Sobre la cobertura del rescat dels miners xilens a Copiapó se'n van generar les habituals discusions periodístiques al voltant de la bondat o maldat de la feina feta i sobre com repercutirà tot plegat en la vida d'aquestes famílies. El paper de la premsa i el futur d'aquesta gent que vendrà una part de la seva vida per uns milers de pesos. D'això no en podem dir res. D'altres es fan rics amb molts menys mèrits que els d'aquests treballadors xilens. Del paper de la premsa si, encara que redundant.
El problema està en el tractament, com sempre. Que farem ara? Deixar d'explicar històries, siguin a Xile o al Morrot, perquè se'n pot fer un espectacle mediàtic? En el moment que focalitzem el nostre interès en un fet, tots, en major o menor mesura, convertim en espectacle allò que expliquem. Això, crec, després de dos-cents anys de periodisme, ho hauriem de començar a assumir. El problema, com dic, està en el tractament. A TV3 tenim un llarg currículum que explica com toquem els temes, com ho hem fet sempre, amb respecte i distància. El nostre ecosistema, l'ecosistema TV3, en el que hem crescut com a periodistes, ens ha marcat una emprempta indissociable, que ens autentifica com a reporters de TV3. Ens hauriem d'esforçar molt per arribar als extrems que tots tenim en ment a l'hora de criticar una covertura excessivament epidèrmica d'una notícia, arribant a la banalització. Sempre ho hem tingut molt en compte. És el que ens distingeix. Fins i tot, alguna vegada ens podriem deixar anar una mica i ningú ens acusaria de fer-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada