Puyal i Guardiola, Catalunya, S.L.

    "Be water, my friend". La frase pronunciada pel karateka-filòsof Bruce Lee als anys 70 poc abans de morir es va posar de moda fa un temps arran d'un anunci televisiu. Podria ser el resum de les teories orientals taoistes, l'epítom ben  expresat d'aquell acudit "com és que heu arribat a tant vell, pregunta un; l'altre respon perquè no em barallo amb ningú. No serà per això, replica l'entrevistador; doncs, no ho serà..."
    Sigues aigua, amic. Adapta't. Flueix. Sigues la forma que conté el fluït en que t'has convertit. La forma. Els humanistes, els que vam fer "història de l'art" per amor a l'art, com a optativa a BUP i COU, no perquè ens semblés més fàcil que les optatives de ciència, sinó perquè ens semblava molt més interesants el món explicat a través de l'home, que el món quadriculat que ens expliquen les matemàtiques, som fans de la forma. No hi ha res que ens sedueixi més que les formes.
    Així, cal deduir que el mestre Joaquim Maria Puyal, periodista, comunicador, lingüista, etc, etc, com a humanista, també és un amant de les formes. Ell es va transformar en aigua, va ser "water" en un continent sense forma. I això es va veure ben clar durant el pregó al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Va voler donar forma a un contingut apassionant, i el van perdre les formes. El contingut del seu discurs tenia unes càrregues de profunditat que van diluir-se en l'aigua de les formes que va pendre el seu discurs. L'auto-homenatge en que es va transformar el pregó de la Mercè, mirant de reproduïr el celebèrrim "Un tomb per la vida", però menys apassionant que "Vostè pregunta", en mig d'un auditori aclaparat per l'espectacle, més que pel contingut del discurs -interessantíssim- del mestre Puyal.
    Si el que volia era fer una crida a l'autoestima dels catalans (com havia fet en Pep Guardiola uns dies abans, en rebre la medalla d'or de la Generalitat al Saló Sant Jordi), a defensar el patrimoni cultural propi, a la perseverança en els principis que ens diferencien del nostre entorn, d'agraiment a tots aquells que han defensat tot aquest patrimoni i a criticar ferotgement aquells que els fa vergonya utilitzar la seva pròpia llengua en fòrums internacionals... si aquest era l'objectiu no sé si la forma va ser la més adeqüada. Un pregó radiofònic, van dir l'endemà... i dels anys 60 jo hagués afegit. Per seduir els seduÏts ja estem nosaltres. Els mestres han de seduir els descreguts. I per això no n'hi ha prou amb adaptar-se i ser com l'aigua. Més aviat cal ser com aquella vella cançó de Simon & Garfunkel, I'm rock.

 

La importància de ser brau

   No cal que parlem de la centenària tradició taurina de Barcelona, de quan no hi havia pràcticament altre alternativa lúdica a la ciutat que anar a les tavernes de les platges, darrera les muralles. Abans que caiguessin, ja a la Barceloneta van construir la plaça fixa amb capacitat per a 12 mil persones. Per anar-hi calia sortir al sorral, més enllà del pla del Palau. Cinquanta anys després va venir les Arenes i després la Monumental. Ara, avui s'han acabat les "corrides" a la ciutat. Ha tingut dues bones consequències.

    Per un cantó, s'ha acabat amb la tortura del brau (...per l'arena de Sepharat, envesteix follament els camps daurats pel sol, que deia la cançó). Per l'altre, els mitjans de comunicació de mig món han posat Catalunya en el mapa. Les dues coses són positives. Pel que fa a la mort del toro no és necessari aportar-hi més comentaris. Tothom sap, els toreros inclosos, la mala estona que passa l'animal que, per molt brau que sigui i per molt criat que sigui a les deveses, no deixa de ser un ésser viu que quan el punxen, sagna. Pel que fa a la campanya publicitària només cal destacar el fet que cada vegada més, la premsa europea -menys la premsa internacional- ens reconeix per les nostre "idiosincràsia". Ens veuen diferents a la resta d'europeus, amb cultura, llengua i tradicions pròpies. I potser els sorprèn que els toros no formin part de la nostra tradició.

    Però no se'ns pot escapar que tot això es fa al preu de la incoherència de no suprimir els corre-bous, tant poc edificants com les "corrides". No cal donar arguments a aquells que volen el país homogeneitzat i uperisat, com la llet descremada. Hem de ser braus.