EL CRIM DE LES QUATRE BARRES

Al segle XVI ningú tenia cap dubte de qui va ser el culpable. No per la llegenda de Guifré el Pilós que el cronista Pere Antoni Beuter va popularitzar en la seva Crónica General de España, el 1551. Si no perquè, quan reis, pedres i obres pictòriques ja n'han parlat, com diu l'historiador aragonès Alberto Montaner, és ociós donar-hi voltes.

És a dir, quan un bon grapat d'indicis incriminen un culpable resulta molt difícil defensar -sense cap prova documental irrefutable- que el responsable del crim és un altre. Això ho firmaria Hercule Poirot, Perry Mason o qualsevol dels molts investigadors que ens ha ofert la literatura, la televisió i el cinema. 

No cal ser Carles Porta per rebuscar una mica i trobar no només indicis si no, com a mínim, una prova concloent. Posem una mica de llum a la foscor, doncs.

Els indicis i la prova

Com tota novel·la negra de prestigi la realitat, la voluntat, i la ficció es barregen. En aquest cas, sovint es posa, precisament, la llegenda de Guifré i les quatre barres -llegenda, no història- com a exemple de les mentides que s'expliquen sobre aquest crim. Sobre l'origen de la senyera reial. No cal rebatre llegendes, que alguna cosa certa sempre tenen, però alguns fins i tot ho fan. 

Millor mirem l'allau d'indicis que han descoberts els investigadors experts i que apunten l'origen les quatre barres. Un senyal d'origen familiar, dels monarques, no territorial com molt be recordava un dels més avantatjats, l'enginyer i heraldista aragonès Faustino Menéndez Pidal el 1991.

El segell de Ramon Berenguer IV, datat el 1150 (wikimedia)

El segell de Ramon Berenguer IV

Els investigadors que han estudiat el cas de les quatre barres consideren aquest segell de Ramon Berenguer IV la prova irrefutable. En aquest segell de 1150, o anterior, apareix el comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú, Cerdanya, Conflent... a cavall amb un gran escut -un simbolisme típic a les cancelleries de l'època- on es poden reconèixer les barres inscrites. El comte lluiria, doncs, el seu emblema familiar en record de les conquestes en territori sarraí. Un senyal que heretarien els fills de Ramon Berenguer IV, Alfons el Cast rei d'Aragó i comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV de Provença i Sanç de Cerdanya. 

L'historiador i heraldista  aragonès Alberto Montaner (1995) assegura que "puede establecerse sin lugar a dudas que los palos de oro y gules nacen como emblema personal de Ramon Berenguer IV y, al heredarlos sus hijos se convierten en el símbolo de su familia" : la seva, és a dir la família del comte de Barcelona, Girona, Cerdanya...

I després afegeix "la Casa de Aragón". Efectivament, Aragó és el nom de la casa reial que el rei Ramir el Monjo ha donat (per entendre'ns, ha regalat) al monarca català a canvi de donar pau i tranquil·litat al regne, sumit en una profunda crisi dinàstica i en constant guerra amb Castella i disputes amb Navarra, el seu antic dominador. L'ha donat juntament amb la seva filla Peronella després d'abdicar el 1137. Montaner acaba reblant que el senyal no té "ligazon alguna con un territorio determinado"  (tampoc d'Aragó, naturalment) com ja apuntava Menéndez Pidal. 

És a dir, estem parlant del senyal de la família comtal de Barcelona, Girona, Osona... una família que ostentarà també, a partir del 1162, el títol de rei d'Aragó amb Alfons, primer amb aquest nom a Barcelona i segon d'Aragó. Un senyal que serà propi, doncs, també de la resta de territoris de la Reial Corona o Corona d'Aragó.

Jaume II i la creació de l'escut d'Aragó

Un altre investigador del cas, el catedràtic de la Universitat Complutense de Madrid José María de Francisco Olmos (1997), citant el també historiador José Ángel Sesma diu que és en temps de Jaume II -entre 1291 i 1327- que sorgeix la idea que Aragó adopti un emblema propi per representar el regne (no la Corona).  

Per a tal efecte, s'elabora un escut per al comtat de Sobrarb, un comtat unit a la llegenda de l'origen del Furs i del Justícia d'Aragó; també es recuperarà la llegendària creu d'Iñigo Arista; i finalment també es recupera la creu de Sant Jordi amb els quatre caps de reis moros, en record de la batalla d'Alcoraç i la conquesta d'Osca. "A aquests símbols -diu textualment el pèrit- se li va afegir els pals rojos de la dinastia catalana. Així es va formar l'escut del regne d'Aragó". El rei d'Aragó i comte de Barcelona no es planteja, naturalment, un nou emblema per a Catalunya.

Els escuts amb la Creu d'Iñigo Arista, Sobrarb i la Creu d'Alcoraç (wikimedia commons)

Què en diuen els monarques

I és que, qui millor que els hereus de Ramon Berenguer i Peronella, com és el cas de Jaume II, poden conèixer la història familiar? Una història, la de la Corona Reial, extensament documentada. És en aquests textos que els reis parlen. Els documents de l'Arxiu Reial de Barcelona, conegut a partir del segle XIX com de la Corona d'Aragó, guarden molts discursos fets en reunions de les Corts o també en actes públics. És el cas, per exemple del rei Martí. 

Stefano M. Cingolani i altres historiadors recorden que el 16 de gener del 1406 el rei va pronunciar-ne un a les Corts de Perpinyà, centrat en la  història de Catalunya. Martí l'Humà va citar el discurs de Jaume II al seu fill, l'infant Alfons, quan ja marxava cap a la conquesta de Sardenya. En el moment de donar-li l'estendard reial el rei Martí diu textualment "la bandera nostra antiga del principat de Catalunya" que mai havia estat vençuda en batalla. En tot els casos, la paraula del rei seria una altre prova irrefutable. Un episodi, per cert, també explicat per Pere III uns anys abans. 

Busquem entre els documents i trobem un altre text incriminatori. El de l'esposa de Martí, la reina Maria de Luna, de família aragonesa. Deixa escrit el que va dir a les Corts de Barcelona el 1393 a l'hora d'enviar una flota cap a Sicília : "també ordenem que les galeres no portin banderes, cendals ni panys de senyal sino del comtat de Barcelona, això és barres grogues i vermelles tan solsament".

Per no allargar-ho més, un altre document l'aporta el rei Joan I, anys abans, el 1380 quan diu en la seva genealogia  que "el signe reial és aquell que era del comte de Barcelona". Un seguit de declaracions inculpatòries que no haurien de fer pensar gaire un jutge.

El sepulcre original i l'escultura gòtica que cobria la tomba de la comtessa Ermessenda (Catedral de Girona)

Les tombes d'Ermessenda i de Ramon Berenguer II 

Sortim de l'arxiu i anem a Girona. La catedral que ha servit d'escenari per a Joc de Trons es va construir durant el regnat de Pere III, al segle XIV. Amb les obres es van haver de traslladar els sepulcres del comte Ramon Berenguer II, Cap d'Estopes, i la seva besàvia, Ermessenda de Carcassona que estaven al pòrtic de l'antiga catedral romànica. A principis dels 80 del segle passat es va estudiar el sepulcre i va aparèixer l'antic sarcòfag romànic amb les bandes grogues i vermelles. Eminents investigadors com Ainaud, Udina i de Riquer van donar per bona la teoria que podien ser símbols pre-heràldics de la família comtal. L'heraldista Armand de Fluvià (1994) ho defensava, però cap estudi -reconeixia- podia assegurar que la pintura fos original del segle XII. Però tampoc que no ho fos.

El sepulcre de Ramon Berenguer II (Wikimèdia)

També la nova tomba de Ramon Berenguer II, instal·lada a l'esquerra de l'altar major de la nova Catedral, va ser construïda per ordre de Pere III. El sepulcre està decorat amb 7 escuts amb les quatre barres. 

En els dos casos, de Fluvià defensava que el Cerimoniós, historiador i amant del cerimonial, no hagués fet fer aquestes decoracions si els seus propietaris no haguessin tingut aquest senyal com propi de la família. Alberto Montaner dedica una bona part del seus esforços a rebatre aquests indicis.

L'enganyatall dels sarcòfags de Ramon Berenguer I i Almodis, a la catedral de Barcelona (Antoni d'Armengol)

L'enganyatall de les tombes de Ramon Berenguer I i Almodis 

Quan el 1545 es van traslladar les despulles de Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca de la galilea fins a la dreta de l'alta major de la catedral de Barcelona, es va elaborar un humil enganyatall, casi indigne de dos dels més importants monarques catalans, un dibuix que simula un mausoleu per a les dues petites caixes. En el dibuix, obra del pintor portuguès Enrique Ferrandis, hi destaca, per sobre de cadascuna de les tombes, uns grans escuts amb les quatre barres. Seguint el mateix criteri que de Fluvià atribuïa a les restes de la Catedral de Girona, ningú del segle XVI s'hagués atrevit a atorgar-li un escut familiar a dos sobirans que no n'haguessin estat els propietaris. Però en qualsevol cas, en aquell moment ningú va posar en dubte quins eren els senyals que corresponien a la parella comtal.

La galeria de retrats de sobirans de la Corona d'Aragó

També a les acaballes del segle XVI, el 1586 la Diputació General d'Aragó, paral·lela a la Generalitat de Catalunya, davant el canvi dinàstic protagonitzat pels Àustria, va encarregar al pintor bolonyès Philippo Ariosto una àmplia galeria de quadres recordant la genealogia de tots els comtes i reis del regne d'Aragó i la posterior Corona. Es remunten a Roderic, l'últim rei got, i acaba amb Felip II, Felip I als territoris de la Corona Reial. Una galeria de 38 pintures retratant tots els sobirans amb una clara intencionalitat política de cara el nou monarca. Una de les curiositats dels quadres rau en que els reis fins Ramir el Monjo i els comtes aragonesos porten incorporat algun dels 3 símbols d'Aragó, és a dir l'arbre de Sobrarb, la creu d'Iñigo Arista o la creu d'Alcoraç, als que abans hem fet referència. Fins i tot Peronella, també du la creu d'Alcoraç.

          

Sanç I i dos del seus fills, els germans Pere I i Ramir II, reis d'Aragó, i Peronella amb Ramon Berenguer IV, segons Ariosto

Es poden fer les interpretacions i estudis heràldics que es vulguin, però és evident que, al segle XVI, altre cop, ningú posa en qüestió quin és l'origen familiar de cada senyal i quin senyal atorguen a cada família i als seus predecessors. 

La galeria i tota la documentació aragonesa, malauradament, es va cremar durant la Guerra del francès a Saragossa el 1809. Per tant només en queden còpies i els documents que en fan referència de l'Arxiu Reial de Barcelona, però...

Tant d'èxit té la idea que la Generalitat de Catalunya, l'any següent, també encarrega a Ariosto una galeria semblant. Una altra vegada, els monarques catalans apareixen amb els seus símbols familiars diferenciats. Tots els comtes anteriors a la unió, amb les quatre barres. Algú podria dir que en una restauració posterior, com el cas de Girona, es podrien haver manipulat les pintures. Però no és així.

     

Els retrats ideats per Ariosto el 1537 per a la Generalitat. Guifré el Pilós, Ramon Berenguer I i Ramon Borrell

La galeria catalana ha estat conservada i ha estat restaurada i es pot veure -només un cop l'any, malauradament- penjada a les parets del Palau de la Generalitat, el seu lloc original.  A més, encara avui dia, al Museu del Prado es conserva una còpia de la galeria aragonesa, feta al 1634. Ningú l'ha restaurat en tot aquest temps. I la còpia és exacta. Amb els símbols de Catalunya i Aragó.

Mira aquí el reportatge sobre La galeria de retrats dels monarques catalans

Els escuts del Saló dels Regnes del Retiro

Precisament on ara és el Prado, Felip IV de Castella, III de Catalunya i d'Aragó, es va fer construir el palau del Buen Retiro. Avui dia en queden alguns edificis encara dempeus. Un és l'anomenat Saló del Tron o Saló dels Regnes. Construït entre 1630 i 1635, una de les decoracions encomandes pel rei va ser exposar els escuts de tots els regnes que formaven part de la monarquia composta hispànica. 24 escuts, un de cada territori. Entre ells els escuts de Mallorca, València, Sicília, Catalunya i el d'Aragó, regnes diferenciats dins la Corona d'Aragó. Un altre encàrrec va ser fer la còpia de la galeria d'Ariosto per decorar les parets del palau. El resultat és el que veiem a continuació.

Frescos del Saló dels regnes, amb els escuts dels 24 territoris de la monarquia hispànica amb Felip IV, tercer d'Aragó

                       

Els escuts de Catalunya i d'Aragó, segons Felip IV

Altres teories

Amb menys indicis que aquests, algun tribunal ja hauria dictat sentència... Malgrat tot, i malgrat que la historiografia internacional no ho posa en dubte, alguns han cercat viaranys per explicar algun altre tipus d'origen. 

Per exemple, la teoria dels lemniscs (segons Fatás) de la butlla papal. Diu que, gràcies a la relació de vassallatge del petit comtat d'Aragó amb la Santa Seu (prèvia a la unió dinàstica), la família del rei Sanç Ramires hauria adoptat com a ensenya pròpia els colors groc i vermell dels fils de seda (lemnisc) que haurien acompanyat la butlla que reconeixia aquesta relació. Una teoria complicada, sense base documental, però que encara surt en molts articles de la Wikipèdia.

Montaner exposa teories tan discutibles com d'altres, com per exemple que a les monedes de Ramon Berenguer es fa lluir la creu de Sant Jordi, símbol ja aleshores de Barcelona (no de Catalunya), o recorda el crit "Aragó! Aragó! (en català, per cert) dels almogàvers, o cites textuals de les cròniques de Muntaner o Desclot en les que es parla del rei d'Aragó (sense distingir naturalment en aquella època, que es referien al monarca de la Corona).

Finalment, també ha triomfat molt la teoria revisionista no documentada que es basa en la figura jurídica alt-aragonesa del "casament a casa" (Ubieto, 1981) que, de ser certa, justificaria un origen diferent del senyal reial i moltes altres reivindicacions nacionalistes dels polítics aragonesos. 

D'acord amb aquesta "moderna" teoria -que sorprenentment hauria passat desapercebuda a tots els erudits aragonesos des del segle XII fins al segle XX- Ramon Berenguer s'hauria casat amb Peronella renunciant al seu llinatge i adoptant el llinatge de Ramir el Monjo i, per tant, el seu emblema familiar. Una renúncia molt difícil d'imaginar per a un sobirà i per a unes corts d'un estat medieval al segle XII. 

Malauradament per a la teoria, res en l'extens document de donació que fa el rei aragonès al monarca català (de fet hi ha dos textos que ratifiquen la donació) fa referència explícita -o implícita- a aquesta figura. Una figura del dret privat, no públic. Un tipus de contracte privat que només està documentat a partir del segle XVI, quatre-cents anys després de la unió dinàstica. Que no es podria aplicar a un acord entre sobirans d'estats medievals, i que es refereix a la viudetat (a banda que cap dels interessats ho és) en cases amb patrimoni rural de la muntanya aragonesa. Un tipus de pacte privat difícilment aplicable a tractats internacionals com va ser la unió dinàstica. 

Historiadors del Dret com García-Gallo (1966) que ja ho deixa clar molt abans, Serrano Daura (1998) i medievalistes més moderns com Cristian Palomo (2018), tots ells de recomanable lectura, han exposat antítesis brillants a la tesi del "casamiento en casa", del qual no hi ha cap prova ni document acreditatiu, ni la historiografia internacional en fa menció si no és per posar-la severament en dubte.

En qualsevol cas, el senyal reial de les quatre barres és, com es veu als respectius escuts autonòmics avui dia, propietat de tots els territoris que van conformar la Corona Reial o Corona d'Aragó, que és el nom que més s'ha popularitzat en els darrers cent anys. La història de tots és suficientment brillant i plena de mèrits com per discutir l'origen del senyal que els representa i que hauria de ser més un vincle afectiu que de disputa.

 

Un pedestal per a la monarquia catalana

Baixant per la Via Laietana caldria que tothom s'aturés un moment davant d'una de les escasses mostres d'admiració dels catalans pel seu passat més antic. L'escultura, sobre un gran pedestal que t'obliga a mirar cap amunt, és digna d'un país orgullós d'aquest passat. Pel seu davant hi passen milions de turistes cada any però a penes li fan cas. 

Enlloc no es veu qui és aquest personatge negre, al llom d'un gran cavall. Ni que va fer en la seva vida. Ni quin sentit té tenir aquell monument notable al mig d'una de les vies de Barcelona més concorregudes tot l'any. Segurament, com totes les estàtues de les grans ciutats europees. Però, a Londres, per exemple, no cal recordar qui era Nelson, o París algun dels seus lluïsos, o a Madrid alguns del àustries que hi van viure. Son cultures prou documentades i conegudes per tots els que visiten aquestes grans ciutats.

Però en qualsevol cas, encara que la mirada del turista de qualsevol lloc del món no sigui interpel·lada per la  història del país que es visita, la cultura és abastament representada en diversos indrets recordant la importància del seu passat i del seu present.

L'estàtua de Ramon Berenguer III

A Barcelona, el present, almenys el dels últims cent anys, és prou representat als carrers. Miró, Picasso, Dalí, Gaudí, Domènech i Montaner... El que sorprèn és la migradesa de presència del passat més remot. El cas de l'estàtua eqüestre de Ramon Berenguer III a la Via Laietana és una excepció de la poca importància que tots els governs municipals i autonòmics dels últims cent anys, i els catalans en general, han donat al patrimoni històric del país.

Les poques mostres del passat "monàrquic" de Catalunya es limiten a aquesta escultura romàntica dissenyada per Llimona el 1888 i poca cosa més. Hi ha l'escultura de Jaume el Conqueridor a l'entrada de l'ajuntament de Barcelona. També hi ha una escultura invisible, al capdamunt de la façana del col·legi d'advocats dedicada al compilador del usatges, Ramon Berenguer IV. Un altre  Ramon Berenguer III també amagat a Montjuïc (per a l'expo del 1929)... i algun record a reis de la casa de Borbó.

Les estàtues de Ramon Berenguer IV i Jaume el Conqueridor

Les dues estàtues de Ramon Berenguer III 

El republicanisme atàvic dels catalans ha fet que s'oblidin els fonaments de la pròpia sobirania, d'on sorgeix. Així, Guifré I, el fundador de la dinastia que va governar casi 800 anys els comtats catalans no té cap representació als carrers de la capital del Principat. L'havia tingut, però va desaparèixer amb la guerra del 36, com la de Ramon Berenguer I que també hi havia a tocar de l'Arc de Triomf (que podem veure al següent article). Cap presència rellevant de cap de la quinzena de reis de la Reial Corona o d'algunes de les seves esposes. Cap record de les seves gestes i del seu llegat que ha arribat, a empentes i rodolons, fins a l'actualitat de mans de la Generalitat de Catalunya.

La desapareguda estàtua de Guifré

No s'ha fet res en més de cent anys

Les escultures i estàtues que es poden veure de Rafael Casanova, de Roger de Llúria i algun altre patrici del passat son herència de la fira de mostres del 1888, a rebuf de la Renaixença. Pitjor. Fins i tot, la de la  Via Laietana no es va instal·lar fins el març de 1950. Però és més. La més gran obra de restauració d'un monument fonamental per entendre la monarquia catalana fins el segle XVI, Poblet, la va pagar el govern espanyol, també als anys 50 del segle passat.

La celebració del Mil·lenari, el 1985, coincidint amb la data en que Almansor va arrasar Barcelona al segle IX, no va comportar una febre per recuperar la memòria dels grans monarques catalans. La Generalitat, només gràcies al aleshores conseller de presidència Miquel Coll i Alentorn, va decidir donar al comte Guifré, al monestir de Ripoll, una sepultura més adequada a qui se li atorga el mite fundacional de Catalunya. Uns anys abans, el 1982, havien fet una instal·lació notable a Sant Feliu de Buixalleu recordant el 900 aniversari de l'assassinat de Ramon Berenguer II. El Cap d'Estopes té aquest recordatori oblidat, recondit, amagat en el polígon industrial de Gaserans.

Monument a Ramon Berenguer i la dinastia catalana, a S. Feliu de Buixalleu

Per quan una escultura d'un rei català

Historiadors de tota mena podran donar idees més brillants, però caldria un homenatge a Ramon Berenguer IV i al seu fill Alfons I com a creadors de la Corona d'Aragó, o al compilador de les ordenances reials, Pere III, el Cerimoniós, o a l'últim rei de la dinastia barcelonina, Martí l'Humà... tots ells dignes representants dels valors catalans.

Mira la història de Ramon Berenguer III a Crònica del retorn de Ramon Berenguer a Ripoll

EL RETORN DE RAMON BERENGUER A RIPOLL

Mira aquí el reportatge a 3cat

L'estiu del 1835, aviat farà dos-cents anys, els ordes liberals i anticlericals coneguts com a "bullangues" van ocupar Ripoll i van destruir l'antiquíssim monestir impulsat per l'abat Oliba mil anys abans. La majoria dels panteons dels comtes sobirans enterrats al recinte monacal van ser oblidats entre les ruïnes de l'abadia. Excepte el de Ramon Berenguer IV.

L'estat en va quedar el monestir de Ripoll a principis del segle XIX

El cos momificat amb barba i cabells rossos i rinxolats va ser ultratjat, diuen les cròniques de l'època. Les restes del monarca van ser exposades a la plaça major, sotmeses a un judici sumaríssim i cremades en públic. El monestir va estar a punt de desaparèixer entre les ruïnes, així com les despulles dels comtes sobirans catalans que encara hi estaven enterrats.

L'oblit va salvar les restes de Ramon Berenguer III, el Gran, i de Guifré I, el Pilós, així com els d'altres nobles també enterrats a Ripoll, com Bernat Tallaferro o Rodolf, fill del Pilós.

L'actual estàtua de Ramon Berenguer III a la Via Laietana de Barcelona

Una crònica del regidor barceloní Carreras i Candi, el desembre del 1893, ens recorda com es van salvar els panteons dels monarques que hi estaven enterrats i com van ser restituïts amb la restauració del monestir.

La desapareguda estàtua de Ramon Berenguer I a Barcelona

Crònica d'un rescat

Rescatades anys després d'entre les pedres, les despulles dels sobirans van ser dipositades a Barcelona, les de Ramon Berenguer III, i a l'arxiu de Ripoll, les de Guifré.

L'arca amb les restes de Ramon Berenguer van estar-se 55 anys en el despatx de Manuel --primer-- i Francisco --després-- de Bofarull, directors de l'Arxiu Reial de Barcelona, que aleshores començava a ser conegut com a Arxiu de la Corona d'Aragó.

En plena efervescència de la Renaixença, el bisbe de Vic, Josep Morgades, i el regidor de l'Ajuntament de Barcelona Francesc Carreras i Candi van organitzar amb tota la pompa el retorn a Ripoll, un cop ja restaurat el monestir, a mitjans del 1893. 

El relat de Carreras explica com el bisbe Morgades va demanar al ministre d'Estat, Segismundo Moret, el lliurament del cos del comte per portar-lo a Ripoll i l'ordre de donar honors d'estat al trasllat, durant el mes de març del 1893. 

El 9 de maig, el bisbe va anar a l'Arxiu dirigit per Francisco de Bofarull. L'urna havia estat dipositada des del 1838 sobre un pedestal, on en aquell moment hi havia un bust del pare, Manuel de Bofarull.

La caixeta de noguera rematada per una corona comtal i la llegenda de "Ramon Berenguer III, comte", feia temps que era al despatx de l'arxiver, dalt d'un armariet, d'on el va baixar en presència del bisbe, el regidor Carreras i un notari.

Va ser Carreras qui va ordir el pla per convèncer l'Ajuntament de Barcelona per fer el trasllat de les despulles amb tota la pompa que requerien les restes mortals del sobirà del Principat, amb el vistiplau del bisbe de Vic.

No li va costar gaire convèncer l'alcalde de Barcelona, Manel Henrich i Girona. El 16 de maig el ple municipal va acordar acollir les despulles del sobirà per iniciar de nou el viatge cap a Ripoll, que seria el diumenge 11 de juny. 

L'urna va estar-se aquells dies a casa del nebot del bisbe, Antoni Bach, a la Gran Via de les Corts Catalanes.

L'urna funerària exposada al Saló de Cent de Barcelona, el juny del 1893 (ACRI/Ateneu Barcelonès)

Un recorregut amb honors reials

L'Ajuntament i els partits de l'època van posar-se d'acord amb la catedral de Barcelona i amb la capitania general, a través del Ministeri de Guerra, perquè a les despulles se'ls retés honors reials durant tot el trasllat a Ripoll, amb el que això comportava de solemnitat i de mobilització de tropes que es van desplegar durant tot el recorregut.

El dia abans, el dia 10, a l'Ajuntament de Barcelona, l'urna fúnebre havia estat rebuda amb honors reials, atorgats per la reina regent Maria Cristina.

L'endemà, un amplíssim desplegament de tropes engalanades, bandes de música, banderins i salves de canons des del castell de Montjuïc van iniciar el trasllat. Després de ser exposades al públic al Saló de Cent, les restes es van traslladar a l'estació del Nord, passant primer per la catedral, on també van ser exposades. A l'estació l'esperaven també tropes i públic, i un tren especialment preparat per a l'ocasió.

El comboi va sortir a les tres de la tarda, direcció Ripoll. Durant tot el recorregut, Sant Andreu, Mollet, Granollers, les Franqueses, Centelles... fins a arribar a Vic a tres quarts de set del vespre, arreu el tren era rebut amb visques a Catalunya, repicons de campanes, responsos i, en definitiva, pel fervor popular i de les autoritats locals, que sortien a saludar la comitiva reial.

Expectació a Vic en arribar el tren especial amb les restes del monarca (ACRI/Ateneu Barcelonès)

Després d'un vespre de celebracions i fins passada l'hora de dinar de l'endemà, des de la capital de l'antic comtat d'Osona, el comboi va reprendre el viatge per arribar a Ripoll, cap a les 7 de la tarda del dilluns.

Restitució al panteó reial

L'11 de juliol, amb tota la pompa, el cos de Ramon Berenguer el Gran va tornar a ser enterrat en el monument que encara avui es pot visitar a la dreta presidint el creuer de l'església. El sarcòfag del panteó conserva bona part dels elements romànics originals del segle XII. 

El sepulcre del monarca, al monestir de Ripoll

Amb la restauració també es va construir, a l'altre costat, a l'esquerra del creuer, un cenotafi que recorda el seu fill, Ramon Berenguer IV, ja sense les seves despulles, desaparegudes el 1835.

Subvencionat per l'orde del Sant Sepulcre, recorden com van cedir al comte de Barcelona tots els drets sobre el regne d'Aragó, atorgats en el testament del rei Alfons el Bataller. Uns drets que també havia obtingut del rei Ramir en la donació que li va fer de tot el regne a Barbastre, el 1137.

Un dels pocs homenatges de Catalunya a Ramon Berenguer IV (Albert Esteves)

Pel que fa a les restes de Guifré I, que també van ser salvades d'entre les ruïnes del monestir després de les "bullangues", es van guardar a Ripoll tots aquells anys. En aquell moment no van trobar qui subvencionés la restauració de la tomba i es va construir un sarcòfag més senzill. 

Els taüts dels sobirans es van haver de salvar una altra vegada de la violència el 1936. Aleshores, les dues caixes van ser ràpidament rescatades dels sepulcres i guardades a l'arxiu de Ripoll fins al 1951.

No va ser fins al 1982, amb la restauració de la democràcia i coincidint amb el mil·lenari del monestir, que la Generalitat va fer un nou sarcòfag per a Guifré presidint el creuer esquerre, basat en elements també del romànic, i situat a tocar del cenotafi de Ramon Berenguer IV, en un dels monuments més importants del patrimoni nacional del país.

El modern sepulcre de Guifré

MESTRES DE L'ENTREVISTA

 

Joaquim Maria Puyal

 

 

 

L’entrevista l’entenc com un conjunt d’obligacions i deures. Com a entrevistador i com a entrevistat. Com a entrevistat tinc l’obligació de dir el que penso. Potser no tot el que penso, però partint d’un mínim d’honradesa.  Si no sóc honrat, l’entrevistador té el deure d’intentar descobrir-me... i això ens porta a la intenció comunicativa: l’objectiu que hi ha darrera d’una entrevista. No és igual una entrevista a un senyor de 90 anys a qui es vol fer una cosa amable de resum de la vida, que entrevistar al Bárcenas. La intenció comunicativa que hi ha és diferent, com ho és al “Sálvame de Luxe”, i de tot diem que són entrevistes. En caldria fer una taxonomia.

         

 

         En el imaginari col·lectiu d’aquest país, per a molts, la figura radiofònica més rellevant durant dècades ha estat la de qui fa aquesta afirmació. Hi ha qui podrà dir que n’hi ha hagut de més grans. I s’hi podrien oposar brillants noms dels mitjans audiovisuals que han treballat a Catalunya. Però quan una persona s’associa a una activitat tan intensament com és el cas d’en Joaquim Maria Puyal amb les retransmissions dels partits del Futbol Club Barcelona, de manera que durant dècades personatge i concepte van tan íntimament lligats, es pot ben dir que el professional en qüestió ha transcendit del seu ofici. A més, ningú pot negar la influència que ha exercit en generacions de professionals.

 

         Però citar-lo només per les retransmissions del Barça, que ha fet en català des del 1976, és quedar-se molt curt. Tot i haver sabut abandonar la televisió en el zenit de l’èxit professional a partir del 1994, Joaquim Maria Puyal és també un apassionat del mitjà. Des de “Vostè pregunta” (1976-84), fins a “Un tomb per la vida” (1993-94), la paraula, l’entrevista, han estat sempre un condiment indispensable en els seus programes. I a més: si algun professional en actiu ha reflexionat sobre la comunicació de masses, i el seu germen primari, la comunicació interpersonal, és ell. Doctor en Lingüística, honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili, llicenciat en Filologia Romànica i en Ciències de la Informació, i multipremiat periodista radiofònic, que, curiosament, i potser perquè les coneix bé, esquiva tant com pot les entrevistes i defuig la presència mediàtica. Si accedeix a la que li he sol·licitat no és per parlar de les seves entrevistes, de la seva experiència professional, sinó per una qüestió purament acadèmica. Aquest és el pacte.