El debat a cinc celebrat a Brussel·les, i
retransmès a tot Europa, demostra que ben estructurat el col·loqui es pot
convertir en un programa àgil i amè. Aquí no es tenien en compte blocs
electorals o barreres idiomàtiques. Cadascú un minut –ben moderat per la
periodista Monica Maggioni, que va ser generosa amb la cortesia i a penes es va
perdre- i repàs de tots els temes que interessen a Europa: troica, problemes
socials, símbols religiosos, les mancances de la pròpia Unió... i fins i tot el
procés sobiranista de Catalunya. Un problema d’ ”envergadura” que fa temps ha
traspassat fronteres i que ha ocupat prop de cinc minuts en el debat de
candidats a presidir el futur “govern” dels 28. Els posicionaments, tots
coneguts. Cap sorpresa més enllà d’un Alexis Tsipras (candidat de l’extrema
esquerra) que ha tingut un posicionament sobre la llibertat dels pobles calcat
al del popular Jean-Claude Junkers (i per més coincidències, tots dos
utilitzaven regularment el seu propi idioma nacional, grec i francès, enlloc de
l’anglès emprat pels altres).
Es pot dir que els que tenien més a perdre -el
socialista Matin Schultz i el propi Junkers- són els que van arriscar menys. Un
dels dos serà –amb tota probabilitat- el president de la Comissió Europea després
de les eleccions. Schultz no va arriscar ni en el vestuari, tirant de clàssica
corbata vermella, mentre que el blau fosc de l’americana de Junkers perdia
definició conservadora. Ska Keller, verda fins a la medul·la, i Tsipras
simplement sense corbata, se’ls veia molt més relaxats i ferms en condemnar el
funcionament d’una Unió allunyada de la ciutadania. Per això el liberal Guy Verhofstadt
va sortir amb més empenta, marcant clares distàncies amb els grans partits
europeus i aliant-se -a voltes- amb Keller que va semblar la més còmoda parlant
d’un europeisme social més just i democràtic.
Mentre a Brussel·les, els líders europeus
posaven Espanya –una vegada i una altre- com a model i exemple dels problemes
europeus, a l’altre punta de l’univers, Miguel Arias Cañete i Elena Valenciano
van decidir participar en un monòleg per TVE, on només es parlava de política
interna. On els dos grans partits espanyols es mostraven més interessats en
tirar-se els plats pel cap que destacar la influència de les polítiques
europees a nivell regional. Quin interès pot tenir el què diguin dos candidats
que repeteixen arguments domèstics -que podem sentir cada dia als informatius-
sense que ningú els qüestioni quan resulta que el bipartidisme anorreador perd
terreny dia a dia?
Està bé que els polítics vulguin copiar bons
costums democràtics, però els debats “cara a cara” són bons per a les
pel·lícules nord-americanes, un país on el poder se’l reparteixen bàsicament el
partit demòcrata i el republicà. Un model polític i mediàtic molt còmode i
pràctic, però que ara mateix no és reproduïble a Europa.
maig, 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada