CENT VUITANTA GRAUS

No passarà, ja ha quedat clar que signar decrets no és delicte, però si avui mateix un escamot de guàrdies civils es presentessin a casa d’en Mas i el detinguessin per desobediència o desacatament i el fessin anar a declarar a comissaria, malgrat tot, molts pensen que això no acabaria res. Com no va acabar res amb l’admissió a tràmit del Constitucional del recurs contra la llei de consultes. Podrien fer-ho? Molts altres pensen que si, i fins i tot demanen la suspensió de l'autonomia... I amb això no acabaria res. Podrien posar tot el govern a la presó, ja ho van fer fa massa anys, i no va acabar res. Es l'evidència que judicialitzar un problema polític que ja fa més d’un segle i mig que dura no soluciona res. D’aquí a cent cinquanta anys més el problema seguirà. Això si, els que podien arreglar-ho ara, ja no hi seran. Descansaran tranquils.

I malgrat tot, ja comencen a alçar-se tímides veus que diuen que no fer res no condueix enlloc, que els impulsors del procés estan guanyant la batalla mediàtica, que en la societat actual és la principal que cal guanyar per vèncer. Fins i tot a nivell estatal, l’èxit del procés ha estat esclatant perquè han fet més per la comprensió del catalanisme tres manifestacions massives demanant votar una consulta i quatre actes unitaris, que trenta inútils anys malgastats intentant seduir amb els protagonistes del pont aeri, la pastanaga de l’"español del año" i els premis “Blanquerna”. La realitat ha esclatat en tota la seva espontaneïtat i s'ha estès fins l'últim racó de la península: un bon nombre de catalans no només volen votar, si no que una bona part volen la independència. Serà impossible o no, constitucional o no, però ara ningú pot dir que no en sabia res, que això es un invent de quatre polítics que volen mantenir la poltrona. I cada vegada hi ha més gent que comprèn allò que anomenàvem, quan encara no teníem ordinadors per saltar pantalles, “el fet diferencial”. Encara que aquesta comprensió està silenciada, com ho ha estat sempre perquè els que la defensen no tenen presència en els grans mitjans de comunicació de la “meseta”. O pitjor, perquè tenen por a expressar-se, com apunta l’historiador J.B. Culla, quan diu que sembla haver-hi més pluralitat d'opinions en el departament d'història de la UAB que en tota la intel·lectualitat espanyola. I es que, aquí, sempre hi ha hagut molta més diversitat d'opinions –expressada en la pluralitat política del Parlament des de 1980, i el CEO d'aquest divendres- que no pas a la resta de l'Estat, on el bipartidisme ha imposat la seva llei.

I el que és més esfereïdor, la sensació que “algo pasa con Cataluña” no només s’ha estès a nivell interior. ¿Recordem que va costar l’anunci per donar a conèixer la capitalitat catalana de Barcelona "A quin país situaríeu aquest punt en el mapa? A Catalunya evidentment..." que la Generalitat va inserir en els principals mitjans escrits del món occidental durant els remots Jocs Olímpics de 1992? Una misèria comparat amb el que hagués costat una campanya mediàtica per promocionar en els mateixos mitjans les noticies que han publicat en els últims tres anys, ja no en la influent premsa escrita de Londres, París, Berlín o Washington, si no en tots i cadascun dels mitjans audiovisuals, ara també, dels cinc continents. I el viratge en l’opinió dels editorials d’aquest mitjans en els últims temps. Cent vuitanta graus. Des d'aquest punt de vista -qui sap si hi ha un pla B que tothom voldria conèixer- de moment el metòdic, lent i impecable pla A està funcionant com un rellotge suís i el soroll que puguin fer-ne els detractors només servirà per donar-li una més brillant sonoritat. Ara, quan una Cameron Diaz a la catalana truqui a la porta, el pretendent alleugerit per no sucumbir als cants de sirena a la primera, no podrà fer veure que la noia no li hi veu les vergonyes.

setembre, 2014