Les Misérables

The Economist ja ho anunciava al febrer –i proposava el seu candidat-, i aquests dies, tant el sortint Jose Manuel Barroso com Angela Merkel, ja ho han advertit: ni els vots que tinguin Junkers o Schultz poden ser suficients per convertir-los en el nou president del “govern” europeu, la Comissió.

El rotatiu britànic, davant les eleccions locals que se celebren juntament amb les europees, ha seguit especulant els últims dies amb la figura d’un altre “número u”, d’un spitzenkandidaten, un tapat. I la llista de “tapats” és extensa. Per posar uns exemples: la primera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt (del sector progressista), el finlandès Jyrki Katainen, l’irlandès Enda Kenny (conservadors), i la preferida de la publicació, la presidenta de l’FMI Christine Lagarde, que també ho és de la cancellera alemanya.

I és que serà el Consell Europeu, és a dir, els representants dels Estats, els presidents de govern de cada país, liderats per l’alemany, el francès i el britànic, els que decidiran a qui han d’escollir els eurodiputats electes. Es a dir, seran Merkel, Hollande i Cameron els qui imposaran el seus candidat. Si per casualitat coincideix amb la voluntat dels votants, aleshores potser si que seran algun dels dos teledirigits caps de llista,  socialista o popular. Perquè no és cert, com va dir ahir la candidata d’UPyD en el gran #DebatEuropeesTV3, que a Europa no mani ningú. És que, com ens va recordar el candidat Santiago Fisas, a Europa manen els Estats. Si més no, el debat ens va deixar clar això. Això i qui sap de què parla quan parla del funcionament de les institucions europees.

Però davant la possibilitat que, finalment, sigui Angela Merkel qui decideixi qui ha de dirigir les reunions dels comissaris europeus (nomenats pels estats), cosa que seria acollida pels europeus com una autèntica estafa democràtica després de les promeses fetes, que quedaria als catalans per decidir?

Com aquella Fantine del “I dreamed a dream” i els seus Miserables que lluitaven davant la injustícia, diumenge els votants només ens tenim nosaltres. I qualsevol mitjà que serveixi per fer-nos sentir, perquè la nostra veu s’expressi, encara que sigui mínima, exigua, perquè la vida no acabi matant el somni, qualsevol vot serà una eina útil. Perquè, oblidem-nos, l’únic que hi haurà dilluns seran lectures.

maig, 2014

EL DISCURS DEL SÍMBOL

De la mateixa manera que el dia abans del discurs alguns periodistes de la progressia madrilenya feien pocions màgiques que prometien gestos del símbol reial en que hom podria veure reflectida la pluriculturalitat, la diversitat i, en definitiva, la voluntat de modernització de l’Estat i la monarquia, prèvia a la modernització constitucional, ara els mateixos que van fracassar aleshores, una setmana després, fan nous ungüents sanadors preveient que la figura del símbol està encarnada per una jove vitalitat pròpia. Més enllà de la veu que li dóna el govern de torn. En resum esperaven, i esperen que el nou monarca desmenteixi l’erroni epítet dedicat, tot just ara fa dos-cents anys, al seu avantpassat Ferran VII –en qui tothom havia dipositat unes grans esperances reformadores que ell mateix es va encarregar de frustrar- i que sigui Felip VI l’autèntic "desitjat", i que aquesta vegada si que el rei d’Espanya sadolli les esperances renovadores d’una gran part de la societat. Però també són molts els que desitgen que Felip no sigui res més que aquell símbol que li atribueix la constitució. Que no sigui res més que el que és el pal de la bandera o l'himne espanyol, poc més que aquell gerro xinès en que es converteixen certs polítics.

El discurs del rei l'escriu el govern de torn. Diuen que aquest de Felip, per ser el primer, hauria estat més personal. Però des de l’aclamada sèrie nord-americana “The west wing”, fins i tot abans, sabem que els discursos institucionals els escriu un llicenciat en Dret, o en Ciències Polítiques, o en Relacions Internacionals. Fins i tot, podríem aventurar un cognom de general català de reminiscències patriòtiques com redactor en cap de l’opuscle. Com a molt Felip el va supervisar. Referències personals al seu pare i a la seva mare a banda, hi va afegir una cosa aquí i un altra allà (res que es pogués interpretar de manera diferent al que el govern volia dir) i s'ha acabat. Poca cosa més. “En esta España… cabemos todos”. Això si, atapeïts, que casi no es poden bellugar per aplaudir.

De la mateixa manera que els que pensaven que el rei dedicaria una part del seu discurs a fer un gest, un homenatge a la diversitat que defineix Espanya, més enllà de les paraules benintencionades que va recitar -com ho podria haver fet el seu pare trenta nou anys abans- i utilitzar en aquesta ocasió el català en la seva proclamació, ara també somien quan diuen que el rei podrà fer alguna cosa per legitimar-se com a cap de l’Estat, per arbitrar en el joc polític, en el debat territorial del seu regne governat pels partits dinàstics. Uns partits que mai el deixaran caure perquè és el símbol de la unitat i, per tant, de la seva pròpia pervivència. “Wait and see”, com diu Artur Mas, esperant que el símbol no sigui altre cosa que un gerro xinès. No es pot pretendre gaire cosa d’unes institucions que històricament han tendit més al suïcidi que a la regeneració o la reforma.

Això si: Muchas gracias, moltes gràcies, eskerrik asko, moitas grazas.

juny, 2014

DEBAT DEMOCRÀTIC

El debat a cinc celebrat a Brussel·les, i retransmès a tot Europa, demostra que ben estructurat el col·loqui es pot convertir en un programa àgil i amè. Aquí no es tenien en compte blocs electorals o barreres idiomàtiques. Cadascú un minut –ben moderat per la periodista Monica Maggioni, que va ser generosa amb la cortesia i a penes es va perdre- i repàs de tots els temes que interessen a Europa: troica, problemes socials, símbols religiosos, les mancances de la pròpia Unió... i fins i tot el procés sobiranista de Catalunya. Un problema d’ ”envergadura” que fa temps ha traspassat fronteres i que ha ocupat prop de cinc minuts en el debat de candidats a presidir el futur “govern” dels 28. Els posicionaments, tots coneguts. Cap sorpresa més enllà d’un Alexis Tsipras (candidat de l’extrema esquerra) que ha tingut un posicionament sobre la llibertat dels pobles calcat al del popular Jean-Claude Junkers (i per més coincidències, tots dos utilitzaven regularment el seu propi idioma nacional, grec i francès, enlloc de l’anglès emprat pels altres).

Es pot dir que els que tenien més a perdre -el socialista Matin Schultz i el propi Junkers- són els que van arriscar menys. Un dels dos serà –amb tota probabilitat- el president de la Comissió Europea després de les eleccions. Schultz no va arriscar ni en el vestuari, tirant de clàssica corbata vermella, mentre que el blau fosc de l’americana de Junkers perdia definició conservadora. Ska Keller, verda fins a la medul·la, i Tsipras simplement sense corbata, se’ls veia molt més relaxats i ferms en condemnar el funcionament d’una Unió allunyada de la ciutadania. Per això el liberal Guy Verhofstadt va sortir amb més empenta, marcant clares distàncies amb els grans partits europeus i aliant-se -a voltes- amb Keller que va semblar la més còmoda parlant d’un europeisme social més just i democràtic.

Mentre a Brussel·les, els líders europeus posaven Espanya –una vegada i una altre- com a model i exemple dels problemes europeus, a l’altre punta de l’univers, Miguel Arias Cañete i Elena Valenciano van decidir participar en un monòleg per TVE, on només es parlava de política interna. On els dos grans partits espanyols es mostraven més interessats en tirar-se els plats pel cap que destacar la influència de les polítiques europees a nivell regional. Quin interès pot tenir el què diguin dos candidats que repeteixen arguments domèstics -que podem sentir cada dia als informatius- sense que ningú els qüestioni quan resulta que el bipartidisme anorreador perd terreny dia a dia?

Està bé que els polítics vulguin copiar bons costums democràtics, però els debats “cara a cara” són bons per a les pel·lícules nord-americanes, un país on el poder se’l reparteixen bàsicament el partit demòcrata i el republicà. Un model polític i mediàtic molt còmode i pràctic, però que ara mateix no és reproduïble a Europa.

maig, 2014

Fragment de l'esborrany Els Catalans de Guinea

(fragment)

En aquella dècada, amb els aeroports de Bata i Santa Isabel ja en funcionament, havien començat a aterrar tota mena d'avions i el viatge es va fer una mica més fàcil. Els primers quadrimotors, els que podien fer llargues distàncies, de cinc o sis mil quilòmetres i una velocitat de creuer propera als 400 per hora, van ser els DC4. Però ben aviat es va fer habitual veure la figura platejada, brillant, inconfusiblement estilitzada dels Superconstellation –els moderns avions d’Iberia fabricats per Lockheed- aterrant majestuosament en la petita cinta negra enmig de la verdor de la selva africana. I com, tot seguit, del seu interior expulsava una virolada corrua d'homes, dones i nens blancs buscant la fortuna que tenien vedada a l’Espanya de la post guerra.

       Entre ells els germans Blasco, fills de l’alta burgesia barcelonina.

      

       Els primers Blasco hi havien arribat poc abans, a Guinea. El gran, en Miguel, va anar a instal·lar-se als confins del territori continental iniciada la dècada dels 40. Allí on encara en aquells moments la presència de blancs era escarransida, molt i molt escassa. Es limitava principalment a uns pocs oficials de la Guàrdia Colonial, uns quants  missioners, i una petita colla d’emprenedors –la majoria catalans- que van establir els seus negocis al Muni, un regió encara pràcticament verge i per explotar. Com d’altres ho havien fet a Fernando Poo anys abans. En Miguel Blasco va anar a parar al racó més nord-oriental del territori continental, en una petita localitat anomenada Ebebiyín. Ebibeyín, pels guineans. Allí, com si es volgués amagar en el llogarret més recòndit de la selva africana, on ningú el pogués trobar. M’expliquen les seves cunyades Alícia i Teresa, i el seu germà petit, Rafael, que al mig del bosc, en Miguel Blasco va fer-se amb un bon nombre d’hectàrees (confiscades per la metròpoli i cedides en concessions als colons a preus irrisoris i en unes condicions immillorables) per plantar cacau i cafè. També hi va crear una companyia de transport de mercaderies i passatge. Tot plegat va conformar una indústria agrícola i de serveis de cert nivell, de molta nomenada durant l’ocupació colonial. Per allí també hi van passar els Vila, els Bima, els Jover..., tots catalans. Catalans que hi van deixar una forta empremta. És més: des d’aquella època, els habitants autòctons de la regió d’Ebibeyín se’ls considera els més treballadors del país, els catalans de Guinea.

       Des d’aquell vèrtex del quadrat guineà. Allí on feia frontera amb els immensos territoris de Camerun i Gabon. Una frontera fictícia per a les tribus de la selva, perfectament permeable, incontrolable per les potències europees, on els passaports eren paper mullat. Un racó on, per sort dels colons i desgràcia dels colonitzats, la llei de la selva havia estat substituïda per la llei de les armes, i la mà d’obra semi-esclava havien estat els “recursos humans” habituals dels espanyols fins poc abans de la Guerra.

       Amb aquesta premissa, el negoci era tan pròsper que en Miguel aviat va necessitar ajuda. Algun dels seus 8 germans i germanes li podrien donar un cop de mà. Quants més familiars hi anessin, més terres podrien adquirir. Uns altres tres Blasco el van seguir en poc temps. Primer el germà petit, de vint anys, en Rafael –que aviat hi portaria la seva dona, la manresana Teresa Balaguer. Després hi van anar els mitjans, en Paco i l’Enrique. És la vídua d’aquest, de l’Enrique precisament, l’Alícia Riera, qui –ara ja, cabells blancs, amb més de 80 anys a l’esquena- ens narrarà un bon munt d’anècdotes del Muni. La primera, arribar a Bata en avió:

            “...hi ha una anècdota molt graciosa que sempre l’explico... com que trigava molt l’avió, baixava a Canàries, després seguia tota la costa d’Àfrica, anaven fent parades, i una de les parades era a Accra (Ghana) i eren les dues de la nit o així, per ‘repostar’ l’avió, teníem que sortit tots fora perquè no pots estar dins, quan ‘reposta’, i vam anar al bar... i plorava la nena, plorava... El grandet, que ja tenia dos anyets no, però aquesta segona plorava, suava..., i anem al bar –res, un negre amb quatre coses- i li vaig demanar aigua i no en tenien, i em diu “Coca-Cola o cervesa”,  llavores jo, vaig estar una mica pensativa - i jo ara que li donc? doncs mira, Coca-Cola-. I li vaig donar Coca-Cola, amb 14 dies, i s’ho va prendre amb un afany ‘tremendo’... tenia que haver-ho dit als de la Coca-Cola, que potser encara m’haguessin donat ‘algo’... allí al mig de l’Àfrica, era per agrair-ho si ho hagués publicat...”