MESTRES DE L'ENTREVISTA

 

Joaquim Maria Puyal

 

 

 

L’entrevista l’entenc com un conjunt d’obligacions i deures. Com a entrevistador i com a entrevistat. Com a entrevistat tinc l’obligació de dir el que penso. Potser no tot el que penso, però partint d’un mínim d’honradesa.  Si no sóc honrat, l’entrevistador té el deure d’intentar descobrir-me... i això ens porta a la intenció comunicativa: l’objectiu que hi ha darrera d’una entrevista. No és igual una entrevista a un senyor de 90 anys a qui es vol fer una cosa amable de resum de la vida, que entrevistar al Bárcenas. La intenció comunicativa que hi ha és diferent, com ho és al “Sálvame de Luxe”, i de tot diem que són entrevistes. En caldria fer una taxonomia.

         

 

         En el imaginari col·lectiu d’aquest país, per a molts, la figura radiofònica més rellevant durant dècades ha estat la de qui fa aquesta afirmació. Hi ha qui podrà dir que n’hi ha hagut de més grans. I s’hi podrien oposar brillants noms dels mitjans audiovisuals que han treballat a Catalunya. Però quan una persona s’associa a una activitat tan intensament com és el cas d’en Joaquim Maria Puyal amb les retransmissions dels partits del Futbol Club Barcelona, de manera que durant dècades personatge i concepte van tan íntimament lligats, es pot ben dir que el professional en qüestió ha transcendit del seu ofici. A més, ningú pot negar la influència que ha exercit en generacions de professionals.

 

         Però citar-lo només per les retransmissions del Barça, que ha fet en català des del 1976, és quedar-se molt curt. Tot i haver sabut abandonar la televisió en el zenit de l’èxit professional a partir del 1994, Joaquim Maria Puyal és també un apassionat del mitjà. Des de “Vostè pregunta” (1976-84), fins a “Un tomb per la vida” (1993-94), la paraula, l’entrevista, han estat sempre un condiment indispensable en els seus programes. I a més: si algun professional en actiu ha reflexionat sobre la comunicació de masses, i el seu germen primari, la comunicació interpersonal, és ell. Doctor en Lingüística, honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, llicenciat en Filologia Romànica i en Ciències de la Informació, i multipremiat periodista radiofònic, que, curiosament, i potser perquè les coneix bé, esquiva tant com pot les entrevistes i defuig la presència mediàtica. Si accedeix a la que li he sol·licitat no és per parlar de les seves entrevistes, de la seva experiència professional, sinó per una qüestió purament acadèmica. Aquest és el pacte.  

EL PAISATGE I LA MIRADA

Nina ens parla de Pineda

 

 

Nascuda Anna Maria Agustí a Barcelona, va viure a Pineda de Mar durant 13 anys. Amb 16 va començar a cantar amb un orquestra de ball, recorrent  tot Catalunya de festa en festa. Un dia, Xavier Cugat la va sentir cantar i va dir una cosa així com "esta niña vale". I li va quedar Nina. L'1,2,3... Eurovisión l'any 89 -va quedar sisena- concursos, discos,  musicals i Nissaga de Poder...

 

  Per mi Pineda és importantíssim. Vaig néixer a Barcelona però vaig venir aquí a Pineda amb dies, i vaig viure aquí fins als tretze anys. Aquí he crescut, he estudiat, m'he enamorat, és importantíssim. Sempre que torno aquí és com si se'm remoguessin tota una mena de coses pendents brutals. Em sembla que no hi ha cap racó d'aquest poble on no hi tingui una cosa per explicar.

  La gent m'associa més amb Girona, perquè després, als 13 anys, me'n vaig anar a viure a Lloret. Mentre vaig estar cantant amb orquestres, vaig estar molt de temps anant amb gent de Girona, inclús vaig viure una temporada a Girona. Hi va haver una època, quan vaig començar a cantar i a fer coses a la televisió, quan em preguntaven "d'on ets?", jo deia:"de Lloret". Però, més que res, perquè aleshores vivia a Lloret. Clar, no pots començar  a dir "Jo he nascut a Barcelona, he viscut 12 anys a Pineda, he viscut a LLoret, i després a Madrid...", No. Dius el lloc on estàs vivint actualment i punt, no? I aleshores els de Pineda els tinc una mica enfadats per això. 

 

  Però, és el lloc on creixes, el lloc on passes els primers anys de vida, el lloc on fas les primeres amistats, el lloc on tens els primers desenganys en la vida, a nivell de relació de qualsevol tipus, amb amigues, amb amics, amb noviets, on tens les primeres dificultats per sortir, perquè els pares no et deixen... Evidentment, això significa moltíssimes coses, moltes vivències, de la infantesa a l'adolescència. És una etapa de la vida que es viu molt intensament, i on tot, tot són extrems. Tot és molt intens. Per tant, això va lligat amb Pineda. És el que et deia abans: no crec que hi hagi cap racó d'aquest poble on no hi tingui una vivència.

 És increïble com funciona el subconscient, perquè passo per davant de les cases de les noies amb les que anava a l'escola, i me'n recordo "ai, mira, la casa de la Maribel Gonzàlez; ai, mira, la casa de la Sílvia Camps", o sigui, me venen els noms de la gent amb qui anava a escola, es curiós, no? I després hi ha com un trencament. Quan tens tretze anys, que te'n vas del poble, te'n vas amb un altre lloc i Pineda queda com idealitzat. Forma part d'una època de la meva vida fantàstica, i el tinc com en una mena de pedestal, el poble. I tots aquells records, totes aquelles vivències ho tinc com sublimat.

 

  És que se'm barregen dos records, o dos sentiments millor dit. Dues emocions: una positiva, maca, i una altra que no tant. Una altra que no tant. És una mica íntim parlar de tot això, però per mi deixar Pineda i anar-me'n a Lloret va ser com començar de zero a les nostres vides, a la vida de la meva mare i a la meva vida. Hi ha un abans i un després. Jo durant molts anys he volgut viure d'esquenes al que significava Pineda per mi. Fins que un dia vaig dir "això no pot ser, t'has de reconciliar perquè amb Pineda tens coses fantàstiques i meravelloses". Fantàstiques. Aquí m'ho vaig passar molt bé. El que passa és que, per coses que ens van passar, tots aquells anys pertanyen també a una època que no és tan maca. De coses de les que és millor no parlar.

 

  Aquí a l'hivern era un poble molt tranquil. Ara no ho sé, suposo que si. Però a l'estiu venia molta gent a Pineda, venia força gent de l'estranger, molts francesos, sobretot, i tenia un ambient fantàstic. Perquè hi venia gent però seguia sent tranquil. Era un poble que conservava aquell esperit de poble i de tranquil·litat. Aleshores jo a l'estiu em divertia molt. Bé, això és una gamberrada,  no ho hauria d'explicar: em posava al balcó de casa, quan vivíem al poble -vaig viure  molts anys a la muntanya, però després ens en vam anar a viure al poble- a 500 metres del mar, em posava en el balcó, a tocar la guitarra i a cantar, que era el que mes m'agradava en el món, i amb un cistell de préssecs al costat. Anava cantant, anava tocant la guitarra i anava menjant préssecs. Era un carrer que hi passaven molts guiris, i quan acabava de menjar, tirava el pinyol a veure si encertava el cap d'algún guiri.

  Em sentia com envaïda per tant estranger. Aquesta era la meva manera com de rebuig: tirar el pinyol del préssec, o ruixar-los amb aigua. Els ruixava i m'amagava. I això si: sempre amb la guitarra i sempre cantant. El veïnat el tenia molt content...o no, no ho sé. Deurien estar farts de sentir-me.

 

  El barri de la muntanya -les Creus- ha canviat moltíssim. Això eren camps, o sigui, hi havien quatre cases, quatre cases... eren camps i camps i camps. És el que passa: la gent es ven les terres, i es comença a edificar. Els que teniem la sort de viure lluny... ara ho veig així, quan era petita ho veia com un inconvenient de viure tant lluny del poble. Ara penso que és una sort haver nascut aquí, entre arbres i porcs i bestiar... els que teniem la sort d'estar aquí dalt doncs, teniem una altra qualitat de vida, era una altra història. Després res, ja se sap, el progrés, la gent es va venent les terres, la gent es fa gran, els fills ja no volen seguir al camp que, és clar, és molt dur, tot i que avui ha canviat molt... Igual que amb la pesca. El meu pare és pescador i res a veure com pescava ell a com pesquen avui en dia, que gairebé van amb computadors, van amb ordinador. 

  Doncs ens llevàvem súper d'hora i baixàvem les tres germanes amb bici a l'escola. Havíem de baixar una hora abans, clar. Estava lluny, aleshores estava lluny, ara s'ha anat ajuntant el que és Pineda -el poble- amb lo que és el Barri de les Creus, que és el barri de muntanya on vivia al principi. Pràcticament, els separa la carretera. Però abans no. Havies de sortir a les vuit del matí per anar a escola, per entrar a les nou. Això va ser un dels avantatges que tenia viure al poble, com vam fer després, que podies sortir de casa cinc minuts abans de les nou. Tenies l'escola allà al costat.

  

  Quan vam viure al poble, al darrera teniem el centre cultural, el Cau, al qual jo també hi anava. Formava part del Cau i del casal d'estiu. El centre cultural, on sempre s'hi havien fet moltíssimes coses, els nadals es feien, evidentment, els Pastorets. Però hi havia un dia que no hi havia representació dels Pastorets. A la nit es feia un festival, on sortia la gent que tocava la guitarra, o la gent que cantava... una cosina meva tocava el violí, una altra cosina meva recitava poesia, i tots plegats ens fèiem una mica el festival per recaptar diners. I allà va ser on, un any, hi vaig cantar. Ja no vivia aquí, ja vivia a Lloret, però vaig cantar, em van convidar. Vaig anar a cantar amb la guitarra, i allà em va escoltar un senyor, que és director d'un grup d'havaneres de Malgrat de Mar que es diu "La Barretina", ara crec que ja no està en aquest grup. I ell em va escoltar cantar, un senyor que es diu Pere Fort, i em va recomanar a orquestres que ell coneixia. Va ser per ell que vaig començar a cantar. Això, la típica pregunta que et diuen: "a tu qui et va ajudar?", evidentment tothom coneix la història del Cugat, i va ser certa, va ser ell qui em va portar a la televisió, i va dir "aquesta noia, canta molt bé..." en fi, i em va ajudar. Però la primera persona que va agafar un telèfon i va dir "escolteu-vos en aquesta noia que canta" va ser aquest senyor, en Pere Fort. I mai... Escoltam, és un home molt discret, i es una persona fantàstica. I va ser ell, i va ser aquí en el centre cultural de Pineda.

 

  El que recordo de la gent de Pineda, com m'imagino que passa a tots els pobles, que conserven aquest esperit de poble, tot i que també ha de patir la invasió de forasters -potser per això- recordo que és gent que fa molta pinya, que defensa molt el que és seu i que intenten preservar el que és seu. I sobretot és gent molt tranquil.la, molt tranquil.la. Molt tranquil.la i molt de poble. Be, és una mica l'esperit del català. També som així, no? Si. Ho demostrem amb els castells, ho demostrem amb la forma de divertir-nos, ballant la sardana. Sempre he pensat que això denota molt l'esperit. No vull dir que tots siguem així, però... la gent d'aquí, penso que com qualsevol poble, són gent que entre ells es poden defensar molt, fent molta pinya.

 

  És que jo, com que he viscut sempre al costat del mar, li doncs moltíssima importància. He viscut cinc anys a Madrid. És curiós, perquè més que trobar a faltar el mar, quan vivia a Madrid no m'orientava. És a dir: jo no porto mai rellotge, no em cal. Sempre m'oriento pel sol. Però , home, necessito el mar. Si no tinc mar... o sigui, evidentment que sé on està el sol, i sé on estan els punts cardinals, però si no tinc mar... ai, és que no sé on sóc, saps? Llavors, quan vivia a Madrid, la Castellana és com el mar, perquè feia baixada, però tampoc... No, era això. No m'orientava. I jo sempre he viscut a prop del mar. Els deu anys que vaig viure al barri de les Creus, a la muntanya, des d'aquí es veu el mar. Quan vaig viure al poble, vivia a 500, 400 metres, nosé, molt a prop. des de casa veia el mar. Allò que et llevaves i deies "a veure quin dia fa avui, quina mar fa", abans d'anar a la platja. Sempre, com que ho veiem des de casa, si feia mala mar ja no hi anàvem. Per mi, estar al costat del mar és com una cosa molt normal.

 

   Quan feia mala mar em feia molta ràbia, perquè no és el mateix. No et banyaves amb la mateixa tranquil·litat, tot i que a mi, de petita, m'agradava. El que passa és que la meva mare no m'hi deixava anar. Perquè sabia que em tirava allà amb les ones. Estava tan confiada que era com si no em pogués passar res. A mi m'era igual banyar-me amb mala mar que amb bona mar. El què passa és que els pares no et deixaven anar perquè sabien que faries l'animal.

 

 Aquí a Pineda, els diumenges a les deu de la nit em sembla que era, es feien sardanes.  A mi m'agrada molt la sardana, m'agrada la música, i m'agrada molt ballar-les. Els diumenges a l'estiu, a l'hivern no, a la Placa de les Mèlies, que era la plaça per excel·lència de Pineda, es feien, no sé si es fan encara,  a les deu de la nit o una cosa així es feien sardanes. Venia una cobla i fèiem sardanes. I a mi m'encantava. Des de molt petita sempre hi anava. Vaja, nevés, plogués, allò era sagrat. Cada diumenge a les sardanes. M'agraden, no totes, però m'agraden les composicions, algunes d'elles són molt maques, com a musica. A vegades és una música que em poso a casa per escoltar.

  I tant acostumada estava que, quan vaig anar a viure a Madrid, ja de més gran, als 21 anys, el que fèia era que me n'anava al Retiro. Al Parque del Retiro hi ha una plaça de la sardana, i cada diumenge es fan sardanes. Tota la gent del Cercle Cultural Català de Madrid fan sardanes a la Placa de la Sardana, i jo anava cada diumenge, a les 12. El que passa és que no hi havia cobla, ho fèiem amb cassette.  

 

  La Font de Sant Jaume és com la meva casa, és com el meu territori. Venia aquí des de molt, molt petita, i ho coneixia pam a pam tot això. He crescut aquí, no puc dir res mes, hi he crescut. Conec cada arbre, tot m'és tant absolutament familiar, cada racó té un valor sentimental molt fort per mi. Pel que et deia abans, pertany a la meva infantesa, i la infantesa és una època de la vida molt, molt important.

  Quan a l'escola, un cop l'any o dos, fèiem l'excursió, l'excursió era venir a la Font de Sant Jaume. I a mi em feia molta ràbia, perquè vivia tant a prop...venia a la Font sempre que volia. Ja m'agradava venir, però per mi no era un dia de festa, un dia d'excursió. Hi venia tant que sempre feia un ritual: no baixava mai pel camí, sempre baixava pel pedrís de la font. Aleshores, quan venia aquí amb les nanes de l'escola, elles baixaven per on es baixava normalment i jo baixava per sobre el pedrís de la font, com volent dir "Escolta, això és meu, és el meu territori, i baixo per aquí, vosaltres no hi podeu baixar". Bé, coses de crios. Tonteries.

 

  L'ermita de la Mare de Déu de Gràcia. Allò sí que era anar d'excursió. Per mi sí que era un lloc que estava...com que no el podia assolir fàcilment, com la Font de Sant Jaume. Des de la Mare de Déu de Gràcia es veu tot Pineda, els pocs camps de conreu que queden, està a l'altre extrem del poble.

 

   La plaça de les Mèlies, amb el frankfurt Sant Jordi, està igual. A mi m'encanta tornar als llocs i que estiguin iguals, ja sé que tot s'ha de renovar. Ja sé que aixo és bo. Ho sé, i sé que interiorment un s'ha de regenerar. Però m'encanta tornar a un lloc i veure'l igual, que no m'han tocat res. És com si aquest lloc fos meu, i si l'han tocat sense el meu permís...em faria molta ràbia. Com la plaça dels "columpius", que ja sé que es diu gronxadors, però jo em vaig criar sentint la plaça dels "columpius". Era on es feia l'envelat, que era la plaça antiga on  feiem patinatge. Allà cada any es muntava l'envelat per la festa major, que és a finals d'agost. Jo hi havia vist actuar La Trinca, que venia molts anys, era petita, i veia La Trinca actuar, i era espaterrant, veure'ls allà en directe, cantant les cançons que sempre cantàvem. Em comprava les cintes d'ells, els cassettes. I la festa major, clar, evidentment es vivia d'una manera espectacular. Ara ho veig, jo que m'he passat cinc anys de la meva vida fent festes majors amb orquestres, als pobles més pobles, ho viuen més. Als pobles més grans, o a les ciutats, ja es viu d'una altra manera. Als poblets, anar a l'envelat cada dia, muntar l'envelat, les fires, és molt especial, s'espera tot l'any.

 

  A mi m'agradava molt. Al principi, quan em van demanar d'anar a cantar amb orquestres, jo vaig pensar: "amb orquestres? com un titiriter, "de fiesta en fiesta", de poble en poble", pensava, "Déu meu". I un cop ho vaig començar a fer, va ser una època súper feliç de la meva vida. A més, he conegut Catalunya, i part d'Espanya, perquè també anàvem per tot Espanya. Anant amb orquestres he conegut poblets, que no els hagués conegut mai. He actuat als llocs més inversemblants que et puguis imaginar. Recordo un escenari, no diré el poble perquè és el d'un cantant famós i s'emprenyaria, però recordo un escenari que estava fet damunt d'una pila de fems de cavall, allà apilats. I al damunt, unes tarimes, oi tant! I quan va acabar el ball estàvem ja ensorrats. Això és autèntic. Passes per tot. És una experiència que recomano, perquè s'aprèn molt.

 

 L'any passat, per aquestes dates, que és quan es fa la festa major, vaig estar pel poble, vaig estar uns quants dies. Feia molts anys que no venia pel poble i que no hi passava tantes hores. I em vaig adonar que el poble segueix, en el que és essencial, segueix igual. O sigui, la gent segueix igual per tant el poble segueix igual, Hi han coses que han canviat, estèticament s'han arreglat coses, la qual cosa està bé, s'ha fet un passeig marítim, que em penso que ja convenia, s'ha arreglat tota aquella zona, convenia molt. Però el poble segueix igual. Segueixen venint els estrangers, segueixen venint la gent de Barcelona... però el que és la gent que viu en el poble segueix exactament igual. És a dir, l'essència de la gent que viu aquí és la mateixa, per tant l'essència del poble és la mateixa.

 Els meus avis, que son d'Almeria i van venir aquí amb 11 anys, i tenen 90 i 88, imagina't, ells si que et poden explicar la transformació de tot això. 

Entrevista a la Nina, la primavera del 1996 pel programa "De vacances" de TV3 

 

Descobreixen un refugi antiaeri oblidat de la Guerra Civil al Palau de la Generalitat

Els Serveis de Patrimoni i Arqueologia del Palau, amb el suport de la Unitat de Subsòl dels Mossos, localitzen i documenten el refugi antiaeri desaparegut construït sota el mandat de Companys

Antoni d'Armengol26/10/2020 - 08.29  Actualitzat 27/10/2020 

 

El refugi era tan secret i ocult que s'ha passat gairebé 80 anys oblidat.

El temps que transcorre entre la fi de la guerra i el seu descobriment fa uns mesos l'havia esborrat de la memòria i dels arxius. I només alguns avis, aleshores infants, podrien recordar les quatre parets de formigó gris i armat.

Des que se'n va tapiar l'accés des del carrer, en un lloc que no es pot revelar per motius de seguretat, mai més ningú hi havia entrat. Els últims ocupants podrien haver estat veïns del barri antic que, fins iniciada la postguerra, hi van deixar unes sabates, un braçalet, un tub de pasta de dents, un orinal... i fins a 19 grafits dibuixats a llapis a les parets del búnquer.

 

Perquè el refugi, tot i ser annex al Palau de la Generalitat, també va servir a la població civil per amargar-se dels bombardejos que queien sovint sobre Barcelona.

Després de les primeres bombes del destructor italià Eugenio di Savoia, el febrer de 1937, Generalitat i ajuntaments catalans creen, el juny d'aquell any, la Junta de Defensa Passiva, que hauria de ser l'encarregada de construir les defenses i refugis del país. S'acaben construint més de 1.400 refugis, la immensa majoria dels quals fets pels veïns de pobles i ciutats. Fora d'aquest llistat oficial, també se'n van projectar un centenar més de governamentals que, per la seva finalitat, havien de ser secrets. És el cas que ens ocupa.

 

La descoberta l'inicia al 2016, Josep Maria Contel, director del refugi de la plaça del Diamant i president del Taller d'Història de Gràcia, a Barcelona. A les seves mans arriben els plànols oficials del projecte de refugi del Palau de la Generalitat firmats el desembre de 1937 per Manuel Peris Vallbona, del Sindicat d'Arquitectes. Han estat desendreçats i oblidats durant anys en un servei municipal de l'Ajuntament, i un jubilat sap que Josep Maria Contel en farà un bon ús. Es tracta d'un projecte detallat que enllaça el refugi ja conegut de Palau amb un de més gran. Contel el lliura al subinspector Lluís Vivancos.

 

El que podia semblar una feina relativament senzilla es complica. Amb el suport de la unitat de subsòl dels Mossos d'Esquadra, fan les primeres prospeccions a la paret del refugi existent que hauria de connectar amb el projectat per Peris. Al soterrani s'hi accedeix per una escala metàl·lica, uns sis o set metres sota el nivell de carrer. Ocupa uns 60 metres quadrats en quatre estances que ja es van utilitzar com a arxiu fa uns anys. Ara només queden les velles estanteries de fusta i els noms -fets amb Dymo negre- dels temes que acollien, com, per exemple, "Estatut català" o "Informes de la Diputació".

En una de les parets groguenques hi troben les marques on haurien d'haver obert una porta, 80 anys enrere. Mai es va construir. És aquí per on busquen. Passen les setmanes fent prospeccions. Fins que, després de fer un forat de metre i mig de profunditat a la paret, se'ls obre al davant un passadís desconegut.

 

El túnel és antiquíssim, fosc, estret, laberíntic, inestable, ple de runa que dificulta, o directament impedeix, el progrés de l'equip dels Mossos. La complexitat de l'excavació posa en perill el projecte de recuperar el refugi. Però Contel encara aporta una altra troballa. Les fotografies on es veuen les obres del refugi, a cel obert, iniciades els primers mesos de 1938. S'hi veu el gran forat ja amb els encofrats de terra i les parets, fets de ciment armat. El refugi és autèntic i es va construir. Això, diu el subinspector Lluís Vivancos, els anima a continuar la recerca, obrint-se pas per l'enrevessada cova.

 

Després de setmanes desenrunant els 26 metres de galeria, troben una paret moderna que els barra el pas. A prop, sobre una antiga canalització de ceràmica, hi veuen dues inscripcions: "P. Pau" i "1645". L'arqueòleg de la Generalitat, Xavier Maese, diu que Pere Pau Farré era l'arquitecte municipal en aquella data, en plena Guerra dels Segadors, i el túnel, una via de sortida secreta pel personal del Palau. "No sabem on du", ens diu, perquè la construcció del refugi el 1938 va seccionar el túnel i no se sap per on continua.

 

Un cop enderrocada la paret que els barrava el pas, els llums frontals que els havien ajudat fins aquell moment es feien insuficients per il·luminar l'estança de ciment armat que s'obria davant d'ells. Una sala hipòstila ben àmplia, capaç d'acollir un centenar de persones. De 13,5 metres de llargària per 8,80 d'amplada. Però en lloc de columnes, el sostre era sostingut per quatre gruixudes parets. El sostre, també de ciment armat, s'alçava a 2,5 m. Per sobre d'ell, tres metres més de formigó encofraven l'amagatall de les bombes feixistes que queien al carrer.

Havien redescobert, per fi, el desaparegut refugi del Palau de la Generalitat.

Publicat originalment el 26 d'octubre a:

https://www.ccma.cat/324/descobreixen-un-refugi-antiaeri-oblidat-de-la-guerra-civil-al-palau-de-la-generalitat/noticia/3055189/

 

D'Orwell a "Aixafem el feixisme": els publicistes al servei del govern durant la guerra

Una exposició al Palau Robert recorda la feina que va fer el comissariat de propaganda de la Generalitat durant la Guerra Civil

Antoni d'Armengol  19/11/2020 - 11.40

 

Instruccions per interactuar amb el player

Volume 90%

 

Durada de00:02:24

La publicitat és tan antiga com el comerç, i amb la revolució industrial també es va expandir de manera exponencial. Ja el 1917 la Cambra de Comerç de Barcelona va publicar "La publicidad científica", del professor Pere Prat i Gaballí, que es pot considerar un dels primers compendis de màrqueting, no només català.

A la Barcelona dels anys 30 desenes de grans il·lustradors, fotògrafs i escriptors ja havien posat al servei de la publicitat les seves habilitats. I a les fires de mostres del tombant de segle ja s'havien vist cartells publicitaris de gran qualitat.

No és estrany, doncs, que durant el conflicte bèl·lic del 1936 algú pensés a posar tot aquest bagatge al servei de la República i de la Generalitat.

La publicitat, al servei de la República i de la Generalitat durant la guerra

El seu impulsor va ser el polític i escriptor Jaume Miravitlles, que va convèncer el president Companys de la necessitat de crear un comissariat específicament dedicat a explicar les bondats de la feina del govern, tant al front com a la rereguarda.

Secundat pel fotògraf i publicista Pere Català i Pic, Miravitlles va establir el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, setmanes abans que el govern espanyol creés la Subsecretaria de Propaganda a Madrid.

Ester Boquera, comissària de l'exposició "Aixafem el feixisme", que es pot veure al Palau Robert, explica com va sorgir el comissionat:

"En començar la guerra Barcelona ja era un pol publicitari...

Tot aquest coneixement es posa al servei de la propaganda i per això es crea una institució moderna i visionària com el CPG."

Pere Català va establir un pla de campanya publicitària amb més de mig centenar d'iniciatives, des d'actes populars, projeccions a la via pública o representacions teatrals fins al cinema. De fet, el decret de creació del Comissariat, publicat al Diari Oficial del 5 d'octubre del 1936, preveu també la utilització de la televisió en la difusió dels continguts publicitaris del govern.

A falta de la televisió, que a Espanya no arribaria fins vint anys més tard, el Comissariat va impulsar la productora Laia Films i, per guanyar la batalla de l'opinió pública, la visita de personalitats internacionals que difonguessin arreu del món l'argumentari republicà. Una mostra en són els populars actors nord-americans Errol Flynn i Paul Robeson, escriptors com André Malraux, John Dos Passos o George Orwell, i polítics com  Pandit Nehru i Indira Gandhi.

En paral·lel es creen cartells publicitaris i fotografies reivindicatives, com la famosa espardenya trepitjant una creu gammada titulada "Aixafem el feixisme", obra de Català i Pic i que dona nom a l'exposició, que es pot veure a Barcelona fins a la primavera.

Fins i tot van crear una icona pròpia dels republicans catalans. Com la Coca-cola, Freixenet, Cerebrino Mandri o tantes d'altres marques comercials de l'època, el Comissariat tindria la seva pròpia mascota.

Cartells publicitaris amb mascotes de diferents marques

La va crear l'escultor Miquel Paredes, que la va presentar un dia a Jaume Miravitlles, sense saber exactament què fer-ne: era la figura d'un infant empunyant una bandera, inspirada en la rondalla dels Tres Tambors.

Es va convertir en una de les grans troballes del Comissariat, que en va fer "gadgets" de tota mena, des de contes il·lustrats per Lola Anglada i traduïts a diversos idiomes, targetes i opuscles, fins a discos amb la cançó. Fins i tot es va poder fer un incipient sondeig d'opinió, per saber les dades de vendes del nino, segons la bandera que onejava. La de més èxit, per cert, la catalana, al davant de la comunista, la republicana i l'anarquista; un 60 per cent de les vendes.

El Més Petit de Tots, la mascota que va crear el comissariat

El protagonista de la rondalla dels Tres Tambors va generar tot un marxandatge

L'exposició "Aixafem el feixisme" analitza l'obra publicitària de la Generalitat republicana i mostra, entre d'altres, un centenar de fotos i 30 cartells, entre els quals els de l'última celebració de l'11 de Setembre abans de la victòria de la dictadura feixista.

El mateix encarregat de la propaganda del dictador, l'escriptor Dionisio Ridruejo, va haver d'admetre, anys després de guanyada la guerra, que "es veu a simple vista que els mitjans de propaganda republicans van ser superiors als nostres i la seva assistència intel·lectual, molt més extensa, valuosa i organitzada".

Publicat originalment a https://www.ccma.cat/324/dorwell-a-aixafem-el-feixisme-els-publicistes-al-servei-del-govern-durant-la-guerra/noticia/3060108/