MESTRES DE L'ENTREVISTA


PRÒLEG

     Devia ser la tardor, o ja l’últim hivern abans del canvi de segle. Res feia presagiar que, tot just un any després, el món viuria una convulsió en veure en directe, a les televisions de tot el món, l’atac a les Torres Bessones de Nova York. 

     Lluny de l’imminent canvi de paradigma mundial que venia, a Televisió de Catalunya elaboràvem el primer –i únic– documental sobre la vida de qui va ser president de la Generalitat a l’exili, el republicà Josep Irla. Era un repte per a tot l’equip, perquè d’Irla, mort feia més de quaranta anys, en quedaven molt poques imatges que en poguessin il·lustrar la vida i ja no vivien gaires personatges que ens la poguessin explicar. 

Va ser per això que, en la preparació del guió, vaig voler assegurar-me sobretot que hi hagués un bon nombre d’entrevistats que donessin una paleta variada d’opinions i dades relacionades amb Irla: el seu biògraf, el professor Roig i Rosich; altres historiadors, com Joan B. Culla; familiars i amics del president, com les nebodes Montserrat i Pepita Irla; l’afillada, Cion Pijoan; la filla de Rovira i Virgili, Teresa Rovira, i polítics coetanis, com Heribert Barrera. Entre ells, destacava la figura pètria de Víctor Torres, el polític republicà de les terres de Lleida, que va ser secretari general de la Presidència de la Generalitat a París amb Tarradellas, però primer amb Josep Irla. 

     Torres era, probablement, la font documental més experta d’aquella etapa poc coneguda en què la política catalana va viure els seus pitjors anys. Exiliats i rellepant-se les ferides de la derrota de la guerra, els homes i dones que havien recuperat l’autogovern per a Catalunya als anys trenta, dispersos aleshores a l’estranger, s’esllanguien en trifulgues internes per engrunes de poder. 

     Les entrevistes es van fer en un plató dels estudis de TV3 a Sant Joan Despí, amb un primer pla del personatge sobre mig fons negre. A l’altra meitat del fons, de color blanc, hi projectàvem imatges de l’època. No importava la durada. Dins la regí, des d’on es dirigeix el plató, Ricard Belis, el realitzador, seguia amb atenció les preguntes i les respostes que quedaven enregistrades en grans coques de Betacam SP. 

     En acabar l’entrevista amb Víctor Torres, Belis em va comentar que era l’entrevista més llarga a què havia assistit en els anys que feia que treballava –i ja en feia uns quants– al programa 30 minuts. Ni me n’havia adonat. En el meu afany per treure-li una frase crítica amb l’actitud de Tarradellas envers el president Irla en els últims moments del mandat, Víctor Torres es va fer fonedís. Igual com un peix que intentava agafar entre les mans, el vell polític lleidatà, habilíssim i astut, s’escapava de totes les preguntes que tocaven aquella relació. No hi havia manera. L’home no volia picar l’ham. Al cap de molta estona de jugar al gat i la rata, Torres va clavar amb força les mans a la cadira on seia aguantant l’interrogatori i, sincer, va dir: «Tu vols que jo et digui que Tarradellas volia ser president fos com fos!», i va acabar donant-me allò que tant havia buscat. Però ho va fer d’una manera tan educada i políticament correcta que semblava la cosa més normal del món que Tarradellas manipulés tot el seu entorn per aconseguir el nomenament en la trobada que els diputats catalans van celebrar a l’exili, a Mèxic, en 1954. 

     Aquesta experiència em va convèncer de la teoria que els entrevistats, sobretot els grans professionals de la política, mai no diuen el que vols que diguin, sinó només el que ells volen dir.