De la mateixa manera que el dia abans del discurs alguns
periodistes de la progressia madrilenya feien pocions màgiques que prometien
gestos del símbol reial en que hom podria veure reflectida la
pluriculturalitat, la diversitat i, en definitiva, la voluntat de modernització
de l’Estat i la monarquia, prèvia a la modernització constitucional, ara els
mateixos que van fracassar aleshores, una setmana després, fan nous ungüents
sanadors preveient que la figura del símbol està encarnada per una jove vitalitat
pròpia. Més enllà de la veu que li dóna el govern de torn. En resum esperaven,
i esperen que el nou monarca desmenteixi l’erroni epítet dedicat, tot just ara
fa dos-cents anys, al seu avantpassat Ferran VII –en qui tothom havia dipositat
unes grans esperances reformadores que ell mateix es va encarregar de frustrar-
i que sigui Felip VI l’autèntic "desitjat",
i que aquesta vegada si que el rei d’Espanya sadolli les esperances renovadores
d’una gran part de la societat. Però també són molts els que desitgen que Felip
no sigui res més que aquell símbol que li atribueix la constitució. Que no
sigui res més que el que és el pal de la bandera o l'himne espanyol, poc més
que aquell gerro xinès en que es converteixen certs polítics.
El discurs del rei l'escriu
el govern de torn. Diuen que aquest de Felip, per ser el primer, hauria estat
més personal. Però des de l’aclamada sèrie nord-americana “The west wing”, fins i tot
abans, sabem que els discursos institucionals els escriu un llicenciat en Dret,
o en Ciències Polítiques, o en Relacions Internacionals. Fins i tot, podríem
aventurar un cognom de general català de reminiscències patriòtiques com
redactor en cap de l’opuscle. Com a molt Felip el va supervisar. Referències
personals al seu pare i a la seva mare a banda, hi va afegir una cosa aquí i un
altra allà (res que es pogués interpretar de manera diferent al que el govern
volia dir) i s'ha acabat. Poca cosa més. “En esta España… cabemos todos”. Això si, atapeïts, que casi no es poden bellugar per
aplaudir.
De la mateixa manera que els que
pensaven que el rei dedicaria una part del seu discurs a fer un gest, un homenatge
a la diversitat que defineix Espanya, més enllà de les paraules
benintencionades que va recitar -com ho podria haver fet el seu pare trenta nou
anys abans- i utilitzar en aquesta ocasió el català en la seva proclamació, ara
també somien quan diuen que el rei podrà fer alguna cosa per legitimar-se com a
cap de l’Estat, per arbitrar en el joc polític, en el debat territorial del seu
regne governat pels partits dinàstics. Uns partits que mai el deixaran caure
perquè és el símbol de la unitat i, per tant, de la seva pròpia pervivència. “Wait and see”, com diu Artur Mas, esperant
que el símbol no sigui altre cosa que un gerro xinès. No es pot pretendre gaire
cosa d’unes institucions que històricament han tendit més al suïcidi que a la
regeneració o la reforma.
Això si: Muchas gracias, moltes
gràcies, eskerrik asko, moitas
grazas.
juny, 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada