The Economist ja ho anunciava al febrer –i
proposava el seu candidat-, i aquests dies, tant el sortint Jose Manuel Barroso
com Angela Merkel, ja ho han advertit: ni els vots que tinguin Junkers o
Schultz poden ser suficients per convertir-los en el nou president del “govern”
europeu, la Comissió.
El rotatiu britànic, davant les eleccions
locals que se celebren juntament amb les europees, ha seguit especulant els
últims dies amb la figura d’un altre “número u”, d’un spitzenkandidaten, un tapat.
I la llista de “tapats” és extensa. Per posar uns exemples: la primera ministra
danesa Helle Thorning-Schmidt (del sector progressista), el finlandès Jyrki
Katainen, l’irlandès Enda Kenny (conservadors), i la preferida de la publicació,
la presidenta de l’FMI Christine Lagarde, que també ho és de la cancellera
alemanya.
I és que serà el Consell Europeu, és a dir,
els representants dels Estats, els presidents de govern de cada país, liderats
per l’alemany, el francès i el britànic, els que decidiran a qui han d’escollir
els eurodiputats electes. Es a dir, seran Merkel, Hollande i Cameron els qui
imposaran el seus candidat. Si per casualitat coincideix amb la voluntat dels
votants, aleshores potser si que seran algun dels dos teledirigits caps de
llista, socialista o popular. Perquè no
és cert, com va dir ahir la candidata d’UPyD en el gran #DebatEuropeesTV3, que
a Europa no mani ningú. És que, com ens va recordar el candidat Santiago Fisas,
a Europa manen els Estats. Si més no, el debat ens va deixar clar això. Això i
qui sap de què parla quan parla del funcionament de les institucions europees.
Però davant la possibilitat que, finalment,
sigui Angela Merkel qui decideixi qui ha de dirigir les reunions dels
comissaris europeus (nomenats pels estats), cosa que seria acollida pels
europeus com una autèntica estafa democràtica després de les promeses fetes,
que quedaria als catalans per decidir?
Com aquella Fantine del “I dreamed a dream” i
els seus Miserables que lluitaven davant la injustícia, diumenge els votants només
ens tenim nosaltres. I qualsevol mitjà que serveixi per fer-nos sentir, perquè
la nostra veu s’expressi, encara que sigui mínima, exigua, perquè la vida no
acabi matant el somni, qualsevol vot serà una eina útil. Perquè, oblidem-nos,
l’únic que hi haurà dilluns seran lectures.
maig, 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada