EL PAISATGE I LA MIRADA




JOSEP MARIA BALLARIN PARLA DE GÓSOL

"Cada persona és un paisatge"

Josep Maria Ballarín va néixer a Barcelona el 1920. Després de passar pel seminari de Solsona, va anar al santuari de Queralt, damunt de Berga. Els seu treballs sobre de vida de sant Francesc i sant Ignasi el van començar a treure de l'anonimat en les dècades del seixanta i setanta. L'autèntic boom, però, va venir l'any 89, amb Mossèn Tronxo, una novel·la en què es descriuen les peripècies d'un capellà de camp. L'èxit va ser tan gran que, com en el cinema americà, en va fer una segona part.

El seu nom és dels que, per aquells que han fet excursionisme, per exemple, sempre ha estat molt familiar. Des de que l'any 58 va pujar a Queralt, l'ermita de la marededéu -amb el seu mossèn- es va convertir en un punt de peregrinació de joves que sabien que hi podien trobar allotjament i bona conversa. Qui parla amb ell té la sensació que el coneix de sempre. És com el mossèn de capçalera.

Després va va començar a fer llibres, assaig, novel·les... en fi, la fama.

El van voler jubilar i mossèn Ballarín va anar a buscar aires més frescos. A Gósol, al peu del Pedraforca, s'ha fet ajudant del rector, mossèn Ramon -de qui diuen que és l'autèntic mossèn Tronxo. Vam passejar pels carrerons de la vila, fins a l'antic castell que, dalt del turó, vigila la contrada. De tornada, dins la  rectoria, que sempre és oberta, vàrem parlar del paissatge, dels racons amagats i, fins i tot,  va tenir temps de fer un breu tractat de teologia casolana. Molt pràctic per avui dia, tal com van les coses.




LA CATEDRAL

      Vist des de Massanés, venint del Llobregat, el Pedraforca s'apareix com una façana de catedral, amb els dos pollegons i l'enforcadura al mig, la tartera que baixa. El que no saps és que, com totes les catedrals, hi ha el carener darrera, de manera que no són les dues forques soles, són les carenes que van enllà, que són justament la teulada d'una catedral. I després, venint pel Coll de la Trapa -aquell pel que hem vingut, que és a migdia- veus els contraforts al costat. I des de Gósol veus els absis. Llavors, aquesta plana de Gósol, aquesta vall que és plana: fixeu-vos-hi que és com el claustre de la catedral... i a l'altra banda, al darrere, hi ha Josa de Cadí, que és com un Mont Saint-Michel d'espardenya...

     El Pedraforca, la primera vegada que el vaig veure va ser des de la Vall de Ribes, a les muntanyes de la meva infantesa, des de Coll de Jou. Un dia que vam anar d'excursió. El sol es ponia darrera l'enforcadura, la baixada la vam fer a les fosques... Amb Gósol sempre havia tingut una flaca, encara que no hi havia estat gaire. Però quan em van treure de Queralt em van dir que anés on volgués, i per a sorpresa d'aquells que no em coneixien prou i esperaven que anés a Barcelona, vaig venir cap aquí.


VIURE A LA MUNTANYA

     La vall de Gósol em recorda molt la Vall de Ribes de la meva infantesa. Mira, et diré una cosa, que la vaig descobrir ja fa molt de temps... A la muntanya hi has de viure, no pots anar-hi. Què et diré, a Queralt... La història dels ocells: veure arribar les mallerengues, que són com pallassos; després el pit-roig, que jo diria que no es mou mai d'allà; els pardals segur que no. Aleshores, al dematí, sents el gaig, que avisa, i s'amaguen tots. I entre nou i deu passen les àligues, i a callar tots que hi ha perill de bombardeig, ¿saps? I al cap d'una estona torna a cantar el gaig, i el bosc torna a viure...

     I un arbre, saps que passa, que ja no és "un arbre", és una moixera, és "aquell" arbre. És a dir, si vius en un lloc, els arbres se't personalitzen, i ja no és "una" moixera o "un" faig, és "la" moixera, i es "el" faig, i se't fan teus i t'adones quan broten o quan comencen a granar. I després t'adones quan arriba la tardor i es vesteixen de comiat de la vida amb aquells vermells, que queden com aixoplugats. A l'hivern queden com arraulits. I llavors, tot d'una, "ahhhhh!!!" i resulta que ve la primavera. Això, si no hi vius, no ho agafes.  A més, la gamma cromàtica de les pedres és única, i la gamma cromàtica del s verds també. Crec que un home que ha nascut en un país tan variat com el nostre, si pot, que ho aprofiti tot. I aquí potser trobarà coses que no trobarà en una altra banda, que és la immensitat de les coses menudes, o si vols, les coses immenses que es fan menudes, perquè, a la fi, el Pedraforca, ¿que és? Nosaltres en som la seva eixida i llestos...

     A pesar que aquí estem sota la muntanya més il·lustre, de l'escultura que Déu va regalar a Catalunya que és el Pedraforca, a pesar que estem a la muntanya més feréstega del país, el Pedraforca, amb Gresolet, s'entendreix. la muntanya té uns racons únics per seure i sentir l'aigua com passa...
     Quan fem l'aplec de Gresolet, aquell dia, d'allà les bassotes, que és al nord, a l'última faldada del Cadí, baixa tot el bestiar de dalt de la muntanya. Hi ha els tractants de bestiar, que compren vedells, i tota la missa la dius sentint les esquelles, no cal polifonia ni música. La música que hi ha són les esquelles pel voltant.
     Llavors, hi ha aquella mena de coberts on dinem, i la gent després ballen amb l'acordió. Hi ha una mena d'escalfor. És clar, allà es coneix tothom. És una cosa, fins i tot t'anava a dir que té una mena de tendresa que no pots explicar.

     Cada persona és un paisatge i això és la sort del capellà, que no ha de fer de psiquiatre. Només ha de fer de company, i, si vols, de perdó de Déu. Trobar una persona i enraonar-hi és potser més gran que pujar al Pedraforca i veure mig Catalunya. El capellà ha de ser allà on hi ha feina, vull dir, allà on hi hagi algú a qui pugui fer companyia, i t'adones que no pots fer gran cosa pels altres. Només companyia. I mira, hi ha un moment que estàs tan punyit pel dolor dels altres que no saps on ets, i llavors necessites ser aquí dalt. Una mica -perdona que et parli d'això, però no em fa vergonya- una mica tornes i et trobes a Getsemaní, amb Jesucrist encarat amb el dolor dels homes, però aquí et fa com destil·lar, se't tranquilitza. No et minva el dolor perque no pots, però el veus amb un altre perspectiva, amb una mica més d'esperança, sense que sàpigues d'on ve.


(entrevista mantinguda amb Mossèn Ballarín, la primavera de 1996, per al programa "De vancances" de TV3, i publicada a "El paisatge i la mirada")

MESTRES DE L'ENTREVISTA


PRÒLEG

     Devia ser la tardor, o ja l’últim hivern abans del canvi de segle. Res feia presagiar que, tot just un any després, el món viuria una convulsió en veure en directe, a les televisions de tot el món, l’atac a les Torres Bessones de Nova York. 

     Lluny de l’imminent canvi de paradigma mundial que venia, a Televisió de Catalunya elaboràvem el primer –i únic– documental sobre la vida de qui va ser president de la Generalitat a l’exili, el republicà Josep Irla. Era un repte per a tot l’equip, perquè d’Irla, mort feia més de quaranta anys, en quedaven molt poques imatges que en poguessin il·lustrar la vida i ja no vivien gaires personatges que ens la poguessin explicar. 

Va ser per això que, en la preparació del guió, vaig voler assegurar-me sobretot que hi hagués un bon nombre d’entrevistats que donessin una paleta variada d’opinions i dades relacionades amb Irla: el seu biògraf, el professor Roig i Rosich; altres historiadors, com Joan B. Culla; familiars i amics del president, com les nebodes Montserrat i Pepita Irla; l’afillada, Cion Pijoan; la filla de Rovira i Virgili, Teresa Rovira, i polítics coetanis, com Heribert Barrera. Entre ells, destacava la figura pètria de Víctor Torres, el polític republicà de les terres de Lleida, que va ser secretari general de la Presidència de la Generalitat a París amb Tarradellas, però primer amb Josep Irla. 

     Torres era, probablement, la font documental més experta d’aquella etapa poc coneguda en què la política catalana va viure els seus pitjors anys. Exiliats i rellepant-se les ferides de la derrota de la guerra, els homes i dones que havien recuperat l’autogovern per a Catalunya als anys trenta, dispersos aleshores a l’estranger, s’esllanguien en trifulgues internes per engrunes de poder. 

     Les entrevistes es van fer en un plató dels estudis de TV3 a Sant Joan Despí, amb un primer pla del personatge sobre mig fons negre. A l’altra meitat del fons, de color blanc, hi projectàvem imatges de l’època. No importava la durada. Dins la regí, des d’on es dirigeix el plató, Ricard Belis, el realitzador, seguia amb atenció les preguntes i les respostes que quedaven enregistrades en grans coques de Betacam SP. 

     En acabar l’entrevista amb Víctor Torres, Belis em va comentar que era l’entrevista més llarga a què havia assistit en els anys que feia que treballava –i ja en feia uns quants– al programa 30 minuts. Ni me n’havia adonat. En el meu afany per treure-li una frase crítica amb l’actitud de Tarradellas envers el president Irla en els últims moments del mandat, Víctor Torres es va fer fonedís. Igual com un peix que intentava agafar entre les mans, el vell polític lleidatà, habilíssim i astut, s’escapava de totes les preguntes que tocaven aquella relació. No hi havia manera. L’home no volia picar l’ham. Al cap de molta estona de jugar al gat i la rata, Torres va clavar amb força les mans a la cadira on seia aguantant l’interrogatori i, sincer, va dir: «Tu vols que jo et digui que Tarradellas volia ser president fos com fos!», i va acabar donant-me allò que tant havia buscat. Però ho va fer d’una manera tan educada i políticament correcta que semblava la cosa més normal del món que Tarradellas manipulés tot el seu entorn per aconseguir el nomenament en la trobada que els diputats catalans van celebrar a l’exili, a Mèxic, en 1954. 

     Aquesta experiència em va convèncer de la teoria que els entrevistats, sobretot els grans professionals de la política, mai no diuen el que vols que diguin, sinó només el que ells volen dir.