Paisatge després de la batalla (electoral)

     De les eleccions espanyoles del 20N se'n parlarà en el futur, i els estudiants hauran d'anar-ho a comprovar a les hemeroteques d'aquests dies, com d'aquells comicis que van canviar la manera d'aconseguir una victòria esclatant -com deia Helenio Herrera- sense baixar de l'autobús, sense donar una consigna, sense explicar el programa, sense atacar el contrari, sense saber si el guanyador és o carn peix. Els analistes polítics produiran -avui ja ho fan- una gran quantitat de teoria sobre la victòria de Mariano Rajoy, l'home immutable que ha sabut resistir, com un pollancre, les envestides de la ultradreta que té dins del seu propi partit i desfer-se de l'aznarisme campeador. En aquest sentit, ja des del balcó de Génova, don Mariano ens va dir que no tinguéssim por.

     Rajoy, el gallec, ha sabut arribar a la presidència del govern sense explicar que farà a partir d'avui, però és clar, per saber-ho primer haurà de parlar amb Angela Merkel perquè li digui el que ha de fer, i aquest nou líder del nacionalisme espanyol tampoc parla anglès (ja no diguem alemany). Això si, té un avantatge respecte els seus predecessor a la Moncloa, és el primer president de govern que no té una "Z" en el seu cognom, des de Carrero Blanco (si ens oblidem de Leopoldo Calvo Sotelo, que mai va guanyar unes eleccions i la seva estada hi va ser més aviat residual).

     La de Rajoy és la segona majoria absoluta més esclatant, després de la de González l'octubre del 1982. Probablement mai una majoria absoluta havia estat tan poc productiva com la que aquest diumenge ha aconseguit el Partido Popular. La majoria absolutista sol anar acompanyada d'absolut menyspreu, però en els temps que corren potser que el tarannà pactista de don Mariano faci més per sortir de la crisi que la força de la "marea popular". 

     Ho veurem de seguida perquè Convergència i Unió (jo diria que contra tot pronòstic dins la federació) ha aconseguit uns grans resultats, recuperant els 16 diputats que havia tingut fa 10 anys. Amb aquesta canya si que podran presentar-se a Madrid reclamant la pastanaga del pacte fiscal. Una mica més de temps per retardar l'inevitable referèndum que reclamen els sobiranistes. Un resultat, com deia, inesperat després de pràcticament un any d'ajustos econòmics que ha rebut -per part dels sectors més afectats- les crítiques més ferotges. També els teòrics hauran d'explicar perquè CiU aguanta el xàfec que s'ha endut per davant el socialisme de Carme Chacón, i que deixa Catalunya -perdoneu la poca originalitat- com la Gàl·lia de l'Astèrix.

Puyal i Guardiola, Catalunya, S.L.

    "Be water, my friend". La frase pronunciada pel karateka-filòsof Bruce Lee als anys 70 poc abans de morir es va posar de moda fa un temps arran d'un anunci televisiu. Podria ser el resum de les teories orientals taoistes, l'epítom ben  expresat d'aquell acudit "com és que heu arribat a tant vell, pregunta un; l'altre respon perquè no em barallo amb ningú. No serà per això, replica l'entrevistador; doncs, no ho serà..."
    Sigues aigua, amic. Adapta't. Flueix. Sigues la forma que conté el fluït en que t'has convertit. La forma. Els humanistes, els que vam fer "història de l'art" per amor a l'art, com a optativa a BUP i COU, no perquè ens semblés més fàcil que les optatives de ciència, sinó perquè ens semblava molt més interesants el món explicat a través de l'home, que el món quadriculat que ens expliquen les matemàtiques, som fans de la forma. No hi ha res que ens sedueixi més que les formes.
    Així, cal deduir que el mestre Joaquim Maria Puyal, periodista, comunicador, lingüista, etc, etc, com a humanista, també és un amant de les formes. Ell es va transformar en aigua, va ser "water" en un continent sense forma. I això es va veure ben clar durant el pregó al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Va voler donar forma a un contingut apassionant, i el van perdre les formes. El contingut del seu discurs tenia unes càrregues de profunditat que van diluir-se en l'aigua de les formes que va pendre el seu discurs. L'auto-homenatge en que es va transformar el pregó de la Mercè, mirant de reproduïr el celebèrrim "Un tomb per la vida", però menys apassionant que "Vostè pregunta", en mig d'un auditori aclaparat per l'espectacle, més que pel contingut del discurs -interessantíssim- del mestre Puyal.
    Si el que volia era fer una crida a l'autoestima dels catalans (com havia fet en Pep Guardiola uns dies abans, en rebre la medalla d'or de la Generalitat al Saló Sant Jordi), a defensar el patrimoni cultural propi, a la perseverança en els principis que ens diferencien del nostre entorn, d'agraiment a tots aquells que han defensat tot aquest patrimoni i a criticar ferotgement aquells que els fa vergonya utilitzar la seva pròpia llengua en fòrums internacionals... si aquest era l'objectiu no sé si la forma va ser la més adeqüada. Un pregó radiofònic, van dir l'endemà... i dels anys 60 jo hagués afegit. Per seduir els seduÏts ja estem nosaltres. Els mestres han de seduir els descreguts. I per això no n'hi ha prou amb adaptar-se i ser com l'aigua. Més aviat cal ser com aquella vella cançó de Simon & Garfunkel, I'm rock.

 

La importància de ser brau

   No cal que parlem de la centenària tradició taurina de Barcelona, de quan no hi havia pràcticament altre alternativa lúdica a la ciutat que anar a les tavernes de les platges, darrera les muralles. Abans que caiguessin, ja a la Barceloneta van construir la plaça fixa amb capacitat per a 12 mil persones. Per anar-hi calia sortir al sorral, més enllà del pla del Palau. Cinquanta anys després va venir les Arenes i després la Monumental. Ara, avui s'han acabat les "corrides" a la ciutat. Ha tingut dues bones consequències.

    Per un cantó, s'ha acabat amb la tortura del brau (...per l'arena de Sepharat, envesteix follament els camps daurats pel sol, que deia la cançó). Per l'altre, els mitjans de comunicació de mig món han posat Catalunya en el mapa. Les dues coses són positives. Pel que fa a la mort del toro no és necessari aportar-hi més comentaris. Tothom sap, els toreros inclosos, la mala estona que passa l'animal que, per molt brau que sigui i per molt criat que sigui a les deveses, no deixa de ser un ésser viu que quan el punxen, sagna. Pel que fa a la campanya publicitària només cal destacar el fet que cada vegada més, la premsa europea -menys la premsa internacional- ens reconeix per les nostre "idiosincràsia". Ens veuen diferents a la resta d'europeus, amb cultura, llengua i tradicions pròpies. I potser els sorprèn que els toros no formin part de la nostra tradició.

    Però no se'ns pot escapar que tot això es fa al preu de la incoherència de no suprimir els corre-bous, tant poc edificants com les "corrides". No cal donar arguments a aquells que volen el país homogeneitzat i uperisat, com la llet descremada. Hem de ser braus.

IF I CAN MAKE IT THERE...

Anem per feina, com fan ells. No ens distreguem en "intros" supèrflues que decorin abarrocadament un text obviable, carregat de tòpics, de frases fetes, de llocs comuns que tots els que l'heu visitada ja coneixeu i que no us aportarà res de nou que no hagueu llegit ja, o que no hagueu vist ja. Res. Per feina.

Això de Manhattan és l'hòstia!

Són els "putos" amos, que diria aquell. Ho van inventar ells i són uns mestres. La comunicació, el show-bussines, la imatge, la informació, el merchandatge, la venda, la compra, l'anar a munt i avall, el còrrer-que-no-dóno-l'abast... Duia -amics- una llista llarga de llocs, museus, racons per visitar, restaurants per anar a menjar, carrers per passejar, parcs on descansar, llibreries per remenar, botigues on comprar, musicals per veure... una setmana no és suficient. Ara us hauré d'explicar que, de tota aquella llista que em vareu fer arribar, no he pogut fer ni una dècima part. Però no us sentiu decebuts : hi ha milions de Nova Yorks per visitar i més opcions de poder tornar-hi en el futur.

La ciutat dels contrastos, on rics i pobres conviuen, on conviuen el tràfec angoixant i el relaxament dels jardins, on conviuen les ètnies i les religions... no vull fer descripcions perquè tothom té el seu Nova York al cap perquè tothom l'ha visitat, ni que sigui en les pel·lícules. Com diu el tòpic periodístic, el primer dia escriuries una novel·la del lloc que visites per primera vegada (que no era la primera en el meu cas), el segon un article, i el tercer no t'atreviries ni a escriure una línia. Per tant, millor no allargar-ho. Però si una cosa queda clara, és que els grans imperis han fet sempre les coses magnificents. I aquest no és un cas excepcional. Ho han fet tot a l'engròs, i s'ha de reconèixer que ho han sabut fer molt bé.

De les pizzes que, tothom ho sap, no deixa de ser una coca de recapta però rodona, n'han fet un simbol nacional -tot i ser italiana. De l'art comptemporani -del qual només tenen una vintena d'obres remarcables, però les tenen ells i són al MoMA- n'han fet una referència mundial com si ells en fossin els creadors. De la moda, esencialment europea, en són la principal passarel·la i el principal distribuidor. Dels "nuddles" el principal menjar popular. I la curtissima història que acumulen -200 anys- la coneix tot el món occidental gràcies a les "movies" que es distribueixen arreu. Els "late-show" (David Letterman, Jay Leno... que vellets se'ls comencen a veure, pintant canes...) han estat imitats als més de 190 països que tenen cadira a l'ONU. Els seus gratacels han estat enveja de les potències emergents que els han imitat i superat en altura, i han estat objectiu terrorista històric...

Deu anys després, de la ferida del "Ground Zero" ja s'alça per sobre dels edificis veïns el nou World Trade Center (si, la millor vista des del World Financial Center, gràcies!). Serà majestuós, com correspon a l'imperi. Però les batalles entre republicans i demòcrates posen més en evidència que la seva hegemonia cedeix el pas a d'altres. Que ja no es poden construir gratacels en dos dies, que ja no es poden malvaratar milions de dòlars en energia (a les botigues, als restaurants, fins i tot als vagons de metro, feia fred per l'aire condicionat!) que ja no es poden mantenir legions de marines en guerres imperialistes... Deu anys després, no crec que els nord-americans s'hagin adonat que el somni comença ser a això, només un somni. Hi volen seguir vivint en el seu somni -i nosaltres de turistes en gaudim- i fan com si res hagués canviat. Potser si, potser res ha canviat. Potser només és un replegament de tropes, de tornar a les essències pàtries que els permeti seguir funcionant com durant els últimes dos-cents anys. Prou be que els ha anat!

Qui tem l'euro feroç

Quasi tres anys després de la desfeta de les agències nordamericanes de qualificació que no van saber descobrir (més ben dit, no van voler advertir) de la crisi que se'ns tirava a sobre, amb les hipoteques escombraries -assegurades a l'hora per asseguradores cotitzades a borsa- esparcides per tot el món occidental, i que alimentava unes quantes butxaques especuladores que no en tenien prou amb el que havien guanyat fins aleshores; tres anys després, veiem que la crisi continua oberta i els mercats financers -lluny de demanar explicacions a Leman Brothers, Standar & Poors o Fitch per la seva poca visió- apunten, dia si, dia també, cap a les economies europees.

Semblaria obvi que es tracta d'una campanya interesada en fer desaparèixer l'euro, si no fos que els americans tampoc van tant sobrats. O, com a mínim, això és el que ens volen fer creure, amb reunions entre el president Obama i el partit de l'oposició i els banquers, fent veure que no es posen d'acord, i l'endemà els mercats, en lloc de castigar l'economia nord-americana, ataca l'europea. És tot ben estrany.

Siusplau, prou blocs

Ara tornen els blocs. Durant quinze dies, els Telenotícies de TV3 inclouran uns blocs electorals que duraran un mínim de vuit minuts. Dins dels blocs electorals, els diferents partits amb representació parlamentària, i alguns que no en tenen però si que són presents en els municipis, es repertiran aquest temps sense tenir en compte l'interès informatiu sinó, purament, per un còmput de temps d'acord amb el grau de representació a l'ajuntament de Barcelona. Aquesta suposada neutralitat, equitat, informativa (tant tens, tant vals) amaga la gran manipulació a la que els polítics sotmeten els mitjans publics catalans. Podria entendre que els polítics tinguessin la temptació d'elaborar des d'un despatx les informacions i l'ordre de les informacions (el que en diem l'escaleta), però podria entendre la temptació com a factor humà. El que és incomprensible és que es deixin caure amb tanta behemència en la temptació. I que les juntes electorals hi donin la cobertura pseudo-jucial que embolcalla la mesura.

La mesura impositiva, que imposa els blocs polítics electorals, al mitjans d'informació és una prova de la feblesa de la democràcia al nostre país. La mateixa democràcia que defensava -fa anys- els mitjans de comunicació lliures i independents. Avui dia, els polítics, els volen messells, obedients al mandat. A TV3, la repartició poc o molt equitativa va començar com un pràctica democràtica als inicis de les seves emisions. Aquesta cessió de bona voluntat es va acabar convertint en una mesura habitual que ningú discutia i ara ja és una imposició. Esperem que altres cessions de bona voluntat no acabin igual.

I es podria suposar que és una pràctica generalitzada a d'altres països. Repetidament s'han fet reportatges explicant com les televisions del nostre entorn europeu no tenen aquests blocs. Que s'intenta ser equitatiu, i si no se n'és, una mica és per mala sort. No es pot anar amb el cronòmetre tot el dia (com passa aquí). Per un país democràtic és impensable aquesta mesura. Ningú s'ho podria creure que aquí anem amb un cronòmetre per donar informacions polítiques.

Tot plegat per no parlar del que és purament televisiu, sense pensar en el que significa de manipulació l'existència de blocs. Des del punt de vista televisiu és inexplicable. Insostenible. Inaudit. Dedicar 8 minuts o més a un seguit de polítics en actes prefabricats exclusivament per sortir per la tele, sense cap mena d'interés social que no sigui tenir la quota de presència en els telenotícies...

Judici d'intencions

   Si, ja sé que no es pot ser neutral en aquest tema. Si ni els jutges ho poden ser a l'hora de dictar una sentència sobre la legalitat o no de Sortu, com ho hauria de ser jo. Però, breument. No vols dir que han fet una sentència basant-se en allò que se suposa que són, o que faran si tal o tal cosa, o el que diran o deixaran de dir si es dóna tal circumstància. No s'ajusten a la llei de patits els estatuts? Des de quan es dicta una sentència, no per allò que s'ha fet i n'hi ha proves, si no pel que se suposa que han de fer, per les intencions que tenen o deixen de tenir. Si a mi em detenen amb una navalla, m'acusaran d'agressió? etc, etc...

   Per cert, ara resulta que es creuen més les suposades actes de les negociacions entre el govern i ETA, que els estatuts de Sortu...

JAPO...R!!!

     El desastre nuclear de Fukushima ha posat en evidència la fragilitat del món contemporani. Per aquells que defensàvem encara la vigència d'aquest tipus d'energia, ni que fos compatibilitzant-la amb energies renovables alternatives, se'ns han acabat els arguments, especialment aquell de la seguretat amb que estan construides i el seu funcionament.

     Si, el risc zero no existeix. Ho sabem de fa temps. Però és clar que podem minimitzar alguns dels riscos de l'era moderna per deixar als nostres descendents un món una mica millor i una mica més segur. I això passa per erradicar aquelles fonts de conflicte. Siguin polítics, socials o -en aquest cas- energètics. És evident que les centrals nuclears són una bomba de rellotgeria que un dia -més tard o molt més tard- acabarà esclatant en les mans de la humanitat. Cadascuna d'elles són objectius, militars, de terroristes, de boixos, de desastres natuals interns o externs. Fukushima -fora de cotrol, com diuen aquests dies totes les informacions- n'és un primer avís molt seriós.

     Diran que això no pot passar a la vella Europa, on hi ha 143 reactors nuclears en funcionament. Potser un terratrèmol no, però de desastres naturals i d'accidents n'hi poden haver de moltes característiques. Qui ens pot assegurar que no s'escarderà alguns d'aquests 143 contenidors radioactius en un futur més o menys llunyà? A mi, particularment, ja no em preocupa tant el nombre de víctimes que hi podria haver en un accident o en un desastre natural puntual, com el futur de tota la humanitat en cas d'un cataclisme generat per un accident nuclear.

     El risc zero no existeix, en som conscients. Però no és el mateix, el risc d'agafar un tren o un avió, o el d'una torrentada que s'ho emporti tot, ni que sigui el diluvi universal, que el risc de tenir -a més o menys distància, això és poc important, irrellevant, en el cas nuclear- centenars de bombes atòmiques en funcionament arreu del món.

     Si. Fins ara em preocupava relativament això de les centrals nuclears, tot i ser conscient del risc que correm. Però ara, nuclears?... mmm, doncs mira, no, gràcies!

De vegades la pau...

             Aquí, a la nostra, fa mesos que parlem de retallades, de congelacions, d'eros, de crisi en difinitiva. Després de dos mesos complets parlant del mateix tema, els treballadors ja ens hem fet la idea que la culpa és nostra, que no fem prou, que hauriem de produir més, que hauriem de ser més imaginatius, més creatius, més alts i més guapos que el Brad Pitt, tot,  i que la crisi, com sempre, l'haurem de pagar els de sempre.

            Afortunadament, a última hora quasi, el govern ha reconegut que això de TV3 és com la sanitat, l'ensenyament o els Mossos d'Esquadra. Tothom ho sabia, però ningú s'havia atrevit a dir-ho. La Televisió de Catalunya és tant important pel benestar de la societat com la resta de serveis bàsics. I un servei tant esencial no pot estar sotmès -com la resta, val a dir- a les presions externes que sol patir. Mira si n'és d'important que, fins i tot -en plena democràcia i ple segle XXI- que els nostres veïns del sud no volen que es vegi TV3 a les seves comarques... i aquí, com sempre, fem veure que no passa res, anem a retre pleitessia al president de la "comunidad" hores abans de la reelecció, i aquest ho utilitzarà per demostrar que n'ha tret una nova victòria de la confrontació amb els catalans. Allí es quedaran sense TV3 i aquí seguirem aprimant-la. De vegades la pau té gust de mort.