Cronkite a TV3

     Allà pels anys 60 del segle passat, un periodista nord-americà va inventar els telenotícies. Encara que pugui semblar mentida, efectivament algú va ser el primer a presentar notícies per televisió i fer-ho de la manera que, amb ben poques variacions, ha arribat als nostre dies. En aquella època, fins i tot als Estats Units, el nombre de televisions, diaris i ràdios no era el mateix que en l’actualitat. La gent s’informava a través de les ràdios i els diaris del diumenge que, de costa a costa, solien ser dos o tres diferents els d’especial referència. En el camp de la televisió la cosa era encara més modesta. I la més rutilant del moment era la CBS. L’any 62 Walter Cronkite va sentar càtedra amb el seu Evening News que durant vint anys va ser el principal referent informatiu pels nord-americans. Avui podem reviure –gràcies al Youtube- com la veu pràcticament de baríton donava a conèixer la mort de Kennedy, i com jugava amb les ulleres de pasta per emfatitzar el drama del moment. Cronkite va ser l’anchormen per excelència. Tothom el va imitar, no ja de costa a costa, sinó d’una banda a l’altre del món. I avui encara el segueixen imitant milers de presentadors de diferents cultures, ètnies, sexes i religions –molts sense saber-ho.

     Allà pels anys 60 del segle passat hi havia poques televisions, no només als Estats Units. Arreu. La veu unívoca de Cronkite era –ja em perdonareu- paraula de deu. Des del seu informatiu dictava sentències. Com quan va dir que no podien guanyar la guerra del Vietnam. Allò unificava el sentiment i la societat del país. Un mitjà, un comunicador, un país... Amb tot el que significa de bo i de dolent. Els americans es formaven una opinió, i aquella era la majoritària.

     Ara això ja no passa. La multiplicació de plataformes, multiplex, canals, subcanals i subproductes intercarniceria, donen a l’espectador una àmplissima gama d’opinions i per tant, una gran diversitat d’estats mentals. A tots i cadascún dels països amb una democràcia avançada que permet la llibertat d’informació com la coneixem al món occidental. Ja no hi ha una veu que unifiqui estats, països, regions, autonomies... o potser no.

     Encara queda un reducte, com l’Astèrix de la Gàl·lia, on una sola televisió s’ha convertit en referent de tota una cultura, una llengua, una manera de veure el món. A TV3 crec que no en són conscients d’aquest paper que ens toca jugar. TV3 no té competència, i això –a la incompetència- resulta feridor. Això potser no ho saben ni els partits, ni les empreses, els líders d'opinió, els gurús, ni la societat en general. Mai s'han parat a pensar-ho. El que és segur és que ara el nou govern tindrà una gran oportunitat per demostrar quin valor té TV3, si s’ha potenciar tot i la crisi, que continui liderant l'entreteniment -tant dels informatius (i tot el que això comporta) com de la resta de programes- o si s’ha de minoritzar com les veus de malaverany insisteixen a dir.