No cal que parlem de la centenària tradició taurina de Barcelona, de quan no hi havia pràcticament altre alternativa lúdica a la ciutat que anar a les tavernes de les platges, darrera les muralles. Abans que caiguessin, ja a la Barceloneta van construir la plaça fixa amb capacitat per a 12 mil persones. Per anar-hi calia sortir al sorral, més enllà del pla del Palau. Cinquanta anys després va venir les Arenes i després la Monumental. Ara, avui s'han acabat les "corrides" a la ciutat. Ha tingut dues bones consequències.
Per un cantó, s'ha acabat amb la tortura del brau (...per l'arena de Sepharat, envesteix follament els camps daurats pel sol, que deia la cançó). Per l'altre, els mitjans de comunicació de mig món han posat Catalunya en el mapa. Les dues coses són positives. Pel que fa a la mort del toro no és necessari aportar-hi més comentaris. Tothom sap, els toreros inclosos, la mala estona que passa l'animal que, per molt brau que sigui i per molt criat que sigui a les deveses, no deixa de ser un ésser viu que quan el punxen, sagna. Pel que fa a la campanya publicitària només cal destacar el fet que cada vegada més, la premsa europea -menys la premsa internacional- ens reconeix per les nostre "idiosincràsia". Ens veuen diferents a la resta d'europeus, amb cultura, llengua i tradicions pròpies. I potser els sorprèn que els toros no formin part de la nostra tradició.
Però no se'ns pot escapar que tot això es fa al preu de la incoherència de no suprimir els corre-bous, tant poc edificants com les "corrides". No cal donar arguments a aquells que volen el país homogeneitzat i uperisat, com la llet descremada. Hem de ser braus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada