En
un món cada vegada més i més normativitzat, on les lleis semblen inamovibles i
ho encotillen tot, sembla estrany que –un cop la informàtica s’ha estès arreu i
amb un sol “clic” t’apareixen a la pantalla milers de referències- ningú a la
vella Europa hagués fet una legislació que defensés un dret tan ambigu com és el
dret a poder oblidar allò que no interessa recordar. En el #TNTV3
l’especialista Pere Simón, professor de la UdG, ens recordava que als Estats
Units el lliure accés a la informació és un puntal de la societat i que és
difícil traslladar-hi la sentència del Tribunal de Justícia de la UE que dóna
cobertura al dret a l’oblit o, més tècnicament, a desindexar dades de la xarxa.
Es
podria entendre el cas d’en Mario Costeja que, vint anys després d’un afer
familiar, encara surt en un anunci judicial del diari. Però avui, som molts els
que sense una bona recerca per internet la feina se’ns pot allargar hores o
dies. Ni que sigui, simplement, per trobar una pista que obri nous camins. La
informàtica ha canviat la manera de treballar a molts professionals,
especialment quan funciona be. Ara caldrà saber qui decidirà quan una
informació és rellevant per l’interès públic o no, o quan temps haurà d’haver
passat per considerar que ja es pot desindexar. Els investigadors hauran de
tornar a les hemeroteques, si no es volen perdre molts detalls que, fins ara,
es podien trobar fàcilment a la xarxa.
Tots
tenim dret potser no a decidir, però si a l’oblit. I Pere Navarro el primer.
Des de bon començament va dir que no sabria reconèixer la seva agressora. Ara
que ha aparegut i ha explicat la seva versió (diu que només el va escridassar)
ja ens podem oblidar de tot. El motor de recerca de Google ens donarà un bon
nombre de referències quan busquem el cas, d’aquí uns anys. Les declaracions i
contradeclaracions que va encendre per la famosa “crispació”, pocs dies abans
de començar la campanya. Un debat que cal oblidar i que només ha servit per
empitjorar la imatge que alguns espanyols tenen dels catalans. Exercim el dret
a l’oblit.
maig, 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada