Dos anys exactes després que Mas va perdre dotze diputats i que el sobiranisme va guanyar les eleccions al Parlament. El president de la Generalitat, a qui li agraden les metàfores nàutiques i les dates assenyalades (el 9-N era un dia ple de simbolismes), s'ha posat com a límit aquell dia, el 25, per explicar quins són els pròxims passos a seguir. Enfortit per la votació de fa una setmana, Mas vol consumar -almenys- un any més de legislatura amb l'esperança que el govern que surti de les eleccions generals de la tardor del 2015 sigui més flexible i permeti un referèndum legal. Ho haurà de ser si les enquestes es confirmen i el PP perd una majoria absoluta que ara li permetria negociar des de la superioritat numèrica. Prefereixen arriscar-se a perdre-la i que siguin uns altres els que negociïn el que sembla innegociable. O que els suports d'UPiD endurissin encara més la posició. En el joc podria fer-hi també el seu paper el socialisme, que, de la mà d'Iceta, ja s'ha mostrat favorable a un pacte llarg al Parlament, més enllà dels pressupostos. El problema és que, tot i la versemblança del pla, ara enlloc ningú entendria allò amb què més d'un cop s'havia especulat, la sociovergència.
Mas es veu obligat a fer entendre la seva necessitat d'un any més a tot el sobiranisme. No només a les forces polítiques, a qui les reunions de dijous passat van permetre posicionar-se clarament, sinó a tots aquells que des de la societat civil empenyen -convocatòria rere convocatòria- per l'estat propi. La necessitat de mantenir el lideratge davant l'opinió pública internacional, la manera com s'han salvat els obstacles que han anat apareixent pel camí fins ara i la feina que encara quedaria per fer serien els arguments clau per al president. Probablement els que van sortir al carrer el 9-N ho podrien entendre. D'altres també perquè, si no volen aprovar uns pressupostos autonòmics, tampoc deuen voler guanyar unes eleccions autonòmiques.
(publicat a http://www.ccma.cat/324/25-de-novembre/analisi/2551256/ el 17 de novembre)
Mutiny in the Bounty
"Justice and decency are carried in the heart of the captain, or they be not aboard. It is for this reason that the Admiralty has always sought
to appoint its officers from the ranks of gentlemen. The court regrets to note that the appointment of Captain William Bligh was, in that respect, a failure."
Mutiny in the Bounty
dilluns, 24 de novembre del 2014
dimarts, 18 de novembre del 2014
CENT VUITANTA GRAUS
No passarà, ja ha quedat clar que signar decrets no és delicte,
però si avui mateix un escamot de guàrdies civils es presentessin a casa d’en
Mas i el detinguessin per desobediència o desacatament i el fessin anar a
declarar a comissaria, malgrat tot, molts pensen que això no acabaria res. Com
no va acabar res amb l’admissió a tràmit del Constitucional del recurs contra
la llei de consultes. Podrien fer-ho? Molts altres pensen que si, i fins i tot
demanen la suspensió de l'autonomia... I amb això no acabaria res. Podrien
posar tot el govern a la presó, ja ho van fer fa massa anys, i no va acabar
res. Es l'evidència que judicialitzar un problema polític que ja fa més d’un
segle i mig que dura no soluciona res. D’aquí a cent cinquanta anys més el
problema seguirà. Això si, els que podien arreglar-ho ara, ja no hi seran.
Descansaran tranquils.
I malgrat tot, ja comencen a alçar-se tímides veus que diuen que
no fer res no condueix enlloc, que els impulsors del procés estan guanyant la
batalla mediàtica, que en la societat actual és la principal que cal guanyar
per vèncer. Fins i tot a nivell estatal, l’èxit del procés ha estat esclatant
perquè han fet més per la comprensió del catalanisme tres manifestacions
massives demanant votar una consulta i quatre actes unitaris, que trenta inútils
anys malgastats intentant seduir amb els protagonistes del pont aeri, la
pastanaga de l’"español del
año" i els premis “Blanquerna”. La realitat ha esclatat en tota la
seva espontaneïtat i s'ha estès fins l'últim racó de la península: un bon
nombre de catalans no només volen votar, si no que una bona part volen la
independència. Serà impossible o no, constitucional o no, però ara ningú pot
dir que no en sabia res, que això es un invent de quatre polítics que volen mantenir
la poltrona. I cada vegada hi ha més gent que comprèn allò que anomenàvem, quan
encara no teníem ordinadors per saltar pantalles, “el fet diferencial”. Encara
que aquesta comprensió està silenciada, com ho ha estat sempre perquè els que
la defensen no tenen presència en els grans mitjans de comunicació de la “meseta”. O pitjor, perquè tenen por a
expressar-se, com apunta l’historiador J.B. Culla, quan diu que sembla haver-hi
més pluralitat d'opinions en el departament d'història de la UAB que en tota la
intel·lectualitat espanyola. I es que, aquí, sempre hi ha hagut molta més
diversitat d'opinions –expressada en la pluralitat política del Parlament des
de 1980, i el CEO d'aquest divendres- que no pas a la resta de l'Estat, on el
bipartidisme ha imposat la seva llei.
I el que és més esfereïdor, la sensació que “algo pasa con Cataluña” no només s’ha estès a nivell interior. ¿Recordem
que va costar l’anunci per donar a conèixer la capitalitat catalana de
Barcelona "A quin país situaríeu
aquest punt en el mapa? A Catalunya evidentment..." que la Generalitat
va inserir en els principals mitjans escrits del món occidental durant els
remots Jocs Olímpics de 1992? Una misèria comparat amb el que hagués costat una
campanya mediàtica per promocionar en els mateixos mitjans les noticies que han
publicat en els últims tres anys, ja no en la influent premsa escrita de
Londres, París, Berlín o Washington, si no en tots i cadascun dels mitjans
audiovisuals, ara també, dels cinc continents. I el viratge en l’opinió dels
editorials d’aquest mitjans en els últims temps. Cent vuitanta graus. Des
d'aquest punt de vista -qui sap si hi ha un pla B que tothom voldria conèixer-
de moment el metòdic, lent i impecable pla A està funcionant com un rellotge
suís i el soroll que puguin fer-ne els detractors només servirà per donar-li
una més brillant sonoritat. Ara, quan una Cameron Diaz a la catalana truqui a
la porta, el pretendent alleugerit per no sucumbir als cants de sirena a la
primera, no podrà fer veure que la noia no li hi veu les vergonyes.
setembre, 2014
setembre, 2014
DRET A L’OBLIT
En
un món cada vegada més i més normativitzat, on les lleis semblen inamovibles i
ho encotillen tot, sembla estrany que –un cop la informàtica s’ha estès arreu i
amb un sol “clic” t’apareixen a la pantalla milers de referències- ningú a la
vella Europa hagués fet una legislació que defensés un dret tan ambigu com és el
dret a poder oblidar allò que no interessa recordar. En el #TNTV3
l’especialista Pere Simón, professor de la UdG, ens recordava que als Estats
Units el lliure accés a la informació és un puntal de la societat i que és
difícil traslladar-hi la sentència del Tribunal de Justícia de la UE que dóna
cobertura al dret a l’oblit o, més tècnicament, a desindexar dades de la xarxa.
Es
podria entendre el cas d’en Mario Costeja que, vint anys després d’un afer
familiar, encara surt en un anunci judicial del diari. Però avui, som molts els
que sense una bona recerca per internet la feina se’ns pot allargar hores o
dies. Ni que sigui, simplement, per trobar una pista que obri nous camins. La
informàtica ha canviat la manera de treballar a molts professionals,
especialment quan funciona be. Ara caldrà saber qui decidirà quan una
informació és rellevant per l’interès públic o no, o quan temps haurà d’haver
passat per considerar que ja es pot desindexar. Els investigadors hauran de
tornar a les hemeroteques, si no es volen perdre molts detalls que, fins ara,
es podien trobar fàcilment a la xarxa.
Tots
tenim dret potser no a decidir, però si a l’oblit. I Pere Navarro el primer.
Des de bon començament va dir que no sabria reconèixer la seva agressora. Ara
que ha aparegut i ha explicat la seva versió (diu que només el va escridassar)
ja ens podem oblidar de tot. El motor de recerca de Google ens donarà un bon
nombre de referències quan busquem el cas, d’aquí uns anys. Les declaracions i
contradeclaracions que va encendre per la famosa “crispació”, pocs dies abans
de començar la campanya. Un debat que cal oblidar i que només ha servit per
empitjorar la imatge que alguns espanyols tenen dels catalans. Exercim el dret
a l’oblit.
maig, 2014
Les Misérables
The Economist ja ho anunciava al febrer –i
proposava el seu candidat-, i aquests dies, tant el sortint Jose Manuel Barroso
com Angela Merkel, ja ho han advertit: ni els vots que tinguin Junkers o
Schultz poden ser suficients per convertir-los en el nou president del “govern”
europeu, la Comissió.
El rotatiu britànic, davant les eleccions
locals que se celebren juntament amb les europees, ha seguit especulant els
últims dies amb la figura d’un altre “número u”, d’un spitzenkandidaten, un tapat.
I la llista de “tapats” és extensa. Per posar uns exemples: la primera ministra
danesa Helle Thorning-Schmidt (del sector progressista), el finlandès Jyrki
Katainen, l’irlandès Enda Kenny (conservadors), i la preferida de la publicació,
la presidenta de l’FMI Christine Lagarde, que també ho és de la cancellera
alemanya.
I és que serà el Consell Europeu, és a dir,
els representants dels Estats, els presidents de govern de cada país, liderats
per l’alemany, el francès i el britànic, els que decidiran a qui han d’escollir
els eurodiputats electes. Es a dir, seran Merkel, Hollande i Cameron els qui
imposaran el seus candidat. Si per casualitat coincideix amb la voluntat dels
votants, aleshores potser si que seran algun dels dos teledirigits caps de
llista, socialista o popular. Perquè no
és cert, com va dir ahir la candidata d’UPyD en el gran #DebatEuropeesTV3, que
a Europa no mani ningú. És que, com ens va recordar el candidat Santiago Fisas,
a Europa manen els Estats. Si més no, el debat ens va deixar clar això. Això i
qui sap de què parla quan parla del funcionament de les institucions europees.
Però davant la possibilitat que, finalment,
sigui Angela Merkel qui decideixi qui ha de dirigir les reunions dels
comissaris europeus (nomenats pels estats), cosa que seria acollida pels
europeus com una autèntica estafa democràtica després de les promeses fetes,
que quedaria als catalans per decidir?
Com aquella Fantine del “I dreamed a dream” i
els seus Miserables que lluitaven davant la injustícia, diumenge els votants només
ens tenim nosaltres. I qualsevol mitjà que serveixi per fer-nos sentir, perquè
la nostra veu s’expressi, encara que sigui mínima, exigua, perquè la vida no
acabi matant el somni, qualsevol vot serà una eina útil. Perquè, oblidem-nos,
l’únic que hi haurà dilluns seran lectures.
maig, 2014
EL DISCURS DEL SÍMBOL
De la mateixa manera que el dia abans del discurs alguns
periodistes de la progressia madrilenya feien pocions màgiques que prometien
gestos del símbol reial en que hom podria veure reflectida la
pluriculturalitat, la diversitat i, en definitiva, la voluntat de modernització
de l’Estat i la monarquia, prèvia a la modernització constitucional, ara els
mateixos que van fracassar aleshores, una setmana després, fan nous ungüents
sanadors preveient que la figura del símbol està encarnada per una jove vitalitat
pròpia. Més enllà de la veu que li dóna el govern de torn. En resum esperaven,
i esperen que el nou monarca desmenteixi l’erroni epítet dedicat, tot just ara
fa dos-cents anys, al seu avantpassat Ferran VII –en qui tothom havia dipositat
unes grans esperances reformadores que ell mateix es va encarregar de frustrar-
i que sigui Felip VI l’autèntic "desitjat",
i que aquesta vegada si que el rei d’Espanya sadolli les esperances renovadores
d’una gran part de la societat. Però també són molts els que desitgen que Felip
no sigui res més que aquell símbol que li atribueix la constitució. Que no
sigui res més que el que és el pal de la bandera o l'himne espanyol, poc més
que aquell gerro xinès en que es converteixen certs polítics.
El discurs del rei l'escriu
el govern de torn. Diuen que aquest de Felip, per ser el primer, hauria estat
més personal. Però des de l’aclamada sèrie nord-americana “The west wing”, fins i tot
abans, sabem que els discursos institucionals els escriu un llicenciat en Dret,
o en Ciències Polítiques, o en Relacions Internacionals. Fins i tot, podríem
aventurar un cognom de general català de reminiscències patriòtiques com
redactor en cap de l’opuscle. Com a molt Felip el va supervisar. Referències
personals al seu pare i a la seva mare a banda, hi va afegir una cosa aquí i un
altra allà (res que es pogués interpretar de manera diferent al que el govern
volia dir) i s'ha acabat. Poca cosa més. “En esta España… cabemos todos”. Això si, atapeïts, que casi no es poden bellugar per
aplaudir.
De la mateixa manera que els que
pensaven que el rei dedicaria una part del seu discurs a fer un gest, un homenatge
a la diversitat que defineix Espanya, més enllà de les paraules
benintencionades que va recitar -com ho podria haver fet el seu pare trenta nou
anys abans- i utilitzar en aquesta ocasió el català en la seva proclamació, ara
també somien quan diuen que el rei podrà fer alguna cosa per legitimar-se com a
cap de l’Estat, per arbitrar en el joc polític, en el debat territorial del seu
regne governat pels partits dinàstics. Uns partits que mai el deixaran caure
perquè és el símbol de la unitat i, per tant, de la seva pròpia pervivència. “Wait and see”, com diu Artur Mas, esperant
que el símbol no sigui altre cosa que un gerro xinès. No es pot pretendre gaire
cosa d’unes institucions que històricament han tendit més al suïcidi que a la
regeneració o la reforma.
Això si: Muchas gracias, moltes
gràcies, eskerrik asko, moitas
grazas.
juny, 2014
DEBAT DEMOCRÀTIC
El debat a cinc celebrat a Brussel·les, i
retransmès a tot Europa, demostra que ben estructurat el col·loqui es pot
convertir en un programa àgil i amè. Aquí no es tenien en compte blocs
electorals o barreres idiomàtiques. Cadascú un minut –ben moderat per la
periodista Monica Maggioni, que va ser generosa amb la cortesia i a penes es va
perdre- i repàs de tots els temes que interessen a Europa: troica, problemes
socials, símbols religiosos, les mancances de la pròpia Unió... i fins i tot el
procés sobiranista de Catalunya. Un problema d’ ”envergadura” que fa temps ha
traspassat fronteres i que ha ocupat prop de cinc minuts en el debat de
candidats a presidir el futur “govern” dels 28. Els posicionaments, tots
coneguts. Cap sorpresa més enllà d’un Alexis Tsipras (candidat de l’extrema
esquerra) que ha tingut un posicionament sobre la llibertat dels pobles calcat
al del popular Jean-Claude Junkers (i per més coincidències, tots dos
utilitzaven regularment el seu propi idioma nacional, grec i francès, enlloc de
l’anglès emprat pels altres).
Es pot dir que els que tenien més a perdre -el
socialista Matin Schultz i el propi Junkers- són els que van arriscar menys. Un
dels dos serà –amb tota probabilitat- el president de la Comissió Europea després
de les eleccions. Schultz no va arriscar ni en el vestuari, tirant de clàssica
corbata vermella, mentre que el blau fosc de l’americana de Junkers perdia
definició conservadora. Ska Keller, verda fins a la medul·la, i Tsipras
simplement sense corbata, se’ls veia molt més relaxats i ferms en condemnar el
funcionament d’una Unió allunyada de la ciutadania. Per això el liberal Guy Verhofstadt
va sortir amb més empenta, marcant clares distàncies amb els grans partits
europeus i aliant-se -a voltes- amb Keller que va semblar la més còmoda parlant
d’un europeisme social més just i democràtic.
Mentre a Brussel·les, els líders europeus
posaven Espanya –una vegada i una altre- com a model i exemple dels problemes
europeus, a l’altre punta de l’univers, Miguel Arias Cañete i Elena Valenciano
van decidir participar en un monòleg per TVE, on només es parlava de política
interna. On els dos grans partits espanyols es mostraven més interessats en
tirar-se els plats pel cap que destacar la influència de les polítiques
europees a nivell regional. Quin interès pot tenir el què diguin dos candidats
que repeteixen arguments domèstics -que podem sentir cada dia als informatius-
sense que ningú els qüestioni quan resulta que el bipartidisme anorreador perd
terreny dia a dia?
Està bé que els polítics vulguin copiar bons
costums democràtics, però els debats “cara a cara” són bons per a les
pel·lícules nord-americanes, un país on el poder se’l reparteixen bàsicament el
partit demòcrata i el republicà. Un model polític i mediàtic molt còmode i
pràctic, però que ara mateix no és reproduïble a Europa.
maig, 2014
Subscriure's a:
Missatges (Atom)