Cronkite a TV3

     Allà pels anys 60 del segle passat, un periodista nord-americà va inventar els telenotícies. Encara que pugui semblar mentida, efectivament algú va ser el primer a presentar notícies per televisió i fer-ho de la manera que, amb ben poques variacions, ha arribat als nostre dies. En aquella època, fins i tot als Estats Units, el nombre de televisions, diaris i ràdios no era el mateix que en l’actualitat. La gent s’informava a través de les ràdios i els diaris del diumenge que, de costa a costa, solien ser dos o tres diferents els d’especial referència. En el camp de la televisió la cosa era encara més modesta. I la més rutilant del moment era la CBS. L’any 62 Walter Cronkite va sentar càtedra amb el seu Evening News que durant vint anys va ser el principal referent informatiu pels nord-americans. Avui podem reviure –gràcies al Youtube- com la veu pràcticament de baríton donava a conèixer la mort de Kennedy, i com jugava amb les ulleres de pasta per emfatitzar el drama del moment. Cronkite va ser l’anchormen per excelència. Tothom el va imitar, no ja de costa a costa, sinó d’una banda a l’altre del món. I avui encara el segueixen imitant milers de presentadors de diferents cultures, ètnies, sexes i religions –molts sense saber-ho.

     Allà pels anys 60 del segle passat hi havia poques televisions, no només als Estats Units. Arreu. La veu unívoca de Cronkite era –ja em perdonareu- paraula de deu. Des del seu informatiu dictava sentències. Com quan va dir que no podien guanyar la guerra del Vietnam. Allò unificava el sentiment i la societat del país. Un mitjà, un comunicador, un país... Amb tot el que significa de bo i de dolent. Els americans es formaven una opinió, i aquella era la majoritària.

     Ara això ja no passa. La multiplicació de plataformes, multiplex, canals, subcanals i subproductes intercarniceria, donen a l’espectador una àmplissima gama d’opinions i per tant, una gran diversitat d’estats mentals. A tots i cadascún dels països amb una democràcia avançada que permet la llibertat d’informació com la coneixem al món occidental. Ja no hi ha una veu que unifiqui estats, països, regions, autonomies... o potser no.

     Encara queda un reducte, com l’Astèrix de la Gàl·lia, on una sola televisió s’ha convertit en referent de tota una cultura, una llengua, una manera de veure el món. A TV3 crec que no en són conscients d’aquest paper que ens toca jugar. TV3 no té competència, i això –a la incompetència- resulta feridor. Això potser no ho saben ni els partits, ni les empreses, els líders d'opinió, els gurús, ni la societat en general. Mai s'han parat a pensar-ho. El que és segur és que ara el nou govern tindrà una gran oportunitat per demostrar quin valor té TV3, si s’ha potenciar tot i la crisi, que continui liderant l'entreteniment -tant dels informatius (i tot el que això comporta) com de la resta de programes- o si s’ha de minoritzar com les veus de malaverany insisteixen a dir.

Obama i el periodisme

Obama deia fa uns mesos que el periodisme polític s'ha convertit en un succedani de la premsa esportiva on, els dos bàndols contrincants en un encontre, tenen els seus hooligans, els seus suporters, que defensen els seus colors, més enllà de les raons. El seu "team" és el millor i es defensa fins la mort, hi hagi raons o no per fer-ho. Que ens va descobrir de nou? Aquí, el periodisme de trinxera té un llarg historial, iniciat a les primeries del segle XX, i només interromput per la llarga nit de la dictadura. En acabada, el periodisme que es feia més enllà de la Franja de Ponent, va signar un armistici post-dictatorial que va permetre fer una transició cap a la democràcia digna de ser estudiada en les facultats de comunicació. Ara això ja queda lluny. A l'Estat espanyol s'ha tornat al periodisme frontista que critica Obama i que aquí coneixem tan bé. No cal que mirem les noves ofertes ultraconservadores que campen lliurement, mercès a la TDT, en encendre la televisió. No és tant recent. Ja fa anys que la premsa de Madrid batalla per veure qui es mostra més posseidor de les essències pàtries. Per això no poden o no volen entendre l'anomenat "oasi català", on sí que s'insinua clarament la premsa de partit, però ni de lluny tan agressiva i intolerant com a la meseta. Allí, de la visita de Benet XVI se'n destacava la polèmica per les declaracions sobre la família tradicional i el concepte de vida humana del cristianisme. Aquí, sense deixar d'explicar-ho, la mirada era tota una altra. La magnificència de l'obra de Gaudí va pendre tot el protagonisme i totes les raons a favor i en cotra de la visita papal, i tots els arguments exposats la setmana abans van quedar bandejats davant l'evidència -remarcada per tothom- de l'èxit de la visita. Tenir molts arguments no sempre et dóna la raó, i no només en aquest cas.

Adéu a l'hexapartit (mal dit "tripartit")

No eren tres, eren sis. PSC, ERC, Iniciativa, Verds, Esquerra Unida i Alternativa (que a més a més està formada per cinc partits diferents). Deixe-m'ho en sis. Sis partits per un sol govern. Els no tan joves recordaran els "pentapartito" italians de les dècades dels 70 i 80. Va caldre una reforma electoral per convertir la democràcia italiana en un instrument de governació. Els especialistes en política romana ja em corregiran si m'equivoco, però crec que no. Doncs si, sent un estat amb tots els seus poders i sistemes d'autoregulació, els "pentapartito" italians van ensorrar una economia com aquella i impedien -dia si, dia també- amb les seves trifulgues que el país anés a més, com no havia de ser un llast per una economia més dèbil com la catalana un govern hexapartit? Com no havia de desagradar a tanta gent que havia de cedir i abdicar de principis. Els representants de milers de votants de sis partits diferents decebien -dia si, dia també- aquells que hi van confiar. Per diverses raons. Tan diverses com les raons de sis partits diferents... Són moltes raons i són molta gent decebuda. Si a tots aquests hi sumem els que, per raons obvies, no sentien cap simpatia pel tripartit (uns perquè havien guanyat i no podien governar, uns altres perquè sent minoritaris estaven a l'altre extrem de l'arc parlamentari, i els altres perquè no creuen en la Catalunya real) la suma de descontents amb el govern que durant 7 anys ha governat la Generalitat podia ser realment espectacular. No és estrany doncs els resultats d'aquest 28 de novembre del 2010. Ara tindrem altres problemes, però com a mínim no serà un dragonkhan.

Botxpartu

A la bombolla colombiana, com la van batejar aquest dimecres els informatius de tv3, li ha agradat Barcelona. Es veu que hi troba de tot, com milers de turistes que queden fascinants per la bellesa, història, cultura i llibertatr que es respira arreu dels carrers de la ciutat. Shakira va començar a bellugar els melucs fa unes setmanes enregistrant el seu últim video-clip, el seguent "waka-èxit" després de la cançó del mundial de futbol. A la bombolleta colombiana li han agradat tant els costums i les gents de la capital catalana que fins i tot, sembla, ha trobat, entre les èlits esportivoculturals, uns braços ferms i suaus, uns ambients agradables on allunyar-se dels flaixos. Shakira, en un intent lamentable de fer-se simpàtica a la premsa catalana, ha assegurat que li encantaria cantar en "wakacatalà". I no dirieu mai quina cançó coneix, després de cent anys de cançó popular, la nostra nova "freixenena"... doncs, ni més ni menys que "Boig per tu"!!!! Perlamordedeu!!!, que algú ajudi aquesta noia. Si no és el xicot català, que sigui algún assesor d'imatge, el que sigui, però que algú li digui que la música catalana no es va acabar el 1990, i que no va començar amb Sau... Només li va faltar dir que li agradava molt el pantomaca...

Vanitas vanitates

Gloria May Josephine Svensson, més coneguda en el món artístic com a Gloria Swanson, era descendent de diversíssimes famílies europees. Tot i nèixer a Chicago, tenia avis i àvies d'Itàlia, Suècia, França... La barreja li deuria donar aquella bellesa especial. Va ser la segona estrella femenina de Hollywood a guanyar un milió de dòlars, als anys 20. Sembla que era un tap de bassa. Una de les seves més grans actuacions va ser fer d'ella mateixa a "Sunset Boulevard" (1950) quan el seu àngel ja havia desaparegut feia molts anys i aquella bellesa que la va fer ser una de les primeres sex-simbol de l'era moderna només es podia reconèixer en els seu ulls, encara vius, que amagaven la força que havia tingut de joveneta, i el rictus de la seva boca -en altre temps seductor i apetitós- s'havia convertit en un referent d'amargor. Quan va rodar "Tonigh or never", el 1931, encara mantenia tot el seu esplendor. Veient aquella pel·lícula, feta fa 80 anys, tot aquell glamour et trasllada a una realitat inexistent. Vívida en el seu moment. Cruenta la batalla que havia de lluitar per mantenir el seu status d'estrella, però ara buida, sense sentit. Veient aquells films antics que no han passat a la història del cinema algú es pot preguntar si tota la vanitat del món serveix d'alguna cosa. La meva, la primera. Aquells films antics et fan veure amb claredat com d'efímer és el temps que passem aquí. Abans ho podien reconèixer en retrats i quadres de la noblesa, des del temps dels sumeris. Però ara és molt pitjor. La gent no mor perquè en aquestes pel·lícules se les veu plenes de vida, com si el temps es congelés per sempre i sempre visquessin en eterna joventut. Com si, sortint de casa, em pogués trobar Gloria Swanson amb el seu somriure seductor.

Tenir molts arguments no dóna sempre la raó

Obama deia fa uns mesos que el periodisme polític s'ha convertit en un succedani de la premsa esportiva on, els dos bàndols contrincants, tenen els seus "hooligans", els seus "suporters", que defensen els seus colors, més enllà de les raons. El seu "team" és el millor i es defensa fins la mort, hi hagi raons o no per fer-ho. Que ens va descobrir de nou? Aquí, el periodisme de trinxera té un llarg historial, iniciat a les primeries del segle XX, i només interromput per la llarga nit de la dictadura. En acabada, el periodisme que es feia més enllà de la Franja de Ponent, va signar un armistici post-dictatorial que va permetre fer una transició cap a la democràcia digna de ser estudiada en les facultats de comunicació. Ara això ja queda lluny. A l'Estat espanyol s'ha tornat al periodisme frontista que critica Obama i que aquí coneixem tan bé. No cal que mirem les noves ofertes ultraconservadores que campen lliurement, mercès a la TDT, en encendre la televisió. No és tant recent. Ja fa anys que la premsa de Madrid batalla per veure qui es mostra més posseidor de les essències pàtries. Per això no poden o no volen entendre l'anomenat "oasi català", on sí que s'insinua clarament la premsa de partit, però ni de lluny tan agressiva i intolerant com a la meseta. Allí, de la visita de Benet XVI se'n destacava la polèmica per les declaracions sobre la família tradicional i el concepte de vida humana del cristianisme. Aquí, sense deixar d'explicar-ho, la mirada era tota una altra. La magnificència de l'obra de Gaudí va pendre tot el protagonisme i totes les raons a favor i en cotra de la visita papal, i tots els arguments exposats la setmana abans van quedar bandejats davant l'evidència -remarcada per tothom- de l'èxit de la visita. Tenir molts arguments no sempre et dóna la raó, i no només en aquest cas.

Vaga a la japonesa

    Jo no hi he estat, ho he de reconèixer, però em diuen els que hi han viatjat que la cultura japonesa es distingeix entre moltes d'altres coses, obviament, per el seu tarannà servicial, amable, discret. Sempre que me n'han parlat els han descrit amb aquest esperit. I també per un altre detall : ningú parla anglès. Fins el punt que es fa difícil comunicar-se amb ells i establir-hi relació més enllà d'allò més essencial a l'hora d'anar a un restaurant o a l'hotel. Potser els hauríem d'imitar.
    Arran de la reacció contrària dels partits catalans a l'anul·lació de l'us preferent de l'idioma propi de Catalunya a l'ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida, la líder del PPC no ha estat capaç de justificar perquè ha recorregut a aquests reglaments aquí i no a València. I ha defensat la necessitat que les administracions tractin amb igualtat les dues llengues. Encara no han entès. Hi ha una llengua minoritzada en el seu propi territori que cal defensar i n'hi ha una altre que la parlen 400 milions de persones que no necessita aquesta protecció i que, a més, és d'implantació tardana. Tant simple com això. Perseguir el català a Catalunya no té comparació enlloc del món. Com si els francesos perseguissin el francès. A ningú se li acudiria. Com a cap català se li acudiria perseguir el català. A cap. És obvi.
    Quan el català hagi desaparegut del nostre país, no pateim, encara quedaran persones que se seguiran sense sentir-se espanyols. No és només una qüestió de llengua, però hi fa força.
Potser haurem d'acabar fent com els japonesos.

Miners xilens i el debat periodístic

     Sobre la cobertura del rescat dels miners xilens a Copiapó se'n van generar les habituals discusions periodístiques al voltant de la bondat o maldat de la feina feta i sobre com repercutirà tot plegat en la vida d'aquestes famílies. El paper de la premsa i el futur d'aquesta gent que vendrà una part de la seva vida per uns milers de pesos. D'això no en podem dir res. D'altres es fan rics amb molts menys mèrits que els d'aquests treballadors xilens. Del paper de la premsa si, encara que redundant.
     El problema està en el tractament, com sempre. Que farem ara? Deixar d'explicar històries, siguin a Xile o al Morrot, perquè se'n pot fer un espectacle mediàtic? En el moment que focalitzem el nostre interès en un fet, tots, en major o menor mesura, convertim en espectacle allò que expliquem. Això, crec, després de dos-cents anys de periodisme, ho hauriem de començar a assumir. El problema, com dic, està en el tractament. A TV3 tenim un llarg currículum que explica com toquem els temes, com ho hem fet sempre, amb respecte i distància. El nostre ecosistema, l'ecosistema TV3, en el que hem crescut com a periodistes, ens ha marcat una emprempta indissociable, que ens autentifica com a reporters de TV3. Ens hauriem d'esforçar molt per arribar als extrems que tots tenim en ment a l'hora de criticar una covertura excessivament epidèrmica d'una notícia, arribant a la banalització. Sempre ho hem tingut molt en compte. És el que ens distingeix. Fins i tot, alguna vegada ens podriem deixar anar una mica i ningú ens acusaria de fer-ho.

El mètode Guardionholm

     Gómez; Vilaseca, Pla, Alsina, Puig; Cercavins, Àlvarez, Huberti; Manteca, Conde i Armengol. Aquest onze no passarà a la història del futbol, però va guanyar un munt de partits, jugaven com un equip i s'ho passaven la mar de bé. Hi havia grans jugadors però el millor no era això. Era que treballaven com un equip. Un grup sense estructures geràrquiques que elaboraven un projecte col·lectiu amb un objectiu social. Eren solidaris en l'esforç i unànimes en la felicitació i en el fracàs. Eren un equip que jugaven per guanyar, però sobretot per passar-ho bé. Com tants i tants equips esportius que hi ha al país. Aquesta essència, que anys després Cruyff definiria amb una simplicitat digna del millor filòsof, està en la base de tot treball en grup : "Sortiu a jugar i a passar-ho bé". Jo, particularment, segueixo aquesta màxima i l'aplico cada dia, surto i vaig a treballar i passar-m'ho bé. Que no a tot arreu és possible, d'acord. Però l'essència és aquesta i els resultats sempre acompanyen. Com surten les coses si no es fan amb un profund gaudi personal?
     Avui, trenta anys després de tot, ho diu tothom, anunci o profecia. Està en les escoles de negocis i ja es possa com a exemple d'èxit professional equiparable al de les millors empreses. Les frases de l'alumne més brillant del profeta del gol ja serveixen per fer anuncis i fins i tot, algunes d'elles, s'han convertit en expressions populars.
     Ara, tots els estudis empresarials s'han dedicat a demostrar una cosa tant simple com la que va definir Cruyff als anys 90 del segle passat, que impulsa el treball de l'equip, el fa excel·lir,  i que es basa en dues premises : sensibilitat social i diàleg. Un recent treball de l'Institut de Tecnologia de Massachussets, publicat a Science,  hi afegeix un tercer element : la presència majoritària de dones en l'equip. Jo diria la presència de sensibilitat femenina. Tot plegat per demostrar que el lideratge compartit (com en el futbol) redunda en la intel·ligència col·lectiva. Una intel·ligència que Guardiola ha aconseguit que es comenci a exportar a les principals empreses del país, com a mínim, en teoria. Ara veurem la pràctica com va.

Una Catalunya en llibertat (2)

     Un altre ítem recurrent d'aquells que no els importa que la cultura i la llengua pròpies del país acabin finiquitant per inanició és la política lingüística. S'omplen la boca novament reclamant llibertinatge social en els usos de qui vulgui amb l'excusa del be suprem de la llibertat. Voldria saber quantes lleis han aprovat amb els seus vots en què, d'una manera o altra, es limita la llibertat dels ciutadans. O no es defensa la democràcia possant límits també a la llibertat? Els mateixos que critiquen la defensa del català, feien l'onada a les politiques de "lluita contra el terror" de G.W.Bush, que retallaven amb certa obscenitat les llibertats dels ciutadans. O no han donat suport a la prohibició del burka allà on ha convingut? Caldria veure dels centenars de lleis aprovades al Congrés espanyol, quantes prohibeixen hàbits que han quedat obsolets, o que es consideren nocius per la societat.
     O per activa, quantes lleis estatals obliguen a etiquetar en castellà? ( ja us ho dic :120!, si, si, 120 lleis!!! segons l'Agència Catalana del Consum, i ningú es queixa)
     O per passiva. Quantes lleis s'han aprovat defensant usos i persones que, d'altra manera, quedarien en la marginalitat. Fins i tot la llibertat d'expresió està limitada per altres drets també reconeguts en les lleis (la pròpia imatge o l'insult són dues de les fronteres que no es poden traspassar). I no és un insult -a la intel·ligència, al menys- dir que la llengua castellana està perseguida al nostre país? Dir que Catalunya ha estat i és bilingüe, quan només ho són els catalanoparlants? (També caldria veure des de quan és bilingüe, perquè fins a principis del segle XX només el parlaven els funcionaris, el castellà) Dir que es multa per retolar en castellà? (això, directament, es mentida, clar).
     El seguent pas serà anar a Andorra a denunciar que el govern promociona entre els comerciants l'us de la llengua pròpia del Principat i que donarà cursos als dependents perquè l'aprenguin, i diran que es limita la llibertat dels treballadors per obligar-los a parlar en català. Es tracta de llibertat la campanya contra la unitat de la llengua -ja històrica a València- que han encetat a les Illes? (Que dirien si Veneçuela, Equador o Bolívia iniciessin un procés de secessió lingüística com el que impulsen aquí, amb l'excusa que, enlloc d'aparcament, ells diuen "parqueo", "agarrar" per "cojer", el "vos" per "tu" i un munt de conjugacions verbals que es fan diferent, entre d'altres modismes propis de sudamèrica, que diria el nobel Vargas Llosa?) Perquè no defensen també l'oficialitat de l'àrab a Ceuta i Melilla, on la meitat dels habitants l'utilitzen? O l'alemany a les Illes. No sé que els passa que quan parlen del nostre idioma pateixen un procés d'anideació que els impedeix ser seriosos.
     Els intel·lectuals haurien de començar a posar remei a aquest argumentari llibertari que tenen alguns polítics quan parlen del català.

Una Catalunya en llibertat

     És curiós com alguns partits s'omplen, dia si, dia també, la boca amb la paraula llibertat. I la utilitzen sense vergonya per contraposar-la a les polítiques que, des del Parlament de Catalunya, s'han aprovat per la majoria democràtica dels representants del poble de Catalunya elegits en llibertat. Per ells, la prohibició dels toros és una mostra d'aquesta manca de llibertat, per exemple. De fet, però, no els preocupa la prohibició o no dels toros, perquè molts no hi han anat mai als toros i fins i tot reconeixen que no els interesa gaire i -en el summum de la manipulació intel·lectual- asseguren que defensen els drets del animals. I per reblar-ho asseguren que els catalans representats al Parlament els han prohibit per una estratègia purament nacionalista... ai las!!! I doncs, i quin és el motiu que porta a aquests partits polítics a defensar la llibertat dels toreros, si no és per motius merament identitaris? Perquè han posat el crit al cel? No diu que defensen els animals? Perquè han promogut mocions identitàries al Senat espanyol, si no és purament per defensar un simbol de l'espanyolitat patriotera més demodé???
     I que consti, jo de petit volia ser torero! I sempre he trobat un nosequé estètic, de coreografia, de convinació de colors, de litúrgia tauròfila, de certa emoció i espant davant una bèstia de 500 quilos. Els toros, com a espectacle, es morien ja fa anys. No calia que el Parlament els clavés l'estocada. I quan vulgui, me'ls miraré pel C+, que és molt millor que anar a plaça.

L'Escopi (pd : no ho busqueu al diccionari)

     Els benaurats que heu arribat a aquesta pàgina us haurà intrigat el títol, o no... simplement haureu passat per aquí i haureu vist un estrany epígraf al que no li heu atorgat ni dos segons del vostre valuós temps i pensareu que, lluny d'intrigar-vos, us genera un cert rebuig al no poder descodificar a la primera, cosa que els comunicadors estem obligats a fer; és a dir, ser clars a l'hora d'explicar el que passa. Però resulta que l'escopi és un dels recursos que l'home (perdó, i la dona...) acostuma a utilitzar amb més freqüència per analitzar la realitat que l'envolta, tot i que -molt sovint- enganya. No fa com el cotó. Sempre és necessari recòrrer a un segon o tercer skopéō per comprovar la versemblança de les coses o de les idees. Es tracta, doncs, ja ho haureu intuït, d'un sufix grec que utilitzem sovint per indicar si utilitzem una lent gran o petita -segons el cas- per mirar les coses.
     Avui dia, n'hi ha de moltes menes. Tant de "macro" com de "micro" escopis. N'hi ha d'òptics -fotònics o no-, acústics, electrònics, digitals, analògics... tots fan el mateix servei. Ens ajuden a veure allà on l'ull nu no arriba, sigui per la petitesa o per l'enormitat de la cosa observada. També serveix, metafòricament, per observar des d'un altre punt de vista, el propi. La mirada personal de les coses. Que no vol dir que sigui millor ni pitjor -com diu l'oracle- ni que sigui veritat o mentida (necessitariem un altre escrit per explicar això), blanc o negre... només en el matís podem trobar l'autèntica mirada que ens albira la veritat.

Un petit plaer personal

       He hagut d'esperar quasi vint anys per oferir-vos un resum coherent de la meva vida professional fins avui. Bàsicament, jo, el que volia, era escriure. I vaig pensar que explicar coses a través d'un mitjà de comunicació seria la millor, la més moderna de les maneres de narrativa. En aquella època encara no existia Internet, clar. Aleshores el millor era treballar en un mitjà nou, jove i fresc, necessari i en català : TV3. Hi vaig entrar estudiant, el novembre del 1989. I durant més de 12 anys hi he estat treballant com a reporter d'informatius.

       Fent carrer vaig tenir la possibilitat d'escriure centenars d'històries, però potser les més imponents són les que vaig viure a Nova York, el setembre del 2001, i a Galícia, poc després amb el naufragi del "Prestige". Pels troços, de tot : atemptats, eleccions, estrenes teatrals... Dels millors records són les dues temporades fent entrevistes personals a prop d'un centenar de "patums" de la cultura pel "De Vacances", parlant-nos del seu paissatge favorit. També vaig tenir la sort de treballar en diverses ocasions al programa estrella de la casa, el "30 Minuts" : "El secret del bolet" i "Miralls de sobirania", entre d'altres. I un documental on vaig gaudir de debó de la narrativa, tant literària com audiovisual : "Irla, el president oblidat". Després, una nova aventura, el canal de 24 hores de la televisió nacional de Catalunya. Set anys al peu del canó seguint en directe noves històries, des de la mort del papa Joan Pau II, passant la tragèdia de Barajas o l'alliberament d'Ingrid Betancourt.

       Per mi, ha estat un plaer poder explicar-vos-ho.