Obama deia fa uns mesos que el periodisme polític s'ha convertit en un succedani de la premsa esportiva on, els dos bàndols contrincants, tenen els seus "hooligans", els seus "suporters", que defensen els seus colors, més enllà de les raons. El seu "team" és el millor i es defensa fins la mort, hi hagi raons o no per fer-ho. Que ens va descobrir de nou? Aquí, el periodisme de trinxera té un llarg historial, iniciat a les primeries del segle XX, i només interromput per la llarga nit de la dictadura. En acabada, el periodisme que es feia més enllà de la Franja de Ponent, va signar un armistici post-dictatorial que va permetre fer una transició cap a la democràcia digna de ser estudiada en les facultats de comunicació. Ara això ja queda lluny. A l'Estat espanyol s'ha tornat al periodisme frontista que critica Obama i que aquí coneixem tan bé. No cal que mirem les noves ofertes ultraconservadores que campen lliurement, mercès a la TDT, en encendre la televisió. No és tant recent. Ja fa anys que la premsa de Madrid batalla per veure qui es mostra més posseidor de les essències pàtries. Per això no poden o no volen entendre l'anomenat "oasi català", on sí que s'insinua clarament la premsa de partit, però ni de lluny tan agressiva i intolerant com a la meseta. Allí, de la visita de Benet XVI se'n destacava la polèmica per les declaracions sobre la família tradicional i el concepte de vida humana del cristianisme. Aquí, sense deixar d'explicar-ho, la mirada era tota una altra. La magnificència de l'obra de Gaudí va pendre tot el protagonisme i totes les raons a favor i en cotra de la visita papal, i tots els arguments exposats la setmana abans van quedar bandejats davant l'evidència -remarcada per tothom- de l'èxit de la visita. Tenir molts arguments no sempre et dóna la raó, i no només en aquest cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada