Anem per feina, com fan ells. No ens distreguem en "intros" supèrflues que decorin abarrocadament un text obviable, carregat de tòpics, de frases fetes, de llocs comuns que tots els que l'heu visitada ja coneixeu i que no us aportarà res de nou que no hagueu llegit ja, o que no hagueu vist ja. Res. Per feina.
Això de Manhattan és l'hòstia!
Són els "putos" amos, que diria aquell. Ho van inventar ells i són uns mestres. La comunicació, el show-bussines, la imatge, la informació, el merchandatge, la venda, la compra, l'anar a munt i avall, el còrrer-que-no-dóno-l'abast... Duia -amics- una llista llarga de llocs, museus, racons per visitar, restaurants per anar a menjar, carrers per passejar, parcs on descansar, llibreries per remenar, botigues on comprar, musicals per veure... una setmana no és suficient. Ara us hauré d'explicar que, de tota aquella llista que em vareu fer arribar, no he pogut fer ni una dècima part. Però no us sentiu decebuts : hi ha milions de Nova Yorks per visitar i més opcions de poder tornar-hi en el futur.
La ciutat dels contrastos, on rics i pobres conviuen, on conviuen el tràfec angoixant i el relaxament dels jardins, on conviuen les ètnies i les religions... no vull fer descripcions perquè tothom té el seu Nova York al cap perquè tothom l'ha visitat, ni que sigui en les pel·lícules. Com diu el tòpic periodístic, el primer dia escriuries una novel·la del lloc que visites per primera vegada (que no era la primera en el meu cas), el segon un article, i el tercer no t'atreviries ni a escriure una línia. Per tant, millor no allargar-ho. Però si una cosa queda clara, és que els grans imperis han fet sempre les coses magnificents. I aquest no és un cas excepcional. Ho han fet tot a l'engròs, i s'ha de reconèixer que ho han sabut fer molt bé.
De les pizzes que, tothom ho sap, no deixa de ser una coca de recapta però rodona, n'han fet un simbol nacional -tot i ser italiana. De l'art comptemporani -del qual només tenen una vintena d'obres remarcables, però les tenen ells i són al MoMA- n'han fet una referència mundial com si ells en fossin els creadors. De la moda, esencialment europea, en són la principal passarel·la i el principal distribuidor. Dels "nuddles" el principal menjar popular. I la curtissima història que acumulen -200 anys- la coneix tot el món occidental gràcies a les "movies" que es distribueixen arreu. Els "late-show" (David Letterman, Jay Leno... que vellets se'ls comencen a veure, pintant canes...) han estat imitats als més de 190 països que tenen cadira a l'ONU. Els seus gratacels han estat enveja de les potències emergents que els han imitat i superat en altura, i han estat objectiu terrorista històric...
Deu anys després, de la ferida del "Ground Zero" ja s'alça per sobre dels edificis veïns el nou World Trade Center (si, la millor vista des del World Financial Center, gràcies!). Serà majestuós, com correspon a l'imperi. Però les batalles entre republicans i demòcrates posen més en evidència que la seva hegemonia cedeix el pas a d'altres. Que ja no es poden construir gratacels en dos dies, que ja no es poden malvaratar milions de dòlars en energia (a les botigues, als restaurants, fins i tot als vagons de metro, feia fred per l'aire condicionat!) que ja no es poden mantenir legions de marines en guerres imperialistes... Deu anys després, no crec que els nord-americans s'hagin adonat que el somni comença ser a això, només un somni. Hi volen seguir vivint en el seu somni -i nosaltres de turistes en gaudim- i fan com si res hagués canviat. Potser si, potser res ha canviat. Potser només és un replegament de tropes, de tornar a les essències pàtries que els permeti seguir funcionant com durant els últimes dos-cents anys. Prou be que els ha anat!
