Res, en el no res. He estat anys viatjant per l’espai sideral, entre les nevuloses més allunyades. He recorregut milers de milions de quilòmetres en la buidor absolutista, esquivant fantasmes inexistents, envoltat només de diminuts punts brillants, en la foscor més freda. He sentit vibrar els púlsars. He vist passar els quàsars més vermells i els forats negres més negres i impenetrables de l’univers. He viatjat en la direcció de l’expansió mètrica de l’univers, com un passadís infinit que no acaba mai i que s’allargassa pas a pas. Un punt en una constel·lació, invisible durant temps, era l’objectiu que només en les últimes jornades se m’ha fet present com una realitat palpable. I encara he trigat a manta, a arribar-hi. No he defallit ni un instant i he mantingut la velocitat intercosmogonal sense un sol tremolor d’indecisió.
El meu destí s’ha agegantat
de cop i volta, en segons, i una cruenta atmosfera ha cremat part del la meva
protecció. Per evitar trencar-me en cent mil bocins he hagut de posar a prova
tots els meus recursos energètics, en una frenada terrorífica que m’ha posat
tots els sistemes en alerta, a punt d’explotar. Un paracaigudes ha esmorteït la
barrinada en una superfície dura i polsosa, que per poc no deixa tots els meus
sistemes anorreats. L’ambient inhòspit m’ha tingut paralitzat durant hores,
unes ventades de sorra m’han mig ensotat, amagant-me –sortosament- dels perills
que he temut durant tant de temps, cada minut del meu viatge sense fi. El
control central m’enviava senyals perquè iniciés el meu treball, a la recerca
del meu objectiu, puntxat-me bens endins dels meus circuïts perquè respongués
amb urgència a la seva demanda. Al principi insistentment, cada segon, fiblant
amb força. Més intermitentment després, però amb igual força la punxa es
clavava despietadament perquè despertés de la meva letargia. Els sentia, que us
penseu! Els sentia..., i com. Però la por era més forta que les punxades i em
deixava immobilitzat, fins i tot contra els crits histèrics del control
central. Tenia l’organisme tant adolorit que no he tingut més remei que donar
senyals de vida. Quin error. Amb l’anunci vital les envestides encara han estat
més doloroses i més insistents, ordenant-me tota mena d’accions que, amb prou
feines, podia començar a executar. Me’ls podia imaginar, els controladors, pitjant
amb força les ordres a la taula del comandament. Desesperats, entre nerviosos i
confiats. Poc a poc, els sistemes s’han reiniciat, i el meu cos
semiesfèricobloidal ha començat a desencaixar-se. Primer lleument, amb un petit
cruiximent una portella s’ha separat del fusellatge platí deixant entrar un
potent raig de llum taronja que m’ha encegat. S’ha paralitzat la maniobra
durant uns segons, tot els sistemes en alerta. Després ha continuat
lentíssimament. En acabar, la portella s’ha convertit en un receptor lumínic
que ha permès recarregar els principals acumuladors d’energia. He sentit
reviure durant uns instants la intensitat de la força amb que arribes a ser.
Pletòric, valent, fort, invencible. La resolució d’estendre tots els meus
aparells de mesurar ha estat instantània i del fusellatge han sorgit nous artilugis,
de tot tipus : una antena parabòlica, una càmera de vídeo, captadors de
composició atmosfèrica i analitzadors de tota mena, un petit percutor per
trencar roques i, entre d’altres estris, quatre elements motrius que em
permetran bellugar-me per un radi de quasi dos quilòmetres.
No sé que busquen. Ells
han estat ben valents a l’hora d’enviar-me cap a aquí. Però la meva solitud no
me l’han pogut desprogramar. He estat tant de temps tement aquest moment, que
he pogut regenerar la por sense necessitat de memòria, ni de panells solars. Ha
estat aleshores, mentre pensava en quina deu ser la meva missió amagada entre
els circuits del cos, que m’he fixat per primera vegada en aquest planeta
terridor. El sol que l’il·lumina està en el seu decliu i posa colors torrats a
tot l’entorn. La sorra ocre amaga alguns rocs d’un marró violaci. Sense moure’m
de lloc, he donat un cop d’ull amb més deteniment i encara no he estat capaç de
veure cap detall inspirador. Només el vent, que ja no bufa amb la força que fa
una estona ho feia, em porta un lleu xiulet que m’omple d’esgarrifances. Quina
pot ser la meva missió en aquest paratge oblidat de qualsevol deu que regni en
l’univers. El sol s’ha anat amagant en un horitzó pràcticament pla, que no es
distingeix a penes la línia que separa el soli planetari del celeste. Aquest
color ha anat omplint tot l’entorn fins que s’ha convertit tot en un gris fosc
que, per moments, ha conquerit el paisatge fins tornar-lo tot negre... altre
cop, tot negre, només il·luminat lleument per milers de punts, planetes i
estels llunyans. Un d’ells, el més proper, està a milers de parsecs de casa
meva. El fred de la nit no m’ha semblat menys fred que el dels universos que he
travessat. No m’ha portat cap soroll, cap udol. El silenci és total, com el del
no res. Cap moviment m’ha destorbat. Res. Ningú. Jo sol. He esperat en va algun senyal que m’espantés
sobtadament. Cada centímetre de la meva superfície ha estat en vetlla
intranquil·la que algun ésser estrany se’m llancés al damunt aprofitant la
foscúria. Només alguna ordre del control central, supervisant totes les
operacions que em requeriran en les pròximes hores, m’han distret del neguit.
Saben que és de nit? potser ja han tingut prou emocions per una jornada.
Quan l’albada s’ha
insinuat he provat els propulsors. Amb un petit tremolor les rodes han començat
a girar pel sol irregular i polsos d’aquest planeta. He fet un parell de
viratges per comprovar l’estat dels mecanismes de direcció. Sembla que tot
funciona, però no m’he atrevit a fer un desplaçament llarg. Quan he vist que
deixava roderes al meu darrera m’he aturat. Potser el moviment d’un objecte
estrany podria desvelar la meva posició i posar-me al descobert de
depredadors perillosos. Si, ja sé que ho hauré de fer i que res indica que en
aquest herm hi pugui haver activitat. Res ho indicava quan, fa tant de temps,
vaig marxar de casa. Ho asseguraven els científics més reputats, cap esperança
de trobar intel·ligència en aquest racó de l’univers, només algun rastre
d’organismes carbonats havia despertat l’interès dels investigadors. De moment, ni rastre. I això em tranquil·litza.
La feina requerida pel
control central m’ha tingut ben atabalat tota la jornada. El sol que il·lumina
l’entorn ha estat molt més temps al cel que el que ha durat la nit. Això m’ha
permès prendre moltes imatges que han estat enviades directament univers enllà,
d’un retorn que jo ja voldria. Només sóc
un filtre, un receptacle de dades que selecciona i deixa passar les més
desconegudes. Totes marxen,
invisibles. Però jo les servo. Aprenc.
Conec. Creixo... m’hiverno una estona i torno a començar. Així dies i dies.
