25 de Novembre

Dos anys exactes després que Mas va perdre dotze diputats i que el sobiranisme va guanyar les eleccions al Parlament. El president de la Generalitat, a qui li agraden les metàfores nàutiques i les dates assenyalades (el 9-N era un dia ple de simbolismes), s'ha posat com a límit aquell dia, el 25, per explicar quins són els pròxims passos a seguir. Enfortit per la votació de fa una setmana, Mas vol consumar -almenys- un any més de legislatura amb l'esperança que el govern que surti de les eleccions generals de la tardor del 2015 sigui més flexible i permeti un referèndum legal. Ho haurà de ser si les enquestes es confirmen i el PP perd una majoria absoluta que ara li permetria negociar des de la superioritat numèrica. Prefereixen arriscar-se a perdre-la i que siguin uns altres els que negociïn el que sembla innegociable. O que els suports d'UPiD endurissin encara més la posició. En el joc podria fer-hi també el seu paper el socialisme, que, de la mà d'Iceta, ja s'ha mostrat favorable a un pacte llarg al Parlament, més enllà dels pressupostos. El problema és que, tot i la versemblança del pla, ara enlloc ningú entendria allò amb què més d'un cop s'havia especulat, la sociovergència.
Mas es veu obligat a fer entendre la seva necessitat d'un any més a tot el sobiranisme. No només a les forces polítiques, a qui les reunions de dijous passat van permetre posicionar-se clarament, sinó a tots aquells que des de la societat civil empenyen -convocatòria rere convocatòria- per l'estat propi. La necessitat de mantenir el lideratge davant l'opinió pública internacional, la manera com s'han salvat els obstacles que han anat apareixent pel camí fins ara i la feina que encara quedaria per fer serien els arguments clau per al president. Probablement els que van sortir al carrer el 9-N ho podrien entendre. D'altres també perquè, si no volen aprovar uns pressupostos autonòmics, tampoc deuen voler guanyar unes eleccions autonòmiques.


(publicat a http://www.ccma.cat/324/25-de-novembre/analisi/2551256/ el 17 de novembre)

CENT VUITANTA GRAUS

No passarà, ja ha quedat clar que signar decrets no és delicte, però si avui mateix un escamot de guàrdies civils es presentessin a casa d’en Mas i el detinguessin per desobediència o desacatament i el fessin anar a declarar a comissaria, malgrat tot, molts pensen que això no acabaria res. Com no va acabar res amb l’admissió a tràmit del Constitucional del recurs contra la llei de consultes. Podrien fer-ho? Molts altres pensen que si, i fins i tot demanen la suspensió de l'autonomia... I amb això no acabaria res. Podrien posar tot el govern a la presó, ja ho van fer fa massa anys, i no va acabar res. Es l'evidència que judicialitzar un problema polític que ja fa més d’un segle i mig que dura no soluciona res. D’aquí a cent cinquanta anys més el problema seguirà. Això si, els que podien arreglar-ho ara, ja no hi seran. Descansaran tranquils.

I malgrat tot, ja comencen a alçar-se tímides veus que diuen que no fer res no condueix enlloc, que els impulsors del procés estan guanyant la batalla mediàtica, que en la societat actual és la principal que cal guanyar per vèncer. Fins i tot a nivell estatal, l’èxit del procés ha estat esclatant perquè han fet més per la comprensió del catalanisme tres manifestacions massives demanant votar una consulta i quatre actes unitaris, que trenta inútils anys malgastats intentant seduir amb els protagonistes del pont aeri, la pastanaga de l’"español del año" i els premis “Blanquerna”. La realitat ha esclatat en tota la seva espontaneïtat i s'ha estès fins l'últim racó de la península: un bon nombre de catalans no només volen votar, si no que una bona part volen la independència. Serà impossible o no, constitucional o no, però ara ningú pot dir que no en sabia res, que això es un invent de quatre polítics que volen mantenir la poltrona. I cada vegada hi ha més gent que comprèn allò que anomenàvem, quan encara no teníem ordinadors per saltar pantalles, “el fet diferencial”. Encara que aquesta comprensió està silenciada, com ho ha estat sempre perquè els que la defensen no tenen presència en els grans mitjans de comunicació de la “meseta”. O pitjor, perquè tenen por a expressar-se, com apunta l’historiador J.B. Culla, quan diu que sembla haver-hi més pluralitat d'opinions en el departament d'història de la UAB que en tota la intel·lectualitat espanyola. I es que, aquí, sempre hi ha hagut molta més diversitat d'opinions –expressada en la pluralitat política del Parlament des de 1980, i el CEO d'aquest divendres- que no pas a la resta de l'Estat, on el bipartidisme ha imposat la seva llei.

I el que és més esfereïdor, la sensació que “algo pasa con Cataluña” no només s’ha estès a nivell interior. ¿Recordem que va costar l’anunci per donar a conèixer la capitalitat catalana de Barcelona "A quin país situaríeu aquest punt en el mapa? A Catalunya evidentment..." que la Generalitat va inserir en els principals mitjans escrits del món occidental durant els remots Jocs Olímpics de 1992? Una misèria comparat amb el que hagués costat una campanya mediàtica per promocionar en els mateixos mitjans les noticies que han publicat en els últims tres anys, ja no en la influent premsa escrita de Londres, París, Berlín o Washington, si no en tots i cadascun dels mitjans audiovisuals, ara també, dels cinc continents. I el viratge en l’opinió dels editorials d’aquest mitjans en els últims temps. Cent vuitanta graus. Des d'aquest punt de vista -qui sap si hi ha un pla B que tothom voldria conèixer- de moment el metòdic, lent i impecable pla A està funcionant com un rellotge suís i el soroll que puguin fer-ne els detractors només servirà per donar-li una més brillant sonoritat. Ara, quan una Cameron Diaz a la catalana truqui a la porta, el pretendent alleugerit per no sucumbir als cants de sirena a la primera, no podrà fer veure que la noia no li hi veu les vergonyes.

setembre, 2014

DRET A L’OBLIT

En un món cada vegada més i més normativitzat, on les lleis semblen inamovibles i ho encotillen tot, sembla estrany que –un cop la informàtica s’ha estès arreu i amb un sol “clic” t’apareixen a la pantalla milers de referències- ningú a la vella Europa hagués fet una legislació que defensés un dret tan ambigu com és el dret a poder oblidar allò que no interessa recordar. En el #TNTV3 l’especialista Pere Simón, professor de la UdG, ens recordava que als Estats Units el lliure accés a la informació és un puntal de la societat i que és difícil traslladar-hi la sentència del Tribunal de Justícia de la UE que dóna cobertura al dret a l’oblit o, més tècnicament, a desindexar dades de la xarxa.

Es podria entendre el cas d’en Mario Costeja que, vint anys després d’un afer familiar, encara surt en un anunci judicial del diari. Però avui, som molts els que sense una bona recerca per internet la feina se’ns pot allargar hores o dies. Ni que sigui, simplement, per trobar una pista que obri nous camins. La informàtica ha canviat la manera de treballar a molts professionals, especialment quan funciona be. Ara caldrà saber qui decidirà quan una informació és rellevant per l’interès públic o no, o quan temps haurà d’haver passat per considerar que ja es pot desindexar. Els investigadors hauran de tornar a les hemeroteques, si no es volen perdre molts detalls que, fins ara, es podien trobar fàcilment a la xarxa.

Tots tenim dret potser no a decidir, però si a l’oblit. I Pere Navarro el primer. Des de bon començament va dir que no sabria reconèixer la seva agressora. Ara que ha aparegut i ha explicat la seva versió (diu que només el va escridassar) ja ens podem oblidar de tot. El motor de recerca de Google ens donarà un bon nombre de referències quan busquem el cas, d’aquí uns anys. Les declaracions i contradeclaracions que va encendre per la famosa “crispació”, pocs dies abans de començar la campanya. Un debat que cal oblidar i que només ha servit per empitjorar la imatge que alguns espanyols tenen dels catalans. Exercim el dret a l’oblit.

maig, 2014

Les Misérables

The Economist ja ho anunciava al febrer –i proposava el seu candidat-, i aquests dies, tant el sortint Jose Manuel Barroso com Angela Merkel, ja ho han advertit: ni els vots que tinguin Junkers o Schultz poden ser suficients per convertir-los en el nou president del “govern” europeu, la Comissió.

El rotatiu britànic, davant les eleccions locals que se celebren juntament amb les europees, ha seguit especulant els últims dies amb la figura d’un altre “número u”, d’un spitzenkandidaten, un tapat. I la llista de “tapats” és extensa. Per posar uns exemples: la primera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt (del sector progressista), el finlandès Jyrki Katainen, l’irlandès Enda Kenny (conservadors), i la preferida de la publicació, la presidenta de l’FMI Christine Lagarde, que també ho és de la cancellera alemanya.

I és que serà el Consell Europeu, és a dir, els representants dels Estats, els presidents de govern de cada país, liderats per l’alemany, el francès i el britànic, els que decidiran a qui han d’escollir els eurodiputats electes. Es a dir, seran Merkel, Hollande i Cameron els qui imposaran el seus candidat. Si per casualitat coincideix amb la voluntat dels votants, aleshores potser si que seran algun dels dos teledirigits caps de llista,  socialista o popular. Perquè no és cert, com va dir ahir la candidata d’UPyD en el gran #DebatEuropeesTV3, que a Europa no mani ningú. És que, com ens va recordar el candidat Santiago Fisas, a Europa manen els Estats. Si més no, el debat ens va deixar clar això. Això i qui sap de què parla quan parla del funcionament de les institucions europees.

Però davant la possibilitat que, finalment, sigui Angela Merkel qui decideixi qui ha de dirigir les reunions dels comissaris europeus (nomenats pels estats), cosa que seria acollida pels europeus com una autèntica estafa democràtica després de les promeses fetes, que quedaria als catalans per decidir?

Com aquella Fantine del “I dreamed a dream” i els seus Miserables que lluitaven davant la injustícia, diumenge els votants només ens tenim nosaltres. I qualsevol mitjà que serveixi per fer-nos sentir, perquè la nostra veu s’expressi, encara que sigui mínima, exigua, perquè la vida no acabi matant el somni, qualsevol vot serà una eina útil. Perquè, oblidem-nos, l’únic que hi haurà dilluns seran lectures.

maig, 2014

EL DISCURS DEL SÍMBOL

De la mateixa manera que el dia abans del discurs alguns periodistes de la progressia madrilenya feien pocions màgiques que prometien gestos del símbol reial en que hom podria veure reflectida la pluriculturalitat, la diversitat i, en definitiva, la voluntat de modernització de l’Estat i la monarquia, prèvia a la modernització constitucional, ara els mateixos que van fracassar aleshores, una setmana després, fan nous ungüents sanadors preveient que la figura del símbol està encarnada per una jove vitalitat pròpia. Més enllà de la veu que li dóna el govern de torn. En resum esperaven, i esperen que el nou monarca desmenteixi l’erroni epítet dedicat, tot just ara fa dos-cents anys, al seu avantpassat Ferran VII –en qui tothom havia dipositat unes grans esperances reformadores que ell mateix es va encarregar de frustrar- i que sigui Felip VI l’autèntic "desitjat", i que aquesta vegada si que el rei d’Espanya sadolli les esperances renovadores d’una gran part de la societat. Però també són molts els que desitgen que Felip no sigui res més que aquell símbol que li atribueix la constitució. Que no sigui res més que el que és el pal de la bandera o l'himne espanyol, poc més que aquell gerro xinès en que es converteixen certs polítics.

El discurs del rei l'escriu el govern de torn. Diuen que aquest de Felip, per ser el primer, hauria estat més personal. Però des de l’aclamada sèrie nord-americana “The west wing”, fins i tot abans, sabem que els discursos institucionals els escriu un llicenciat en Dret, o en Ciències Polítiques, o en Relacions Internacionals. Fins i tot, podríem aventurar un cognom de general català de reminiscències patriòtiques com redactor en cap de l’opuscle. Com a molt Felip el va supervisar. Referències personals al seu pare i a la seva mare a banda, hi va afegir una cosa aquí i un altra allà (res que es pogués interpretar de manera diferent al que el govern volia dir) i s'ha acabat. Poca cosa més. “En esta España… cabemos todos”. Això si, atapeïts, que casi no es poden bellugar per aplaudir.

De la mateixa manera que els que pensaven que el rei dedicaria una part del seu discurs a fer un gest, un homenatge a la diversitat que defineix Espanya, més enllà de les paraules benintencionades que va recitar -com ho podria haver fet el seu pare trenta nou anys abans- i utilitzar en aquesta ocasió el català en la seva proclamació, ara també somien quan diuen que el rei podrà fer alguna cosa per legitimar-se com a cap de l’Estat, per arbitrar en el joc polític, en el debat territorial del seu regne governat pels partits dinàstics. Uns partits que mai el deixaran caure perquè és el símbol de la unitat i, per tant, de la seva pròpia pervivència. “Wait and see”, com diu Artur Mas, esperant que el símbol no sigui altre cosa que un gerro xinès. No es pot pretendre gaire cosa d’unes institucions que històricament han tendit més al suïcidi que a la regeneració o la reforma.

Això si: Muchas gracias, moltes gràcies, eskerrik asko, moitas grazas.

juny, 2014

DEBAT DEMOCRÀTIC

El debat a cinc celebrat a Brussel·les, i retransmès a tot Europa, demostra que ben estructurat el col·loqui es pot convertir en un programa àgil i amè. Aquí no es tenien en compte blocs electorals o barreres idiomàtiques. Cadascú un minut –ben moderat per la periodista Monica Maggioni, que va ser generosa amb la cortesia i a penes es va perdre- i repàs de tots els temes que interessen a Europa: troica, problemes socials, símbols religiosos, les mancances de la pròpia Unió... i fins i tot el procés sobiranista de Catalunya. Un problema d’ ”envergadura” que fa temps ha traspassat fronteres i que ha ocupat prop de cinc minuts en el debat de candidats a presidir el futur “govern” dels 28. Els posicionaments, tots coneguts. Cap sorpresa més enllà d’un Alexis Tsipras (candidat de l’extrema esquerra) que ha tingut un posicionament sobre la llibertat dels pobles calcat al del popular Jean-Claude Junkers (i per més coincidències, tots dos utilitzaven regularment el seu propi idioma nacional, grec i francès, enlloc de l’anglès emprat pels altres).

Es pot dir que els que tenien més a perdre -el socialista Matin Schultz i el propi Junkers- són els que van arriscar menys. Un dels dos serà –amb tota probabilitat- el president de la Comissió Europea després de les eleccions. Schultz no va arriscar ni en el vestuari, tirant de clàssica corbata vermella, mentre que el blau fosc de l’americana de Junkers perdia definició conservadora. Ska Keller, verda fins a la medul·la, i Tsipras simplement sense corbata, se’ls veia molt més relaxats i ferms en condemnar el funcionament d’una Unió allunyada de la ciutadania. Per això el liberal Guy Verhofstadt va sortir amb més empenta, marcant clares distàncies amb els grans partits europeus i aliant-se -a voltes- amb Keller que va semblar la més còmoda parlant d’un europeisme social més just i democràtic.

Mentre a Brussel·les, els líders europeus posaven Espanya –una vegada i una altre- com a model i exemple dels problemes europeus, a l’altre punta de l’univers, Miguel Arias Cañete i Elena Valenciano van decidir participar en un monòleg per TVE, on només es parlava de política interna. On els dos grans partits espanyols es mostraven més interessats en tirar-se els plats pel cap que destacar la influència de les polítiques europees a nivell regional. Quin interès pot tenir el què diguin dos candidats que repeteixen arguments domèstics -que podem sentir cada dia als informatius- sense que ningú els qüestioni quan resulta que el bipartidisme anorreador perd terreny dia a dia?

Està bé que els polítics vulguin copiar bons costums democràtics, però els debats “cara a cara” són bons per a les pel·lícules nord-americanes, un país on el poder se’l reparteixen bàsicament el partit demòcrata i el republicà. Un model polític i mediàtic molt còmode i pràctic, però que ara mateix no és reproduïble a Europa.

maig, 2014