Jo no hi he estat, ho he de reconèixer, però em diuen els que hi han viatjat que la cultura japonesa es distingeix entre moltes d'altres coses, obviament, per el seu tarannà servicial, amable, discret. Sempre que me n'han parlat els han descrit amb aquest esperit. I també per un altre detall : ningú parla anglès. Fins el punt que es fa difícil comunicar-se amb ells i establir-hi relació més enllà d'allò més essencial a l'hora d'anar a un restaurant o a l'hotel. Potser els hauríem d'imitar.
Arran de la reacció contrària dels partits catalans a l'anul·lació de l'us preferent de l'idioma propi de Catalunya a l'ajuntament de Barcelona i la Diputació de Lleida, la líder del PPC no ha estat capaç de justificar perquè ha recorregut a aquests reglaments aquí i no a València. I ha defensat la necessitat que les administracions tractin amb igualtat les dues llengues. Encara no han entès. Hi ha una llengua minoritzada en el seu propi territori que cal defensar i n'hi ha una altre que la parlen 400 milions de persones que no necessita aquesta protecció i que, a més, és d'implantació tardana. Tant simple com això. Perseguir el català a Catalunya no té comparació enlloc del món. Com si els francesos perseguissin el francès. A ningú se li acudiria. Com a cap català se li acudiria perseguir el català. A cap. És obvi.
Quan el català hagi desaparegut del nostre país, no pateim, encara quedaran persones que se seguiran sense sentir-se espanyols. No és només una qüestió de llengua, però hi fa força.
Potser haurem d'acabar fent com els japonesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada