Obama i el periodisme

Obama deia fa uns mesos que el periodisme polític s'ha convertit en un succedani de la premsa esportiva on, els dos bàndols contrincants en un encontre, tenen els seus hooligans, els seus suporters, que defensen els seus colors, més enllà de les raons. El seu "team" és el millor i es defensa fins la mort, hi hagi raons o no per fer-ho. Que ens va descobrir de nou? Aquí, el periodisme de trinxera té un llarg historial, iniciat a les primeries del segle XX, i només interromput per la llarga nit de la dictadura. En acabada, el periodisme que es feia més enllà de la Franja de Ponent, va signar un armistici post-dictatorial que va permetre fer una transició cap a la democràcia digna de ser estudiada en les facultats de comunicació. Ara això ja queda lluny. A l'Estat espanyol s'ha tornat al periodisme frontista que critica Obama i que aquí coneixem tan bé. No cal que mirem les noves ofertes ultraconservadores que campen lliurement, mercès a la TDT, en encendre la televisió. No és tant recent. Ja fa anys que la premsa de Madrid batalla per veure qui es mostra més posseidor de les essències pàtries. Per això no poden o no volen entendre l'anomenat "oasi català", on sí que s'insinua clarament la premsa de partit, però ni de lluny tan agressiva i intolerant com a la meseta. Allí, de la visita de Benet XVI se'n destacava la polèmica per les declaracions sobre la família tradicional i el concepte de vida humana del cristianisme. Aquí, sense deixar d'explicar-ho, la mirada era tota una altra. La magnificència de l'obra de Gaudí va pendre tot el protagonisme i totes les raons a favor i en cotra de la visita papal, i tots els arguments exposats la setmana abans van quedar bandejats davant l'evidència -remarcada per tothom- de l'èxit de la visita. Tenir molts arguments no sempre et dóna la raó, i no només en aquest cas.

Adéu a l'hexapartit (mal dit "tripartit")

No eren tres, eren sis. PSC, ERC, Iniciativa, Verds, Esquerra Unida i Alternativa (que a més a més està formada per cinc partits diferents). Deixe-m'ho en sis. Sis partits per un sol govern. Els no tan joves recordaran els "pentapartito" italians de les dècades dels 70 i 80. Va caldre una reforma electoral per convertir la democràcia italiana en un instrument de governació. Els especialistes en política romana ja em corregiran si m'equivoco, però crec que no. Doncs si, sent un estat amb tots els seus poders i sistemes d'autoregulació, els "pentapartito" italians van ensorrar una economia com aquella i impedien -dia si, dia també- amb les seves trifulgues que el país anés a més, com no havia de ser un llast per una economia més dèbil com la catalana un govern hexapartit? Com no havia de desagradar a tanta gent que havia de cedir i abdicar de principis. Els representants de milers de votants de sis partits diferents decebien -dia si, dia també- aquells que hi van confiar. Per diverses raons. Tan diverses com les raons de sis partits diferents... Són moltes raons i són molta gent decebuda. Si a tots aquests hi sumem els que, per raons obvies, no sentien cap simpatia pel tripartit (uns perquè havien guanyat i no podien governar, uns altres perquè sent minoritaris estaven a l'altre extrem de l'arc parlamentari, i els altres perquè no creuen en la Catalunya real) la suma de descontents amb el govern que durant 7 anys ha governat la Generalitat podia ser realment espectacular. No és estrany doncs els resultats d'aquest 28 de novembre del 2010. Ara tindrem altres problemes, però com a mínim no serà un dragonkhan.

Botxpartu

A la bombolla colombiana, com la van batejar aquest dimecres els informatius de tv3, li ha agradat Barcelona. Es veu que hi troba de tot, com milers de turistes que queden fascinants per la bellesa, història, cultura i llibertatr que es respira arreu dels carrers de la ciutat. Shakira va començar a bellugar els melucs fa unes setmanes enregistrant el seu últim video-clip, el seguent "waka-èxit" després de la cançó del mundial de futbol. A la bombolleta colombiana li han agradat tant els costums i les gents de la capital catalana que fins i tot, sembla, ha trobat, entre les èlits esportivoculturals, uns braços ferms i suaus, uns ambients agradables on allunyar-se dels flaixos. Shakira, en un intent lamentable de fer-se simpàtica a la premsa catalana, ha assegurat que li encantaria cantar en "wakacatalà". I no dirieu mai quina cançó coneix, després de cent anys de cançó popular, la nostra nova "freixenena"... doncs, ni més ni menys que "Boig per tu"!!!! Perlamordedeu!!!, que algú ajudi aquesta noia. Si no és el xicot català, que sigui algún assesor d'imatge, el que sigui, però que algú li digui que la música catalana no es va acabar el 1990, i que no va començar amb Sau... Només li va faltar dir que li agradava molt el pantomaca...

Vanitas vanitates

Gloria May Josephine Svensson, més coneguda en el món artístic com a Gloria Swanson, era descendent de diversíssimes famílies europees. Tot i nèixer a Chicago, tenia avis i àvies d'Itàlia, Suècia, França... La barreja li deuria donar aquella bellesa especial. Va ser la segona estrella femenina de Hollywood a guanyar un milió de dòlars, als anys 20. Sembla que era un tap de bassa. Una de les seves més grans actuacions va ser fer d'ella mateixa a "Sunset Boulevard" (1950) quan el seu àngel ja havia desaparegut feia molts anys i aquella bellesa que la va fer ser una de les primeres sex-simbol de l'era moderna només es podia reconèixer en els seu ulls, encara vius, que amagaven la força que havia tingut de joveneta, i el rictus de la seva boca -en altre temps seductor i apetitós- s'havia convertit en un referent d'amargor. Quan va rodar "Tonigh or never", el 1931, encara mantenia tot el seu esplendor. Veient aquella pel·lícula, feta fa 80 anys, tot aquell glamour et trasllada a una realitat inexistent. Vívida en el seu moment. Cruenta la batalla que havia de lluitar per mantenir el seu status d'estrella, però ara buida, sense sentit. Veient aquells films antics que no han passat a la història del cinema algú es pot preguntar si tota la vanitat del món serveix d'alguna cosa. La meva, la primera. Aquells films antics et fan veure amb claredat com d'efímer és el temps que passem aquí. Abans ho podien reconèixer en retrats i quadres de la noblesa, des del temps dels sumeris. Però ara és molt pitjor. La gent no mor perquè en aquestes pel·lícules se les veu plenes de vida, com si el temps es congelés per sempre i sempre visquessin en eterna joventut. Com si, sortint de casa, em pogués trobar Gloria Swanson amb el seu somriure seductor.

Tenir molts arguments no dóna sempre la raó

Obama deia fa uns mesos que el periodisme polític s'ha convertit en un succedani de la premsa esportiva on, els dos bàndols contrincants, tenen els seus "hooligans", els seus "suporters", que defensen els seus colors, més enllà de les raons. El seu "team" és el millor i es defensa fins la mort, hi hagi raons o no per fer-ho. Que ens va descobrir de nou? Aquí, el periodisme de trinxera té un llarg historial, iniciat a les primeries del segle XX, i només interromput per la llarga nit de la dictadura. En acabada, el periodisme que es feia més enllà de la Franja de Ponent, va signar un armistici post-dictatorial que va permetre fer una transició cap a la democràcia digna de ser estudiada en les facultats de comunicació. Ara això ja queda lluny. A l'Estat espanyol s'ha tornat al periodisme frontista que critica Obama i que aquí coneixem tan bé. No cal que mirem les noves ofertes ultraconservadores que campen lliurement, mercès a la TDT, en encendre la televisió. No és tant recent. Ja fa anys que la premsa de Madrid batalla per veure qui es mostra més posseidor de les essències pàtries. Per això no poden o no volen entendre l'anomenat "oasi català", on sí que s'insinua clarament la premsa de partit, però ni de lluny tan agressiva i intolerant com a la meseta. Allí, de la visita de Benet XVI se'n destacava la polèmica per les declaracions sobre la família tradicional i el concepte de vida humana del cristianisme. Aquí, sense deixar d'explicar-ho, la mirada era tota una altra. La magnificència de l'obra de Gaudí va pendre tot el protagonisme i totes les raons a favor i en cotra de la visita papal, i tots els arguments exposats la setmana abans van quedar bandejats davant l'evidència -remarcada per tothom- de l'èxit de la visita. Tenir molts arguments no sempre et dóna la raó, i no només en aquest cas.