment a tots aquells que han defensat tot aquest patrimoni i a criticar ferotgement aquells que els fa vergonya utilitzar la seva pròpia llengua en fòrums internacionals... si aquest era l'objectiu no sé si la forma va ser la més adeqüada. Un pregó radiofònic, van dir l'endemà... i dels anys 60 jo hagués afegit. Per seduir els seduÏts ja estem nosaltres. Els mestres han de seduir els descreguts. I per això no n'hi ha prou amb adaptar-se i ser com l'aigua. Més aviat cal ser com aquella vella cançó de Simon & Garfunkel, I'm rock.

 

La importància de ser brau

   No cal que parlem de la centenària tradició taurina de Barcelona, de quan no hi havia pràcticament altre alternativa lúdica a la ciutat que anar a les tavernes de les platges, darrera les muralles. Abans que caiguessin, ja a la Barceloneta van construir la plaça fixa amb capacitat per a 12 mil persones. Per anar-hi calia sortir al sorral, més enllà del pla del Palau. Cinquanta anys després va venir les Arenes i després la Monumental. Ara, avui s'han acabat les "corrides" a la ciutat. Ha tingut dues bones consequències.

    Per un cantó, s'ha acabat amb la tortura del brau (...per l'arena de Sepharat, envesteix follament els camps daurats pel sol, que deia la cançó). Per l'altre, els mitjans de comunicació de mig món han posat Catalunya en el mapa. Les dues coses són positives. Pel que fa a la mort del toro no és necessari aportar-hi més comentaris. Tothom sap, els toreros inclosos, la mala estona que passa l'animal que, per molt brau que sigui i per molt criat que sigui a les deveses, no deixa de ser un ésser viu que quan el punxen, sagna. Pel que fa a la campanya publicitària només cal destacar el fet que cada vegada més, la premsa europea -menys la premsa internacional- ens reconeix per les nostre "idiosincràsia". Ens veuen diferents a la resta d'europeus, amb cultura, llengua i tradicions pròpies. I potser els sorprèn que els toros no formin part de la nostra tradició.

    Però no se'ns pot escapar que tot això es fa al preu de la incoherència de no suprimir els corre-bous, tant poc edificants com les "corrides". No cal donar arguments a aquells que volen el país homogeneitzat i uperisat, com la llet descremada. Hem de ser braus.