Mutiny in the Bounty

"Justice and decency are carried in the heart of the captain, or they be not aboard. It is for this reason that the Admiralty has always sought
to appoint its officers from the ranks of gentlemen. The court regrets to note that the appointment of Captain William Bligh was, in that respect, a failure."
Mutiny in the Bounty





dissabte, 28 de juny del 2025

 


Un pedestal per a la monarquia catalana


Baixant per la Via Laietana caldria que tothom s'aturés un moment davant d'una de les escasses mostres d'admiració dels catalans pel seu passat més antic. L'escultura, sobre un gran pedestal que t'obliga a mirar cap amunt, és digna d'un país orgullós d'aquest passat. Pel seu davant hi passen milions de turistes cada any però a penes li fan cas. 

Enlloc no es veu qui és aquest personatge negre, al llom d'un gran cavall. Ni que va fer en la seva vida. Ni quin sentit té tenir aquell monument notable al mig d'una de les vies de Barcelona més concorregudes tot l'any. Segurament, com totes les estàtues de les grans ciutats europees. Però, a Londres, per exemple, no cal recordar qui era Nelson, o París algun dels seus lluïsos, o a Madrid alguns del àustries que hi van viure. Son cultures prou documentades i conegudes per tots els que visiten aquestes grans ciutats.

Però en qualsevol cas, encara que la mirada del turista de qualsevol lloc del món no sigui interpel·lada per la  història del país que es visita, la cultura és abastament representada en diversos indrets recordant la importància del seu passat i del seu present.

L'estàtua de Ramon Berenguer III

A Barcelona, el present, almenys el dels últims cent anys, és prou representat als carrers. Miró, Picasso, Dalí, Gaudí, Domènech i Montaner... El que sorprèn és la migradesa de presència del passat més remot. El cas de l'estàtua eqüestre de Ramon Berenguer III a la Via Laietana és una excepció de la poca importància que tots els governs municipals i autonòmics dels últims cent anys, i els catalans en general, han donat al patrimoni històric del país.

Les poques mostres del passat "monàrquic" de Catalunya es limiten a aquesta escultura romàntica dissenyada per Llimona el 1888 i poca cosa més. Hi ha l'escultura de Jaume el Conqueridor a l'entrada de l'ajuntament de Barcelona. També hi ha una escultura invisible, al capdamunt de la façana del col·legi d'advocats dedicada al compilador del usatges, Ramon Berenguer IV. Un altre  Ramon Berenguer III també amagat a Montjuïc (per a l'expo del 1929)... i algun record a reis de la casa de Borbó.



Les estàtues de Ramon Berenguer IV i Jaume el Conqueridor


Les dues estàtues de Ramon Berenguer III 

El republicanisme atàvic dels catalans ha fet que s'oblidin els fonaments de la pròpia sobirania, d'on sorgeix. Així, Guifré I, el fundador de la dinastia que va governar casi 800 anys els comtats catalans no té cap representació als carrers de la capital del Principat. L'havia tingut, però va desaparèixer amb la guerra del 36, com la de Ramon Berenguer I que també hi havia a tocar de l'Arc de Triomf (que podem veure al següent article). Cap presència rellevant de cap de la quinzena de reis de la Reial Corona o d'algunes de les seves esposes. Cap record de les seves gestes i del seu llegat que ha arribat, a empentes i rodolons, fins a l'actualitat de mans de la Generalitat de Catalunya.

La desapareguda estàtua de Guifré

No s'ha fet res en més de cent anys

Les escultures i estàtues que es poden veure de Rafael Casanova, de Roger de Llúria i algun altre patrici del passat son herència de la fira de mostres del 1888, a rebuf de la Renaixença. Pitjor. Fins i tot, la de la  Via Laietana no es va instal·lar fins el març de 1950. Però és més. La més gran obra de restauració d'un monument fonamental per entendre la monarquia catalana fins el segle XVI, Poblet, la va pagar el govern espanyol, també als anys 50 del segle passat.

La celebració del Mil·lenari, el 1985, coincidint amb la data en que Almansor va arrasar Barcelona al segle IX, no va comportar una febre per recuperar la memòria dels grans monarques catalans. La Generalitat, només gràcies al aleshores conseller de presidència Miquel Coll i Alentorn, va decidir donar al comte Guifré, al monestir de Ripoll, una sepultura més adequada a qui se li atorga el mite fundacional de Catalunya. Uns anys abans, el 1982, havien fet una instal·lació notable a Sant Feliu de Buixalleu recordant el 900 aniversari de l'assassinat de Ramon Berenguer II. El Cap d'Estopes té aquest recordatori oblidat, recondit, amagat en el polígon industrial de Gaserans.


Monument a Ramon Berenguer i la dinastia catalana, a S. Feliu de Buixalleu


Per quan una escultura d'un rei català

Historiadors de tota mena podran donar idees més brillants, però caldria un homenatge a Ramon Berenguer IV i al seu fill Alfons I com a creadors de la Corona d'Aragó, o al compilador de les ordenances reials, Pere III, el Cerimoniós, o a l'últim rei de la dinastia barcelonina, Martí l'Humà... tots ells dignes representants dels valors catalans.

Mira la història de Ramon Berenguer III a Crònica del retorn de Ramon Berenguer a Ripoll

divendres, 20 de juny del 2025


EL RETORN DE RAMON BERENGUER A RIPOLL


Mira aquí el reportatge a 3cat


L'estiu del 1835, aviat farà dos-cents anys, els ordes liberals i anticlericals coneguts com a "bullangues" van ocupar Ripoll i van destruir l'antiquíssim monestir impulsat per l'abat Oliba mil anys abans. La majoria dels panteons dels comtes sobirans enterrats al recinte monacal van ser oblidats entre les ruïnes de l'abadia. Excepte el de Ramon Berenguer IV.


L'estat en va quedar el monestir de Ripoll a principis del segle XIX


El cos momificat amb barba i cabells rossos i rinxolats va ser ultratjat, diuen les cròniques de l'època. Les restes del monarca van ser exposades a la plaça major, sotmeses a un judici sumaríssim i cremades en públic. El monestir va estar a punt de desaparèixer entre les ruïnes, així com les despulles dels comtes sobirans catalans que encara hi estaven enterrats.

L'oblit va salvar les restes de Ramon Berenguer III, el Gran, i de Guifré I, el Pilós, així com els d'altres nobles també enterrats a Ripoll, com Bernat Tallaferro o Rodolf, fill del Pilós.




L'actual estàtua de Ramon Berenguer III a la Via Laietana de Barcelona

Una crònica del regidor barceloní Carreras i Candi, el desembre del 1893, ens recorda com es van salvar els panteons dels monarques que hi estaven enterrats i com van ser restituïts amb la restauració del monestir.



La desapareguda estàtua de Ramon Berenguer I a Barcelona


Crònica d'un rescat

Rescatades anys després d'entre les pedres, les despulles dels sobirans van ser dipositades a Barcelona, les de Ramon Berenguer III, i a l'arxiu de Ripoll, les de Guifré.

L'arca amb les restes de Ramon Berenguer van estar-se 55 anys en el despatx de Manuel --primer-- i Francisco --després-- de Bofarull, directors de l'Arxiu Reial de Barcelona, que aleshores començava a ser conegut com a Arxiu de la Corona d'Aragó.

En plena efervescència de la Renaixença, el bisbe de Vic, Josep Morgades, i el regidor de l'Ajuntament de Barcelona Francesc Carreras i Candi van organitzar amb tota la pompa el retorn a Ripoll, un cop ja restaurat el monestir, a mitjans del 1893. 

El relat de Carreras explica com el bisbe Morgades va demanar al ministre d'Estat, Segismundo Moret, el lliurament del cos del comte per portar-lo a Ripoll i l'ordre de donar honors d'estat al trasllat, durant el mes de març del 1893

El 9 de maig, el bisbe va anar a l'Arxiu dirigit per Francisco de Bofarull. L'urna havia estat dipositada des del 1838 sobre un pedestal, on en aquell moment hi havia un bust del pare, Manuel de Bofarull.

La caixeta de noguera rematada per una corona comtal i la llegenda de "Ramon Berenguer III, comte", feia temps que era al despatx de l'arxiver, dalt d'un armariet, d'on el va baixar en presència del bisbe, el regidor Carreras i un notari.

Va ser Carreras qui va ordir el pla per convèncer l'Ajuntament de Barcelona per fer el trasllat de les despulles amb tota la pompa que requerien les restes mortals del sobirà del Principat, amb el vistiplau del bisbe de Vic.

No li va costar gaire convèncer l'alcalde de Barcelona, Manel Henrich i Girona. El 16 de maig el ple municipal va acordar acollir les despulles del sobirà per iniciar de nou el viatge cap a Ripoll, que seria el diumenge 11 de juny

L'urna va estar-se aquells dies a casa del nebot del bisbe, Antoni Bach, a la Gran Via de les Corts Catalanes.


L'urna funerària exposada al Saló de Cent de Barcelona, el juny del 1893 (ACRI/Ateneu Barcelonès)



Un recorregut amb honors reials

L'Ajuntament i els partits de l'època van posar-se d'acord amb la catedral de Barcelona i amb la capitania general, a través del Ministeri de Guerra, perquè a les despulles se'ls retés honors reials durant tot el trasllat a Ripoll, amb el que això comportava de solemnitat i de mobilització de tropes que es van desplegar durant tot el recorregut.

El dia abans, el dia 10, a l'Ajuntament de Barcelona, l'urna fúnebre havia estat rebuda amb honors reials, atorgats per la reina regent Maria Cristina.

L'endemà, un amplíssim desplegament de tropes engalanades, bandes de música, banderins i salves de canons des del castell de Montjuïc van iniciar el trasllat. Després de ser exposades al públic al Saló de Cent, les restes es van traslladar a l'estació del Nord, passant primer per la catedral, on també van ser exposades. A l'estació l'esperaven també tropes i públic, i un tren especialment preparat per a l'ocasió.

El comboi va sortir a les tres de la tarda, direcció Ripoll. Durant tot el recorregut, Sant Andreu, Mollet, Granollers, les Franqueses, Centelles... fins a arribar a Vic a tres quarts de set del vespre, arreu el tren era rebut amb visques a Catalunya, repicons de campanes, responsos i, en definitiva, pel fervor popular i de les autoritats locals, que sortien a saludar la comitiva reial.


Expectació a Vic en arribar el tren especial amb les restes del monarca (ACRI/Ateneu Barcelonès)

Després d'un vespre de celebracions i fins passada l'hora de dinar de l'endemà, des de la capital de l'antic comtat d'Osona, el comboi va reprendre el viatge per arribar a Ripoll, cap a les 7 de la tarda del dilluns.


Restitució al panteó reial

L'11 de juliol, amb tota la pompa, el cos de Ramon Berenguer el Gran va tornar a ser enterrat en el monument que encara avui es pot visitar a la dreta presidint el creuer de l'església. El sarcòfag del panteó conserva bona part dels elements romànics originals del segle XII. 


El sepulcre del monarca, al monestir de Ripoll


Amb la restauració també es va construir, a l'altre costat, a l'esquerra del creuer, un cenotafi que recorda el seu fill, Ramon Berenguer IV, ja sense les seves despulles, desaparegudes el 1835.

Subvencionat per l'orde del Sant Sepulcre, recorden com van cedir al comte de Barcelona tots els drets sobre el regne d'Aragó, atorgats en el testament del rei Alfons el Bataller. Uns drets que també havia obtingut del rei Ramir en la donació que li va fer de tot el regne a Barbastre, el 1137.

Un dels pocs homenatges de Catalunya a Ramon Berenguer IV (Albert Esteves)

Pel que fa a les restes de Guifré I, que també van ser salvades d'entre les ruïnes del monestir després de les "bullangues", es van guardar a Ripoll tots aquells anys. En aquell moment no van trobar qui subvencionés la restauració de la tomba i es va construir un sarcòfag més senzill. 

Els taüts dels sobirans es van haver de salvar una altra vegada de la violència el 1936. Aleshores, les dues caixes van ser ràpidament rescatades dels sepulcres i guardades a l'arxiu de Ripoll fins al 1951.

No va ser fins al 1982, amb la restauració de la democràcia i coincidint amb el mil·lenari del monestir, que la Generalitat va fer un nou sarcòfag per a Guifré presidint el creuer esquerre, basat en elements també del romànic, i situat a tocar del cenotafi de Ramon Berenguer IV, en un dels monuments més importants del patrimoni nacional del país.


El modern sepulcre de Guifré