Quan Podem parla de "casta", d'"els de les retallades" o d'"els dels desnonaments"... està aplicant la teoria d'atribuir a l'adversari polític el que se'n diu "significants negatius". Es tracta, en essència, d'utilitzar un llenguatge negatiu per parlar dels altres, de manera que el que un defensa s'omple de significants positius. L'exemple de Pablo Iglesias i els politòlegs de Podem és el més clar, però també ho fa el PSOE quan parla del PP, el PP quan parla del PSOE, i Ciutadans i Junts pel Sí quan parlen de tots ells. És una tàctica política que, quan es fa en pla de pràctica igualtat partidària o sociològica, és perfectament lícita. El que ja no és tan clar és que sigui igual de lícit quan es fa des de la superioritat, quan aquests significants negatius s'apliquen a una minoria.
Quan es parla dels catalans no es distingeix entre votants de Ciutadans o d'Esquerra o del PP, igual que quan parlem de nord-americans no acostumem a discriminar entre republicans o demòcrates. Diem que són nord-americans i com a tal els veiem i valorem els seus actes... Passa igual aquí. Quan des de la intel·lectualitat i des dels poderosos mitjans de comunicació de l'estat, per exemple, es menysvalora l'ús del català com a llengua pròpia i, per tant, comuna a l'educació a Catalunya, s'està omplint de significants negatius a una part de la societat, i subliminalment s'està dient al gran públic de tot Espanya que els catalans (i aquí no es distingeix tampoc) són uns irredempts que es neguen a utilitzar el castellà simplement "para joder", perquè podrien parlar castellà perfectament. La mostra més comuna de l'èxit de l'atribució de significants negatius al català i a Catalunya que durant 35 anys de democràcia s'ha fet des dels diaris, les ràdios i les televisions d'Espanya és que quan puges a un taxi a Madrid, el xòfer et recrimini el fet de parlar en català per telèfon o amb el teu acompanyant. No direm que li ha passat a tothom, però l'anècdota ja no ho és tant quan t'ho diuen diferents persones, l'únic element en comú dels quals és que són catalans. Ni que fos anecdòtic, això no passa en lloc més del món. I la prova més definitiva de l'èxit de la tàctica és aquella frase d'un reportatge de televisiu sobre les retolacions en català quan la cronista diu: "...esto es una panadería y sin embargo pone Forn de Pa."La perversitat del "sin embargo" és absoluta, però s'introdueix en el subconscient del receptor de manera subliminal i queda fàcilment assentada en la normalitat del seu llenguatge: "...mira que malos son que ponen Forn de Pa..." pot pensar qualsevol castellanoparlant de qualsevol lloc del món.
Per descomptat, els catalans tampoc ho han fet tot bé, no cal dir-ho. Estan tots els poders de l'Estat per recordar-ho diàriament. Però aquesta atribució constant de significants negatius a una part minoritària d'espanyols, tan utilitzada en política, es magnifica encara més amb la persecució del catalanisme. Després de la dictadura va ser casi inexistent, i després només de manera tèbia. Un cop Pujol va ser batejat "español del año", durant la Transició, va anar creixent. Primer, per donar suport al PSOE i, després, per donar-lo al PP durant la dècada dels 80 i 90 del segle passat. Ja aleshores es parlava de la immersió com a "dictadura silenciosa" o es comparava Catalunya amb la dictadura de Franco. Actualment, l'atribució de significants negatius –com en diuen els politòlegs o, simplement, la deshumanització de l'adversari com dirien d'altres– es dirigeix com a mínim a una meitat de la població catalana (i bona part de l'altra) de manera ja desacomplexada des de totes les institucions de l'Estat, sobretot des de la premsa i la televisió, de les quals el mateix "New York Times" posa en qüestió l'objectivitat: "desafío soberanista catalán", "chantaje", "ataque brutal a la democracia", són les acusacions més suaus a la minoria.
Davant les reivindicacions inicials del sobiranisme, un ministre va dir que els catalans, el que havien de fer era seduir els espanyols. Idea que ha triomfat entre certs tertulians. Però, amb aquesta publicitat que es fa des de bona part de la intel·lectualitat i dels mitjans de comunicació, i des de la minorització, difícilment es pot seduir ningú. És més, Felip VI, símbol i àrbitre institucional, no es cansa de posar-se al costat d'una de les parts, arribant a insinuar durant el lliurament dels Premis Princesa d'Astúries que és la minoria la que aixeca murs. Després de tants anys d'una educació social que ha negat amb els fets la realitat pluricultural d'Espanya, que no n'ha fet pedagogia, i que ha fet grans esforços per fragmentar la unitat d'una de les llengües de l'Estat (que la llei, que la Constitució obliga a defensar i promocionar), dividint-la en llengües inventades i subdialectes amb acrònims ridículs, minoritzant-la, deixant-la sempre com un apèndix superflu de la realitat que caldria extirpar, aquesta afirmació és una clara mostra d'atribució de significants negatius a l'adversari. Més greu en aquest cas perquè es fa des de la màxima representació de l'Estat en contra d'una minoria social evident.
En el mateix sentit, el ministre García-Margallo parlava des del seunacionalisme banal, atribuint significants negatius, insinuant que són els catalans, la minoria, els que pretenen imposar una uniformitat ètnica o lingüística.
Això sí, tots han llegit Espriu, Carner, Rodoreda... i tots entenen i estimen el català.Catalunya en general i Barcelona en particular són una societat tremendament respectuosa amb la diversitat. Algú que no fos polític o periodista orgànic ho pot negar? Hi ha vingut gent de tot arreu, des dels grecs que van colonitzar Empúries, passant per tota mena de moviments migratoris que perduren fins a l'actualitat, Barcelona ha encaixat l'arribada de gents i parles de llocs ben diversos i els ha integrat cerimoniosament. No sense punts de tensió, naturalment. Però amb un grau de respecte a la diversitat cultural, lingüística, religiosa i ideològica que acaba marcant el tarannà de la societat catalana, que mai ha homogeneïtzat, com proven de fer altres cultures. Que ho preguntin als milers de persones d'arreu del món que s'han quedat a Barcelona pel clima de llibertat que s'hi respira a cada cantonada. Per això sorprèn més quan, des dels poders fàctics, se'ls atribueix significants negatius acusant aquesta minoria de ser més perillosa que els terroristes, d'insolidaris, d'il·legals, de nazis o de colpistes.Tot plegat, que en teoria política podria ser molt lícit quan la dialèctica es fa en un pla d'igualtat, deixa de ser-ho quan el desequilibri entre el que atribueix i l'atribuït és tan evident. Els llibres d'història estan plens de casos en què tot un Estat, amb tot el seu poder, els seus jutges, el seu exèrcit, tots els seus poderosos i multimilionaris mitjans de comunicació, tots els seus intel·lectuals orgànics, ha omplert de significants negatius una minoria, l'ha deshumanitzat, l'ha buidat de valors... mentre la resta del món mirava cap una altra banda. I ja sabem com acaba aquesta minoria.
Quan es parla dels catalans no es distingeix entre votants de Ciutadans o d'Esquerra o del PP, igual que quan parlem de nord-americans no acostumem a discriminar entre republicans o demòcrates. Diem que són nord-americans i com a tal els veiem i valorem els seus actes... Passa igual aquí. Quan des de la intel·lectualitat i des dels poderosos mitjans de comunicació de l'estat, per exemple, es menysvalora l'ús del català com a llengua pròpia i, per tant, comuna a l'educació a Catalunya, s'està omplint de significants negatius a una part de la societat, i subliminalment s'està dient al gran públic de tot Espanya que els catalans (i aquí no es distingeix tampoc) són uns irredempts que es neguen a utilitzar el castellà simplement "para joder", perquè podrien parlar castellà perfectament. La mostra més comuna de l'èxit de l'atribució de significants negatius al català i a Catalunya que durant 35 anys de democràcia s'ha fet des dels diaris, les ràdios i les televisions d'Espanya és que quan puges a un taxi a Madrid, el xòfer et recrimini el fet de parlar en català per telèfon o amb el teu acompanyant. No direm que li ha passat a tothom, però l'anècdota ja no ho és tant quan t'ho diuen diferents persones, l'únic element en comú dels quals és que són catalans. Ni que fos anecdòtic, això no passa en lloc més del món. I la prova més definitiva de l'èxit de la tàctica és aquella frase d'un reportatge de televisiu sobre les retolacions en català quan la cronista diu: "...esto es una panadería y sin embargo pone Forn de Pa."La perversitat del "sin embargo" és absoluta, però s'introdueix en el subconscient del receptor de manera subliminal i queda fàcilment assentada en la normalitat del seu llenguatge: "...mira que malos son que ponen Forn de Pa..." pot pensar qualsevol castellanoparlant de qualsevol lloc del món.
Per descomptat, els catalans tampoc ho han fet tot bé, no cal dir-ho. Estan tots els poders de l'Estat per recordar-ho diàriament. Però aquesta atribució constant de significants negatius a una part minoritària d'espanyols, tan utilitzada en política, es magnifica encara més amb la persecució del catalanisme. Després de la dictadura va ser casi inexistent, i després només de manera tèbia. Un cop Pujol va ser batejat "español del año", durant la Transició, va anar creixent. Primer, per donar suport al PSOE i, després, per donar-lo al PP durant la dècada dels 80 i 90 del segle passat. Ja aleshores es parlava de la immersió com a "dictadura silenciosa" o es comparava Catalunya amb la dictadura de Franco. Actualment, l'atribució de significants negatius –com en diuen els politòlegs o, simplement, la deshumanització de l'adversari com dirien d'altres– es dirigeix com a mínim a una meitat de la població catalana (i bona part de l'altra) de manera ja desacomplexada des de totes les institucions de l'Estat, sobretot des de la premsa i la televisió, de les quals el mateix "New York Times" posa en qüestió l'objectivitat: "desafío soberanista catalán", "chantaje", "ataque brutal a la democracia", són les acusacions més suaus a la minoria.
Davant les reivindicacions inicials del sobiranisme, un ministre va dir que els catalans, el que havien de fer era seduir els espanyols. Idea que ha triomfat entre certs tertulians. Però, amb aquesta publicitat que es fa des de bona part de la intel·lectualitat i dels mitjans de comunicació, i des de la minorització, difícilment es pot seduir ningú. És més, Felip VI, símbol i àrbitre institucional, no es cansa de posar-se al costat d'una de les parts, arribant a insinuar durant el lliurament dels Premis Princesa d'Astúries que és la minoria la que aixeca murs. Després de tants anys d'una educació social que ha negat amb els fets la realitat pluricultural d'Espanya, que no n'ha fet pedagogia, i que ha fet grans esforços per fragmentar la unitat d'una de les llengües de l'Estat (que la llei, que la Constitució obliga a defensar i promocionar), dividint-la en llengües inventades i subdialectes amb acrònims ridículs, minoritzant-la, deixant-la sempre com un apèndix superflu de la realitat que caldria extirpar, aquesta afirmació és una clara mostra d'atribució de significants negatius a l'adversari. Més greu en aquest cas perquè es fa des de la màxima representació de l'Estat en contra d'una minoria social evident.
En el mateix sentit, el ministre García-Margallo parlava des del seunacionalisme banal, atribuint significants negatius, insinuant que són els catalans, la minoria, els que pretenen imposar una uniformitat ètnica o lingüística.
Això sí, tots han llegit Espriu, Carner, Rodoreda... i tots entenen i estimen el català.Catalunya en general i Barcelona en particular són una societat tremendament respectuosa amb la diversitat. Algú que no fos polític o periodista orgànic ho pot negar? Hi ha vingut gent de tot arreu, des dels grecs que van colonitzar Empúries, passant per tota mena de moviments migratoris que perduren fins a l'actualitat, Barcelona ha encaixat l'arribada de gents i parles de llocs ben diversos i els ha integrat cerimoniosament. No sense punts de tensió, naturalment. Però amb un grau de respecte a la diversitat cultural, lingüística, religiosa i ideològica que acaba marcant el tarannà de la societat catalana, que mai ha homogeneïtzat, com proven de fer altres cultures. Que ho preguntin als milers de persones d'arreu del món que s'han quedat a Barcelona pel clima de llibertat que s'hi respira a cada cantonada. Per això sorprèn més quan, des dels poders fàctics, se'ls atribueix significants negatius acusant aquesta minoria de ser més perillosa que els terroristes, d'insolidaris, d'il·legals, de nazis o de colpistes.Tot plegat, que en teoria política podria ser molt lícit quan la dialèctica es fa en un pla d'igualtat, deixa de ser-ho quan el desequilibri entre el que atribueix i l'atribuït és tan evident. Els llibres d'història estan plens de casos en què tot un Estat, amb tot el seu poder, els seus jutges, el seu exèrcit, tots els seus poderosos i multimilionaris mitjans de comunicació, tots els seus intel·lectuals orgànics, ha omplert de significants negatius una minoria, l'ha deshumanitzat, l'ha buidat de valors... mentre la resta del món mirava cap una altra banda. I ja sabem com acaba aquesta minoria.