De les eleccions espanyoles del 20N se'n parlarà en el futur, i els estudiants hauran d'anar-ho a comprovar a les hemeroteques d'aquests dies, com d'aquells comicis que van canviar la manera d'aconseguir una victòria esclatant -com deia Helenio Herrera- sense baixar de l'autobús, sense donar una consigna, sense explicar el programa, sense atacar el contrari, sense saber si el guanyador és o carn peix. Els analistes polítics produiran -avui ja ho fan- una gran quantitat de teoria sobre la victòria de Mariano Rajoy, l'home immutable que ha sabut resistir, com un pollancre, les envestides de la ultradreta que té dins del seu propi partit i desfer-se de l'aznarisme campeador. En aquest sentit, ja des del balcó de Génova, don Mariano ens va dir que no tinguéssim por.
Rajoy, el gallec, ha sabut arribar a la presidència del govern sense explicar que farà a partir d'avui, però és clar, per saber-ho primer haurà de parlar amb Angela Merkel perquè li digui el que ha de fer, i aquest nou líder del nacionalisme espanyol tampoc parla anglès (ja no diguem alemany). Això si, té un avantatge respecte els seus predecessor a la Moncloa, és el primer president de govern que no té una "Z" en el seu cognom, des de Carrero Blanco (si ens oblidem de Leopoldo Calvo Sotelo, que mai va guanyar unes eleccions i la seva estada hi va ser més aviat residual).
La de Rajoy és la segona majoria absoluta més esclatant, després de la de González l'octubre del 1982. Probablement mai una majoria absoluta havia estat tan poc productiva com la que aquest diumenge ha aconseguit el Partido Popular. La majoria absolutista sol anar acompanyada d'absolut menyspreu, però en els temps que corren potser que el tarannà pactista de don Mariano faci més per sortir de la crisi que la força de la "marea popular".
Ho veurem de seguida perquè Convergència i Unió (jo diria que contra tot pronòstic dins la federació) ha aconseguit uns grans resultats, recuperant els 16 diputats que havia tingut fa 10 anys. Amb aquesta canya si que podran presentar-se a Madrid reclamant la pastanaga del pacte fiscal. Una mica més de temps per retardar l'inevitable referèndum que reclamen els sobiranistes. Un resultat, com deia, inesperat després de pràcticament un any d'ajustos econòmics que ha rebut -per part dels sectors més afectats- les crítiques més ferotges. També els teòrics hauran d'explicar perquè CiU aguanta el xàfec que s'ha endut per davant el socialisme de Carme Chacón, i que deixa Catalunya -perdoneu la poca originalitat- com la Gàl·lia de l'Astèrix.
